- Conflict Resolution, Sustainable Human Development, History of Political Activism, Languages, Nonviolence, Social Movements (Political Science), and 30 moreInternational Security, Armed Conflict, Global Civil Society, Political Communication (Communication), Development Studies, Human Rights, Weapons of Mass Destruction, European/EU Politics, Peace and Conflict Studies, Global Governance, Middle East Politics, Esperanto, Multilingualism, Cosmopolitanism, Peace Movements, Languages and Linguistics, Interlinguistics, Esperantic Studies, Sociolinguistics, Sociology of Languages, Language Policy and Planning, Linguistic justice, Arms Control and Disarmament, Non-Governmental Organizations (NGOs), Political Theory, Migration Studies, Refugees and Forced Migration Studies, Refugee Studies, Esperanto movement, Geopolitics, Political Geography, and Critical Geopoliticsedit
- Pompeu Fabra University, Barcelona
Juan March Institute, Madrid
European University Institute, Florence
International Catalan Institute for Peace, Barcelonaedit - Donatella della Portaedit
La sección "Cartas sobre la mesa" de la revista Omnia reproduce y contextualiza cartas históricas. En este caso, se trata de la carta de Zamenhof a Michaux del 21 de febrero de 1905; y la respuesta del 30 de junio de 1914 a la invitación... more
La sección "Cartas sobre la mesa" de la revista Omnia reproduce y contextualiza cartas históricas. En este caso, se trata de la carta de Zamenhof a Michaux del 21 de febrero de 1905; y la respuesta del 30 de junio de 1914 a la invitación a participar en la fundación de la Liga Hebrea de Esperanto
Research Interests: Interlinguistics, Jewish Studies, Hebrew Language, Nationalism, Eastern European and Russian Jewish History, and 15 moreJewish History, Jewish - Christian Relations, Jewish Thought, Jewish Philosophy, Jewish historiography, Modern Jewish Philosophy, Esperanto, Modern Jewish History, Jewish Cultural Studies, Hebrew, Modern Jewish Thought, Jewish-Christian relations, HIstory of Zionism and Jewish Nationalism, Esperanto Studies, and Esperanto movement
Als anys 1920 i 1930 pràcticament tots els ateneus llibertaris de ciutats com Barcelona o València tenien una secció d’esperanto, llengua que havia esdevingut un element essencial de l’ideari àcrata. Com sorgeix aquest vincle? Per què... more
Als anys 1920 i 1930 pràcticament tots els ateneus llibertaris de ciutats com Barcelona o València tenien una secció d’esperanto, llengua que havia esdevingut un element essencial de l’ideari àcrata.
Com sorgeix aquest vincle? Per què s’interessen els llibertaris per l’esperanto? Aquest llibre presenta, per primera vegada, un estudi rigorós i sistemàtic sobre les bases històriques de la relació entre l’esperanto i l’anarquisme. Des dels socialistes utòpics fins a Malatesta, passant per Tolstoi, Pi i Margall, Reclus, Ramus, Landauer, Li o Sakae.
Com sorgeix aquest vincle? Per què s’interessen els llibertaris per l’esperanto? Aquest llibre presenta, per primera vegada, un estudi rigorós i sistemàtic sobre les bases històriques de la relació entre l’esperanto i l’anarquisme. Des dels socialistes utòpics fins a Malatesta, passant per Tolstoi, Pi i Margall, Reclus, Ramus, Landauer, Li o Sakae.
Research Interests: Social Movements, Anarchism, Anarchist Studies, History of Anarchism, Peace Movements, and 15 moreEsperantic Studies, Socialism, Esperanto, Anarchist Pedagogy, Socialismo, Anarchy, Anarquismo, Utopian Socialism, Anarquia, Anarquismo e Educação, Anarquismo (anarchism), Historia del Anarquismo, História do anarquismo, Esperantology, and Esperanto movement
Enguany l’editorial Pagès ha publicat dos llibres molt recomanables a la «Col·lecció Divèrsia»: Breu història de l’esperantisme als Països Catalans, de Xavier Margais; i Breu història de l’anarquisme als Països Catalans, de Dolors Marín... more
Enguany l’editorial Pagès ha publicat dos llibres molt recomanables a la «Col·lecció Divèrsia»: Breu història de l’esperantisme als Països Catalans, de Xavier Margais; i Breu història de l’anarquisme als Països Catalans, de Dolors Marín Silvestre i Jordi Martí i Font. Evidentment, essent històries reduïdes, no poden tractar-ho tot. Aquest text té la intenció de complementar-los, buscant-hi possibles sinergies, encara que sigui telegràficament. I és que, fins a cert punt, l’anarquisme és un fet diferencial de l’esperantisme a les nostres contrades, de la mateixa manera que l’esperanto és probablement un dels fets diferencials de l’anarquisme català. Kataluna Esperantisto. Llengua Internacional i Drets Lingüístics 370, 2021, p. 28-38.
Research Interests: Interlinguistics, Social Movements, Social Movement, Anarchism, History of Anarchism, and 15 moreSocial Movements (Political Science), Peace Movements, Esperantic Studies, Social History, Social movements and revolution, Esperanto, Libertarian socialism, New social movements, Movimientos sociales, Intelectual History, Anarquismo, Anarquismo e Educação, Anarquismo (anarchism), Anarquismo En España, and Social Movements/Civil Society
At the turn of the twentieth century, debates surrounding the possibility of an auxiliary language were a main topic of international discussion, including the support of various Nobel Prize winners. Esperanto became an essential part of... more
At the turn of the twentieth century, debates surrounding the possibility of an auxiliary language were a main topic of international discussion, including the support of various Nobel Prize winners. Esperanto became an essential part of internationalism. In the absence of other types of transnational associations, Esperantists provided direct contact to different groups. Railway workers, doctors, vegetarians, Freemasons, Catholics, scientists, scouts, lawyers and pacifists of different nations took advantage of the Esperanto congresses to meet and debate. Their dimension as pioneers is highlighted by the fact that in some cases they created associations in absence of any other means of international contact between them. Moreover, encouraged by the possibilities offered by the neutral language, audacious individuals decided to embark on adventurous trips on foot, on horseback or by bicycle.
Esperanto’s expansion finished because of the war, a traumatic experience for all ideals of brotherhood and solidarity. Mostly pacifists, Esperantists had to adapt to the new context. They performed humanitarian acts in collaboration with the Red Cross, and they carried out information services via Esperanto publications. But what would have happened if there had been no war? Would diplomatic relations have been fraternized? Would a network of friendly cities have spread? Could a more humane economic system have been achieved?
Esperanto’s expansion finished because of the war, a traumatic experience for all ideals of brotherhood and solidarity. Mostly pacifists, Esperantists had to adapt to the new context. They performed humanitarian acts in collaboration with the Red Cross, and they carried out information services via Esperanto publications. But what would have happened if there had been no war? Would diplomatic relations have been fraternized? Would a network of friendly cities have spread? Could a more humane economic system have been achieved?
Research Interests: Interlinguistics, Social Movements, Peace and Conflict Studies, Peace Movements, Pacifism, and 15 moreFirst World War, Peace & Conflict Studies, Internationalism, Esperanto, New social movements, Movimientos sociales, World War 1, Cultura De Paz, History of Travel and Tourism, Esperantologio, Primera Guerra Mundial, Prima Guerra Mondiale, Première Guerre Mondiale, Pacifism In the First World War, and Esperanto movement
A finales del s. XIX, un judío del oeste de Rusia elaboró una nueva lengua con el objetivo de que personas de cualquier nacionalidad pudieran comunicarse fácilmente
Research Interests: Interlinguistics, Cultural History, Social Movements, Jewish Studies, History of Ideas, and 15 morePeace and Conflict Studies, Languages and Linguistics, Pacifism, Social History, Linguistics, Intellectual and cultural history, Esperanto, La Paz, Esperantologio, Esperanto, Esperantologio, Esperantology, Esperanto (International Language), Esperanto Studies, Esperanto movement, and History of Esperanto
Malsame ol centoj da similaj lingvo-projektoj, Esperanto iĝis vivanta lingvo, kiu travivis la morton de ĝia iniciatinto. Laŭ kelkaj fakuloj, tio ŝuldas al la fakto, ke ĝi enhavas etikajn valorojn, kiuj ebligis ĝiajn subtenantojn venki... more
Malsame ol centoj da similaj lingvo-projektoj, Esperanto iĝis vivanta lingvo, kiu travivis la morton de ĝia iniciatinto. Laŭ kelkaj fakuloj, tio ŝuldas al la fakto, ke ĝi enhavas etikajn valorojn, kiuj ebligis ĝiajn subtenantojn venki malfacilajn momentojn de dividoj kaj persekutoj. Tio estas, Zamanhof postlasis sian homisman kaj pacisman sintenon al socia movado kreita de la apogantoj de tiu ĉi internacia lingvo. Komprenita diversmaniere, tiu interna ideo influis politike en pluraj historiaj momentoj. Mi ne celas enciklopedie klarigi ĉiujn el ili. Tamen, mi prezentos aron da ekzemploj, kiuj kune montras kompleksan kaj nuanc-plenan soci-politikan bildon de la Esperanto-movado.
La strukturo de la artikolo estas jena. Unue, mi mencios la funkcion de Esperanto ene de la proleta movado. Due mi pritraktos la subpremadon, kiun multaj esperantistoj suferis en malsamaj diktaturoj. Trie, mi analizos iom pli detale la rolojn luditajn de tiu ĉi internacia lingvo dum la Hispana milito. Kvare, mi argumentos, ke esperantismo kaj pacismo estas tre proksimaj vortoj. Kvine, mi priskribos la humanan agadon de kelkaj esperantistoj, kiuj riskis siajn vivojn por konstrui mondon pli justan kaj dignan. Konklude,mi defendos, ke indas valorigi kaj de fakuloj, kaj de aktivuloj, la politikan dimension de Esperanto (kaj de ĝiaj subtenantoj).
La strukturo de la artikolo estas jena. Unue, mi mencios la funkcion de Esperanto ene de la proleta movado. Due mi pritraktos la subpremadon, kiun multaj esperantistoj suferis en malsamaj diktaturoj. Trie, mi analizos iom pli detale la rolojn luditajn de tiu ĉi internacia lingvo dum la Hispana milito. Kvare, mi argumentos, ke esperantismo kaj pacismo estas tre proksimaj vortoj. Kvine, mi priskribos la humanan agadon de kelkaj esperantistoj, kiuj riskis siajn vivojn por konstrui mondon pli justan kaj dignan. Konklude,mi defendos, ke indas valorigi kaj de fakuloj, kaj de aktivuloj, la politikan dimension de Esperanto (kaj de ĝiaj subtenantoj).
Research Interests:
A differenza di analoghi progetti di lingua, l'esperanto è diventato una lingua vivente che è sopravvissuta a chi l’ha concepita. Secondo alcuni esperti ciò è dovuto al fatto che possiede dei valori etici che hanno consentito ai suoi... more
A differenza di analoghi progetti di lingua, l'esperanto è diventato una lingua vivente che è sopravvissuta a chi l’ha concepita. Secondo alcuni esperti ciò è dovuto al fatto che possiede dei valori etici che hanno consentito ai suoi sostenitori di superare momenti difficili caratterizzati da divisioni e persecuzioni. Vale a dire che Zamenhof ha lasciato il suo approccio, con al centro l’uomo e la pace, al movimento generato da quanti hanno appoggiato questa lingua internazionale. Detto diversamente, questa “idea interna” ha influito politicamente in diversi momenti storici. Non voglio spiegarli tutti con un approccio enciclopedico. Tuttavia, presenterò degli esempi che, collegati fra loro, evidenziano la complessa, e ricca di sfumature, conformazione socio-politica del Movimento esperantista.
La struttura del mio articolo è la seguente. Innanzitutto evidenzierò la funzione dell’esperanto all’interno del movimento proletario. In secondo luogo tratterò l’oppressione sofferta da molti esperantisti in diverse dittature. Come terzo punto analizzerò più in dettaglio i ruoli giocati da questa lingua internazionale durante la guerra spagnola. Come quarto punto argomenterò sulla stretta vicinanza di esperantismo e pacifismo. Infine, come quinto punto, descriverò le attività di alcuni esperantisti che rischiarono la propria vita per costruire un mondo più giusto e dignitoso. Infine sosterrò come sia necessario che gli esperti, gli attivisti valorizzino la dimensione politica dell’esperanto (e dei suoi sostenitori) .
La struttura del mio articolo è la seguente. Innanzitutto evidenzierò la funzione dell’esperanto all’interno del movimento proletario. In secondo luogo tratterò l’oppressione sofferta da molti esperantisti in diverse dittature. Come terzo punto analizzerò più in dettaglio i ruoli giocati da questa lingua internazionale durante la guerra spagnola. Come quarto punto argomenterò sulla stretta vicinanza di esperantismo e pacifismo. Infine, come quinto punto, descriverò le attività di alcuni esperantisti che rischiarono la propria vita per costruire un mondo più giusto e dignitoso. Infine sosterrò come sia necessario che gli esperti, gli attivisti valorizzino la dimensione politica dell’esperanto (e dei suoi sostenitori) .
Research Interests:
Tiu ĉi teksto esploras la rilaton inter la germana ekonomikisto Silvio Gesell kaj la movado por internacia helplingvo. Temas pri influa pensulo, kun proponoj de socia reformo proksimaj al tiuj de Henry George. Probable li neniam aktivis... more
Tiu ĉi teksto esploras la rilaton inter la germana ekonomikisto Silvio Gesell kaj la movado por internacia helplingvo. Temas pri influa pensulo, kun proponoj de socia reformo proksimaj al tiuj de Henry George. Probable li neniam aktivis en la Esperanta movado. Tamen, plurfoje li defendis la utilecon de Esperanto. Tri malsamajn projektojn proponis Gesell, en kiuj ĉi tiu lingvo ludas ŝlosilan rolon. La unua, kiel internacia helplingvo, konceptiĝis komence de la Unua Mondmilito kaj ligiĝas al pacaj celoj. En la dua Esperanto estas lingvo de komunikado de io simila al tio, kio tridek jarojn poste iĝos Eŭropa Ekonomia Komunumo. Trie, Gesell imagis, ke Esperanto fariĝus oficiala lingvo de Supra Silezio, teritorio de Centra Eŭropo pri kiu post la Granda Milito batalis Germanio kaj Pollando. Post prezento de la tri projektoj, ni diskutas la rolon de Esperanto en la pensado de la germana reformisto, sugestante similaĵojn kun la Zamenhofaj ideoj. Krome, personaj rilatoj de Gesell kun konataj esperantistoj konfirmos lian ligon kun la Esperanta movado.
Research Interests:
En bizara kofro ricevita el nekonata lando jus malkovriĝis antikva pergameno, detalanta ĉiujn laŭreatojn de la plej grava honora titolo: La Esperantisto de la Jaro. Temas pri historia raporto, ekde 1887 ĝis 1997, kiu inkluzivas ankaŭ la... more
En bizara kofro ricevita el nekonata lando jus malkovriĝis antikva pergameno, detalanta ĉiujn laŭreatojn de la plej grava honora titolo: La Esperantisto de la Jaro. Temas pri historia raporto, ekde 1887 ĝis 1997, kiu inkluzivas ankaŭ la pravigojn de la aljuĝanta komitato. Laŭ la reguloj, distingiĝas vivanta eminentulo, kiu je la koncerna jaro plej multe kontribuis al Esperanto. Ili malebligas, ke homo premiiĝos plurfoje. Mi decidis eldoni la dokumenton, esperante ke tio helpos estontajn esplorojn. Indas memorigi, ke kiel ĉiu premio, ankaŭ tiu ĉi esence maljustas, ĉar elstaraj kandidatoj neniam premiiĝis. Ĉiuj gajnintoj verŝajne tamen meritas ĝin. Interese estas, ke la evoluo de la laŭreatoj iom spegulas tiun de la ekstera mondo – ekzemple, aperas influo de mondaj okazaĵoj, kiel la dua mondmilito –, kaj kompreneble ankaŭ alian internan, pli intiman. Tiusence, eblas legi la raporton kiel neortodoksan koncizan historion de nia movado. La komitato ŝajnas celi komplikan ekvilibron, nur parte atingitan. Fakte, post surfaca analizo, evidentas kritikoj, kaj pri la redaktado, kaj pri la enhavo. Stile, la pravigoj tede ripetas la samajn lingvajn strukturojn, miksante malsamajn gradojn de lingva formaleco. Pri la gajnantaro, ĝi ne tute senpartias. Unue, virinoj malabundas. Ankaŭ ne multnombras klasbatalantoj. Aldone, oftegas kelkaj landoj, dum multaj aliaj eĉ ne menciiĝas. Foje la pravigo de la Komitato aspektas nur pretekston por valorigi la tutan agadon de la premiito dum ties vivo, sed aliajn fojojn la honora kialo ŝajnas kontraŭe pli grava ol la laŭreato mem. Rimarkeblas (mal)anakronismoj, ekzemple, ĉu la vorto ekumeno ekzistis en 1902? Kiel oni povis scii en 1899, ke Valdemar Langlet iĝos justulo inter la nacioj? Tio suspektigas nin pri falsaĵo aŭ pri paranormala fenomeno... Neniu spuro restas pri la anoj de tiu komitato kaj ne klaras ilia rilato kun la nuna teamo de ”La Ondo de Esperanto”, kiu prizorgas la hodiaŭan elekton de tiu premio ekde 1998. Strangas la fakto, ke Ludoviko Zamenhof ne aperas kiel premiito en 1887. Pro tio, iuj fakuloj kuraĝis imagi, ke la iniciatinto de Esperanto kuŝas malantaŭ la tutan projekton, almenaŭ ĝis 1917. Poste, temas certe pri mistero, kvankam spiritista amiko proponis seriozan teorion tiurilate. Sen kromaj pripensoj, jen la enhavo de la pergameno.
Research Interests:
Tiu teksto klopodas respondi la jenan demandon: Ĉu Esperantistoj estas transhomistoj? Por tiu celo, unue enkondukiĝas ĝenerale la temo de transhomismo, nome la subteno de sciencaj ebloj por plibonigi la homan estaĵon. Sekve, prezentiĝas... more
Tiu teksto klopodas respondi la jenan demandon: Ĉu Esperantistoj estas transhomistoj? Por tiu celo, unue enkondukiĝas ĝenerale la temo de transhomismo, nome la subteno de sciencaj ebloj por plibonigi la homan estaĵon. Sekve, prezentiĝas la ĉefaj argumentoj kontraŭ tiu intelekta movado. Kelkaj el la kritikoj similas la antaŭjuĝojn pri planita helplingvo, kiel ties artefariteco. Tio instigas al esploro el prilingva vidpunkto, sed ankaŭ el etika perspektivo, pri la rilato inter transhomismo kaj Esperanto kiel scienca antaŭeniro. Konklude, oni respondas negative la originan demandon, eĉ se agnoskante, ke pluraj signoj ŝajnas proksimigi nin al transhomaj estaĵoj.
Research Interests:
At the beginning of the 20th century, the rise of nationalism among European powers on the one hand and the need for the internationalization of scientific research on the other had situated the debate about the auxiliary language among... more
At the beginning of the 20th century, the rise of nationalism among European powers on the one hand and the need for the internationalization of scientific research on the other had situated the debate about the auxiliary language among the main issues of the international agenda. It was a debate related to the intellectual dilemmas of the time that went from scientific to spiritual issues, from national or ethnic identity to the so-called Jewish problem and, especially, the possibility of peace in international relations. But war broke out and Esperantists had to adapt to the new situation and perform various tasks either through the press, through humanitarian actions or in pacifist organizations. Additionally, many of them were conscripted and many died in the conflict. In fact, the war dealt a severe blow to universalist ideals such as those of Esperanto, although it also presented multiple opportunities for new people to learn the language in the front or in prison, where a number of its passionate advocates diffused it and its values. Subsequently, the interwar period will provide new prosperity to them. The World Esperanto Congress planned for 1914. Because of the war, it never took place, although when the war began most of the participants, more than 3,000, were already in Paris. Most of these issues are tackled in a collective book that has just been published: Antaŭ unu jarcento. Esperanto kaj la granda milito [One century ago. Esperanto and the Great War], which I have had the pleasure to coordinate, together with José Rodríguez Salguero. This collection of texts reproduces contemporary documents and articles, unpublished diaries and familiar memories related to the war, but it also offers original essays covering different countries and different perspectives. Written in the so-called international language Esperanto, it shows the potential of addressing issues of history and memory from a transnational way. See the prologue in English here: https://languagesandthefirstworldwar.wordpress.com/2018/01/01/esperanto-and-the-first-world-war/
Research Interests:
In her last book, Princeton professor Esther Schor offers a Jewish perspective on the history of the Esperanto movement. By doing so, she contributes to different academic literatures, including Jewish studies, social movements’... more
In her last book, Princeton professor Esther Schor offers a Jewish perspective on the history of the Esperanto movement. By doing so, she contributes to different academic literatures, including Jewish studies, social movements’ sociology, interlinguistics and even political theory. (...) This ambitious book had to overcome multiple challenges to accomplish the Herculean task of explaining the political evolution of the movement, both externally (in relation to the outer world) and internally (with its own tensions). In addition, the text introduces Esperanto culture and the way its different international congresses work, including in-depth explorations of the demographics and the geography of the movement, its organisational dynamics and its power struggles. Written in a light style, this is a solid work, in many respects ground-breaking. A must-read for everyone interested in Jewish history, interlinguistics or social movements, but also for Esperantists themselves.
Research Interests:
Me gustó el artículo de Pedro Sanz en el primer número de Humanitat Nova. Con el contenido del artículo no tengo una discrepancia de fondo. Conozco al autor desde hace tiempo y, de hecho, colaboramos habitualmente. Es desde esta sintonía... more
Me gustó el artículo de Pedro Sanz en el primer número de Humanitat Nova. Con el contenido del artículo no tengo una discrepancia de fondo. Conozco al autor desde hace tiempo y, de hecho, colaboramos habitualmente. Es desde esta sintonía que he decidido expresar algunos matices a su texto: (a) existen numerosísimos casos de esperantistas admirables; (b) ello es así, porque el esperanto está ligado a un ideal humanista de solidaridad, lo que explica que haya sobrevivido a cismas, dictaduras y persecuciones diversas; (c) el esperanto tiene un potencial que no conviene subestimar: a menudo, aprender y usar la lengua es en sí mismo un acto revolucionario.
Research Interests: Jewish Studies, Anarchism, Fascism, Jewish History, Humanism, and 3 moreEsperanto, Solidarity, and Humanismo
Today, the word Esperanto is linked to a failed attempt of an artificial language to become the global lingua franca. In stark contrast, there is also a success story. Among the hundreds of proposed international languages in history (Eco... more
Today, the word Esperanto is linked to a failed attempt of an artificial language to become the global lingua franca. In stark contrast, there is also a success story. Among the hundreds of proposed international languages in history (Eco 1995), Esperanto is the only one that has survived the death of its creator and is still alive (Okrent 2008). In fact, this year marks the centenary of Ludwik Zamenhof‘s death (1859-1917), the creator of Esperanto. For this reason, Unesco honours his memory in 2017. Already in 1954 this institution noted the results attained by the Esperanto movement in the field of international intellectual relations and the rapprochement of the peoples of the world, recognizing that these results corresponded with its aims and ideals. Far from being a marginal topic, Esperanto played a relevant role in crucial discussions on literature (Sutton 2008), science (Gordin 2015), the so- called Jewish question (Schor 2016), the democratisation of totalitarian regimes (Lins 2016 and 2017) or the possibilities of peace in international relations (Alcalde and Salguero forthcoming).
The aim of this session is to analyse the Esperanto movement, both from a historical and a sociological perspective. Theoretical and empirical proposals will be considered, both comparative researches and (local and) national case studies. Potential historical topics include the relationship of the Esperanto movement with related movements (such as the peace movement), as well as the different proposals made by intellectuals and social activists on its behalf in their areas of expertise. Sociological approaches could tackle its political opportunities in the digital age, its resources and repertoire of contention, its collective identity or its impact on different dimensions. As Garvía (2015) has shown, in the battle of languages that took place at the beginning of the 20th century, the reasons for Esperanto’s victory lied in the movements’ organizational strategies and the ideology of its leadership. In fact, compared to other social movements’ leaders, here the role of the language creator was essential. His ideas were framed in a way that helped to mobilize followers, collect resources, and outline an organizational strategy based on participatory decision-making. For this reason, papers focusing on particular figures of the movement, including (but not necessarily) Zamenhof, are also welcomed.
The aim of this session is to analyse the Esperanto movement, both from a historical and a sociological perspective. Theoretical and empirical proposals will be considered, both comparative researches and (local and) national case studies. Potential historical topics include the relationship of the Esperanto movement with related movements (such as the peace movement), as well as the different proposals made by intellectuals and social activists on its behalf in their areas of expertise. Sociological approaches could tackle its political opportunities in the digital age, its resources and repertoire of contention, its collective identity or its impact on different dimensions. As Garvía (2015) has shown, in the battle of languages that took place at the beginning of the 20th century, the reasons for Esperanto’s victory lied in the movements’ organizational strategies and the ideology of its leadership. In fact, compared to other social movements’ leaders, here the role of the language creator was essential. His ideas were framed in a way that helped to mobilize followers, collect resources, and outline an organizational strategy based on participatory decision-making. For this reason, papers focusing on particular figures of the movement, including (but not necessarily) Zamenhof, are also welcomed.
Research Interests:
Today, most readers will relate the word ‘Esperanto’ with a failed attempt of an artificial language to become the global lingua franca. However, from a different perspective, this is also a success story. Among the hundreds of proposed... more
Today, most readers will relate the word ‘Esperanto’ with a failed attempt of an artificial language to become the global lingua franca. However, from a different perspective, this is also a success story. Among the hundreds of proposed international languages in history, Esperanto is the only one that has survived the death of its creator and that is still alive more than 125 years after its first grammar was published. To overcome the project stage and become a fully living language, its supporters had to win an extremely competitive contest.
This book deals with the battle of artificial languages that took place at the turn of the twentieth century and of the social movements that supported them. Far from being a marginal topic, it played a relevant role in crucial discussions on science, spirituality and religion, nationalism and collective identities, the so-called Jewish question or the possibilities of peace in international relations. The analysis focuses on the Esperanto movement, but it also studies (the successes and failures of) their competitors, mainly (but not only) Volapük and Ido. By doing so, it provides the most detailed and solid answer so far to one of the classic research questions within interlinguistics: did Esperanto win because it was the best language or because it had the best strategy? In order to tackle this issue, Roberto Garvía not only builds an interdisciplinary framework with analytical tools from the sociology of social movements, but also historical institutionalism and other subdisciplines of the social sciences, such as political theory or sociolinguistics.
According to the argument, the decline of Latin and the fight between English, French, and German to be the international language created a critical juncture and opened a window of (political) opportunity for the supporters of a non-ethnic lingua franca. Their aim was to limit national rivalries, while at the same time putting everyone on the same footing at the communicative level. In a context of multifold technological revolutions, such a language was perceived as a required technology of communication to face the first wave of globalization, which needed to go through a dynamic – or a battle – of standardization. Following the mechanisms of path dependence, the winning technology would depend on the decisions made at the beginning of the process by the social movements’ members (as a coordinated collective action), under conditions of uncertainty regarding the quality of the competitors. Garvía traces this story step by step in a remarkably well-informed way, full of anecdotes and colorful characters.
The author comprehensively examines each movement’s repertoire of contention, meticulously describes their different resources and analyzes their membership in demographic terms – including a not very frequent gender-based approach – going beyond consideration of movements as unitary actors. As far as the internal movement dynamics are concerned, these include coordination games between reformists and conservatives and debates about exit, voice, and loyalty, as well as different alternatives to solve the free rider problem and create the (imagined) community of speakers from a collection of social networks, individuals, and organizations.
The argument bases most of its explanatory power on two elements: the movements’ organizational strategies (including decision-making processes) and the ideology of their leadership. Compared to other social movements’ leaders, here the role of language creators is essential. Their ideas are framed in a way that help to mobilize followers, collect resources, and outline an organizational strategy. For this reason, Garvía dives into the social and political context which shaped the philosophy of each leader, seeking to put himself in their shoes, empathize with them, and understand the reasons behind their decisions. As is persuasively shown, the winner will be the one with the most democratic and participative strategy, as well as a social transformation message based on peace, justice, and mutual respect, which will allow it to successfully overcome the split that inevitably all three movements will have to face at a point in their history.
The book also deals with other research questions, although not all of them are examined to the same extent. For example, the analysis about why Esperanto has not overcome English as a global language deserves a deeper approach. Similarly, further investigation could tackle more thoroughly the relationship between the artificial language movement(s) and particular political ideologies, such as anarchism. Several aspects of the current debate on linguistic justice that are mentioned in the last chapter could also benefit from specific attention.
Narratively, the author has synthesized his extensive knowledge – backed by a precise selection of data and a complete collection of sources in multiple (natural and artificial) languages – through circuitous routes, producing a perfectly woven text which reads like a novel and contains fascinating stories and future avenues of research.
To sum up, this is probably the best book that has ever been written on the subject: original and courageous, coherently constructed, theoretically rich, methodologically rigorous, and empirically overflowing. A must for everyone interested in the role of leadership and organizational structures in social mobilization, as well as in process-tracing applied to social movement studies.
http://dx.doi.org/10.1080/14742837.2016.1193431
This book deals with the battle of artificial languages that took place at the turn of the twentieth century and of the social movements that supported them. Far from being a marginal topic, it played a relevant role in crucial discussions on science, spirituality and religion, nationalism and collective identities, the so-called Jewish question or the possibilities of peace in international relations. The analysis focuses on the Esperanto movement, but it also studies (the successes and failures of) their competitors, mainly (but not only) Volapük and Ido. By doing so, it provides the most detailed and solid answer so far to one of the classic research questions within interlinguistics: did Esperanto win because it was the best language or because it had the best strategy? In order to tackle this issue, Roberto Garvía not only builds an interdisciplinary framework with analytical tools from the sociology of social movements, but also historical institutionalism and other subdisciplines of the social sciences, such as political theory or sociolinguistics.
According to the argument, the decline of Latin and the fight between English, French, and German to be the international language created a critical juncture and opened a window of (political) opportunity for the supporters of a non-ethnic lingua franca. Their aim was to limit national rivalries, while at the same time putting everyone on the same footing at the communicative level. In a context of multifold technological revolutions, such a language was perceived as a required technology of communication to face the first wave of globalization, which needed to go through a dynamic – or a battle – of standardization. Following the mechanisms of path dependence, the winning technology would depend on the decisions made at the beginning of the process by the social movements’ members (as a coordinated collective action), under conditions of uncertainty regarding the quality of the competitors. Garvía traces this story step by step in a remarkably well-informed way, full of anecdotes and colorful characters.
The author comprehensively examines each movement’s repertoire of contention, meticulously describes their different resources and analyzes their membership in demographic terms – including a not very frequent gender-based approach – going beyond consideration of movements as unitary actors. As far as the internal movement dynamics are concerned, these include coordination games between reformists and conservatives and debates about exit, voice, and loyalty, as well as different alternatives to solve the free rider problem and create the (imagined) community of speakers from a collection of social networks, individuals, and organizations.
The argument bases most of its explanatory power on two elements: the movements’ organizational strategies (including decision-making processes) and the ideology of their leadership. Compared to other social movements’ leaders, here the role of language creators is essential. Their ideas are framed in a way that help to mobilize followers, collect resources, and outline an organizational strategy. For this reason, Garvía dives into the social and political context which shaped the philosophy of each leader, seeking to put himself in their shoes, empathize with them, and understand the reasons behind their decisions. As is persuasively shown, the winner will be the one with the most democratic and participative strategy, as well as a social transformation message based on peace, justice, and mutual respect, which will allow it to successfully overcome the split that inevitably all three movements will have to face at a point in their history.
The book also deals with other research questions, although not all of them are examined to the same extent. For example, the analysis about why Esperanto has not overcome English as a global language deserves a deeper approach. Similarly, further investigation could tackle more thoroughly the relationship between the artificial language movement(s) and particular political ideologies, such as anarchism. Several aspects of the current debate on linguistic justice that are mentioned in the last chapter could also benefit from specific attention.
Narratively, the author has synthesized his extensive knowledge – backed by a precise selection of data and a complete collection of sources in multiple (natural and artificial) languages – through circuitous routes, producing a perfectly woven text which reads like a novel and contains fascinating stories and future avenues of research.
To sum up, this is probably the best book that has ever been written on the subject: original and courageous, coherently constructed, theoretically rich, methodologically rigorous, and empirically overflowing. A must for everyone interested in the role of leadership and organizational structures in social mobilization, as well as in process-tracing applied to social movement studies.
http://dx.doi.org/10.1080/14742837.2016.1193431
Research Interests:
A principios del siglo XX, el auge nacionalista de las potencias europeas por un lado y la necesidad de la internacionalización de la investigación científica por otro, habían situado el debate sobre la lengua auxiliar entre las... more
A principios del siglo XX, el auge nacionalista de las potencias europeas por un lado y la necesidad de la internacionalización de la investigación científica por otro, habían situado el debate sobre la lengua auxiliar entre las principales cuestiones de la agenda internacional. Era un debate que entroncaba con los dilemas intelectuales de la época, que iban desde cuestiones científicas a espirituales, de la identidad nacional o étnica al llamado problema judío y, sobre todo, a la posibilidad de la paz en las relaciones internacionales.
Según una investigación sociológica contemporánea, si había algo que caracterizaba a buena parte de un movimiento tan diverso y plural como el esperantista era su vocación pacifista. En este sentido, no es exagerado afirmar que, de haberse producido, el congreso mundial de París de 1914 habría sido la mayor concentración de pacifistas de toda la historia. Pero estalló la guerra y los esperantistas tuvieron que adaptarse a la nueva situación desarrollando funciones diversas, ya fuese a través de la prensa, mediante acciones humanitarias o participando en las organizaciones pacifistas.
Según una investigación sociológica contemporánea, si había algo que caracterizaba a buena parte de un movimiento tan diverso y plural como el esperantista era su vocación pacifista. En este sentido, no es exagerado afirmar que, de haberse producido, el congreso mundial de París de 1914 habría sido la mayor concentración de pacifistas de toda la historia. Pero estalló la guerra y los esperantistas tuvieron que adaptarse a la nueva situación desarrollando funciones diversas, ya fuese a través de la prensa, mediante acciones humanitarias o participando en las organizaciones pacifistas.
Research Interests:
A començament del segle XX l’auge nacionalista de les potències europees, d’una banda, i la necessitat de la internacionalització de la investigació científca, de l’altra, havien situat el debat sobre la llengua auxiliar entre les... more
A començament del segle XX l’auge nacionalista de les potències europees, d’una banda, i la necessitat de la internacionalització de la investigació científca, de l’altra, havien situat el debat sobre la llengua auxiliar entre les principals qüestions de l’agenda internacional. Era un debat que entroncava amb els dilemes intel•lectuals de l’època, que anaven des de qüestions científques a espirituals, de la identitat nacional o ètnica
a l’anomenat problema jueu i, sobretot, a la possibilitat de la pau en les relacions internacionals.
Segons una investigació sociològica contemporània, si hi havia una cosa que caracteritzés a bona part d’un moviment tan divers i plural com l’esperantista era la seva vocació pacifsta. En aquest sentit, no és exagerat afrmar que, en cas d’haver-se produït, el congrés mundial de París de 1914 hauria estat la major concentració de pacifstes de tota la història (3). Però va esclatar la guerra i els esperantistes van haver d’adaptar-se a la nova situació tot desenvolupant funcions diverses, ja fos a través de
la premsa, mitjançant accions humanitàries o participant en les organitzacions pacifstes.
a l’anomenat problema jueu i, sobretot, a la possibilitat de la pau en les relacions internacionals.
Segons una investigació sociològica contemporània, si hi havia una cosa que caracteritzés a bona part d’un moviment tan divers i plural com l’esperantista era la seva vocació pacifsta. En aquest sentit, no és exagerat afrmar que, en cas d’haver-se produït, el congrés mundial de París de 1914 hauria estat la major concentració de pacifstes de tota la història (3). Però va esclatar la guerra i els esperantistes van haver d’adaptar-se a la nova situació tot desenvolupant funcions diverses, ja fos a través de
la premsa, mitjançant accions humanitàries o participant en les organitzacions pacifstes.
Research Interests:
At the beginning of the 20th century, the rise of nationalism among European powers on the one hand and the need for the internationalization of scientific research on the other had situated the debate about the auxiliary language among... more
At the beginning of the 20th century, the rise of nationalism among European powers on the one hand and the need for the internationalization of scientific research on the other had situated the debate about the auxiliary language among the main issues of the international agenda. It was a debate related to the intellectual dilemmas of the time that went from scientific to spiritual issues, from national or ethnic identity to the so-called Jewish problem and, especially, the possibility of peace in international relations.
According to a contemporary sociological study, if there was something that characterized a large part of a movement as diverse and plural as the Esperantist movement, it was its pacifist nature. In this respect, it is no exaggeration to say that, had it taken place, the World Congress of Paris in 1914 would have been the largest gathering of pacifists in all of history.
But war broke out and Esperantists had to adapt to the new situation and perform various tasks either through the press, through humanitarian actions or in pacifist organizations.
According to a contemporary sociological study, if there was something that characterized a large part of a movement as diverse and plural as the Esperantist movement, it was its pacifist nature. In this respect, it is no exaggeration to say that, had it taken place, the World Congress of Paris in 1914 would have been the largest gathering of pacifists in all of history.
But war broke out and Esperantists had to adapt to the new situation and perform various tasks either through the press, through humanitarian actions or in pacifist organizations.
Research Interests:
Actualmente, en la convergencia de agendas de los distintos movimientos sociales, los pioneros esperantistas se reconocerían en la esencia de la noviolencia altermundista promovida por los activistas de la solidaridad internacional. Si... more
Actualmente, en la convergencia de agendas de los distintos movimientos sociales, los pioneros esperantistas se reconocerían en la esencia de la noviolencia altermundista promovida por los activistas de la solidaridad internacional. Si consideramos el problema de la ausencia de una lengua auxiliar mundial unido a otras cuestiones sociales, llegaremos a la conclusión de que el destino del esperanto está ligado al establecimiento de un orden internacional más pacífico y justo. En definitiva, aunque podamos discutir la viabilidad de la apuesta lingüística, la aportación del esperanto a la teoría de la noviolencia es innegable.
Research Interests:
Historically, we have committed an injustice by not including Esperanto and its founder, Ludwig Lazarus Zamenhof, in most of the courses, seminars and anthologists on the theorists of nonviolence. Because he should be included, in a... more
Historically, we have committed an injustice by not including Esperanto and its founder, Ludwig Lazarus Zamenhof, in most of the courses, seminars and anthologists on the theorists of nonviolence. Because he should be included, in a central role.
Research Interests:
Històricament, hem comès una injustícia en no incloure l'esperanto i el seu fundador, Lluís Llàtzer Zamenhof, en la majoria de cursos, seminaris i recopilacions editorials sobre els teòrics de la noviolència. Perquè hauria de ser-hi, i... more
Històricament, hem comès una injustícia en no incloure l'esperanto i el seu fundador, Lluís Llàtzer Zamenhof, en la majoria de cursos, seminaris i recopilacions editorials sobre els teòrics de la noviolència. Perquè hauria de ser-hi, i amb un paper destacat.
Research Interests:
Boulton, Marjorie. Zamenhof : autor de l'esperanto. Barcelona: El Llamp, 1987. És aquest un bon moment per recordar la figura històrica de Lluís Llàtzer Zamenhof. creador de la llengua auxiliar universal. El proper 15 de desembre es... more
Boulton, Marjorie. Zamenhof : autor de l'esperanto. Barcelona: El Llamp, 1987.
És aquest un bon moment per recordar la figura històrica de Lluís Llàtzer Zamenhof. creador de la llengua auxiliar universal. El proper 15 de desembre es compliran 150 anys del seu naixement. A més, el passat setembre va fer 100 anys de la celebració del congrés mundial de Barcelona, inaugurat per l'aleshores alcalde en funcions Francesc Layret, i on el rei Alfons XIII va concedir a Zamenhof l'ordre d'Isabel la Catòlica. De fet, en aquella època, en rebia moltes de condecoracions i es reunia amb la classe política de primer nivell allà on anava. A propòsit, en aquell congrés es van celebrar també uns jocs florals en esperanto, on va guanyar un tal Carles Riba.
Zamenhof és, per damunt de qualsevol altra cosa, un home de pau, que va patir la persecució jueva des de ben petit i que a diferència d'altres que van optar decididament per la via sionista, va decidir superar tot nacionalisme ideant una forma de comunicació fàcil i neutral, creant l'esperanto com a idealisme utòpic que, de fet, va ser concebit en els seus anys d'adolescent.
La biografia de la Marjorie Boulton no és ni la primera ni la darrera ni tan sols la més acurada. Però com diu en Jordi Carbonell i Pinyol, traductor a la versió catalana, potser sigui la que equilibra més inspiradament la documentació erudita amb l'emotivitat del tema i és sens dubte una de les més estimades entre la comunitat esperantista. A través del recorregut que en fa l'autora aprenem que en Zamenhof va refer tot el seu projecte de llengua de memòria, ja que el pare (que es guanyava la vida com a censor) va destruir el primer esborrany mentre ell estudiava medicina, per evitar-li problemes en el futur. Ens sobtarà també llegir fins a quin punt era un metge caritatiu i d'una gran humanitat, que fins i tot no cobrava als camperols més pobres. En definitiva, un llibre que ens permet conèixer l'itinerari vital d'un personatge que ha inspirat i (continua inspirant) iniciatives pacifistes arreu del món.
És aquest un bon moment per recordar la figura històrica de Lluís Llàtzer Zamenhof. creador de la llengua auxiliar universal. El proper 15 de desembre es compliran 150 anys del seu naixement. A més, el passat setembre va fer 100 anys de la celebració del congrés mundial de Barcelona, inaugurat per l'aleshores alcalde en funcions Francesc Layret, i on el rei Alfons XIII va concedir a Zamenhof l'ordre d'Isabel la Catòlica. De fet, en aquella època, en rebia moltes de condecoracions i es reunia amb la classe política de primer nivell allà on anava. A propòsit, en aquell congrés es van celebrar també uns jocs florals en esperanto, on va guanyar un tal Carles Riba.
Zamenhof és, per damunt de qualsevol altra cosa, un home de pau, que va patir la persecució jueva des de ben petit i que a diferència d'altres que van optar decididament per la via sionista, va decidir superar tot nacionalisme ideant una forma de comunicació fàcil i neutral, creant l'esperanto com a idealisme utòpic que, de fet, va ser concebit en els seus anys d'adolescent.
La biografia de la Marjorie Boulton no és ni la primera ni la darrera ni tan sols la més acurada. Però com diu en Jordi Carbonell i Pinyol, traductor a la versió catalana, potser sigui la que equilibra més inspiradament la documentació erudita amb l'emotivitat del tema i és sens dubte una de les més estimades entre la comunitat esperantista. A través del recorregut que en fa l'autora aprenem que en Zamenhof va refer tot el seu projecte de llengua de memòria, ja que el pare (que es guanyava la vida com a censor) va destruir el primer esborrany mentre ell estudiava medicina, per evitar-li problemes en el futur. Ens sobtarà també llegir fins a quin punt era un metge caritatiu i d'una gran humanitat, que fins i tot no cobrava als camperols més pobres. En definitiva, un llibre que ens permet conèixer l'itinerari vital d'un personatge que ha inspirat i (continua inspirant) iniciatives pacifistes arreu del món.
Research Interests:
Boulton, Marjorie. Zamenhof: the author of Esperanto. Barcelona: El Llamp, 1987. Now is a good time to look at the historic figure of Ludwik Lejzer Zamenhof, the creator of the universal auxiliary language. The 150th anniversary of his... more
Boulton, Marjorie. Zamenhof: the author of Esperanto. Barcelona: El Llamp, 1987.
Now is a good time to look at the historic figure of Ludwik Lejzer Zamenhof, the creator of the universal auxiliary language. The 150th anniversary of his birth falls on 15th December. And last September was the 100th anniversary of the Barcelona international congress, opened by the then acting mayor Francesc Layret, at which king Alfonso XIII awarded Zamenhof the Order of Isabella the Catholic. Indeed, at that time, he received many prizes and met politicians from the highest levels wherever he went. A Floral Games poetry contest in Esperanto was held at the congress, and the winner was one Carles Riba.
More than anything else, Zamenhof was a man of peace, who suffered from anti-Semitism as a child and who unlike others who became firmly committed to Zionism, he rejected nationalism and created an easy and neutral means of communication. He devised Esperanto as a Utopian ideal, which he in fact first conceived of as an adolescent.
Marjorie Boulton's biography is not the first, or the last, or even the most accurate. But as Jordi Carbonell i Pinyol, the translator of the Catalan version says, it could perhaps be the one with the most inspired balance between erudite documentation and the emotive nature of the subject, and it is undoubtedly one of the most well received among the Esperanto community. The author tells us how Zamenhof had to rebuild his entire language project from memory, as his father (who earned his living as a censor) destroyed the first draft while he was studying medicine, to prevent him from having problems in the future. We are also surprised to learn the extent to which he was a charitable and humanitarian doctor, who did not charge the poorest peasants for his services. In short, it is a book that gives an insight into the life story of someone who inspired (and continues to inspire) pacifist action around the world.
Now is a good time to look at the historic figure of Ludwik Lejzer Zamenhof, the creator of the universal auxiliary language. The 150th anniversary of his birth falls on 15th December. And last September was the 100th anniversary of the Barcelona international congress, opened by the then acting mayor Francesc Layret, at which king Alfonso XIII awarded Zamenhof the Order of Isabella the Catholic. Indeed, at that time, he received many prizes and met politicians from the highest levels wherever he went. A Floral Games poetry contest in Esperanto was held at the congress, and the winner was one Carles Riba.
More than anything else, Zamenhof was a man of peace, who suffered from anti-Semitism as a child and who unlike others who became firmly committed to Zionism, he rejected nationalism and created an easy and neutral means of communication. He devised Esperanto as a Utopian ideal, which he in fact first conceived of as an adolescent.
Marjorie Boulton's biography is not the first, or the last, or even the most accurate. But as Jordi Carbonell i Pinyol, the translator of the Catalan version says, it could perhaps be the one with the most inspired balance between erudite documentation and the emotive nature of the subject, and it is undoubtedly one of the most well received among the Esperanto community. The author tells us how Zamenhof had to rebuild his entire language project from memory, as his father (who earned his living as a censor) destroyed the first draft while he was studying medicine, to prevent him from having problems in the future. We are also surprised to learn the extent to which he was a charitable and humanitarian doctor, who did not charge the poorest peasants for his services. In short, it is a book that gives an insight into the life story of someone who inspired (and continues to inspire) pacifist action around the world.
Research Interests:
Javier Alcalde reportas nin en sia kontribuaĵo al niaj radikoj: interkompreniĝo inter homoj cele al paco inter popoloj. La tre firmaj ligoj inter la naskiĝanta pacmovado kaj la naskiĝanta esperanto-movado estas detale priskribataj kune... more
Javier Alcalde reportas nin en sia kontribuaĵo al niaj radikoj: interkompreniĝo inter homoj cele al paco inter popoloj. La tre firmaj ligoj inter la naskiĝanta pacmovado kaj la naskiĝanta esperanto-movado estas detale priskribataj kune kun la bedaŭrinde malsukcesa provo aljuĝigi la pacpremion Nobel al Zamenhof en la jaro 1910-a. Kio pri la nuntempa movado? La studo montras kiel la pacismo esprimas sin en la nuna tempo en la formo de emfazo pri lingva justeco ene de la reganta paradigmo de pacismo, nome pozitiva paco. Tiel la Esperanto-movado konservas la zamenhofan idealon kaj adaptas ĝin al la nuna tempo.
Research Interests:
Research Interests:
Even in those moments most prone to belicist feelings, as were the years of the Great War, peace activism has been able to carry out their ideals with various initiatives. Within the centenary of the First World War, the special issue... more
Even in those moments most prone to belicist feelings, as were the years of the Great War, peace activism has been able to carry out their ideals with various initiatives. Within the centenary of the First World War, the special issue 'Pacifists during World War I' gives an overview of the main anti-militarist experiences of the era, including the feminist pacifism, the scientific pacifism, the religious pacifism, the workers' internationalism and the Esperanto movement. This Special Issue includes the following articles: - "Rosa Luxemburg. Anticapitalism to get to the pacifist eutopia" by Sonia Herrera. - "Conscription and Conscience in Great Britain" by David Boulton. - "'The Whole World is our Homeland'. Anarchist antimilitarism" by Dolors Marin. - "Illusion and Vision. The scientific pacifism of Alfred H. Fried by Bernhard Tuider. - "The Practical Internationalism of Esperanto" by Javier Alcalde.
Research Interests:
Can the level of protest be augmented considerably due to media coverage of a conflict? Though a theoretical framework based on the interaction between social movements, political process and the media, the paper compares the response of... more
Can the level of protest be augmented considerably due to media coverage of a conflict? Though a theoretical framework based on the interaction between social movements, political process and the media, the paper compares the response of the Catalan pacifist movement to two international conflicts: the war in Chechnya and the war in Kosovo. In the case of the Balkans, participation of the NATO will be a determinant, dividing the protest against that conflict into two different processes. In this study, the key independent variable is the media coverage that impacts on the political opportunity structure. Finally. I present hypothesis about the different strength of twoSpanish social movements: that of Barcelona and in Madrid, related to the nationalistic question in Catalonia as a factor of politization.
Research Interests:
Este texto presenta algunas ideas de carácter exploratorio relativas a la aportación del movimiento por la paz al debate actual sobre la soberanía en Euskadi. En ningún caso se pretende afirmar conclusiones firmes y sólidas, sino más bien... more
Este texto presenta algunas ideas de carácter exploratorio relativas a la
aportación del movimiento por la paz al debate actual sobre la soberanía en Euskadi. En ningún caso se pretende afirmar conclusiones firmes y sólidas, sino más bien sugerir una nueva línea de investigación. En este sentido, se propone una hipótesis central, especificada después en un argumento que consta de cuatro puntos. Posteriormente, se añaden algunas observaciones relativas a los actores considerados en este estudio, así como a su impacto en la resolución y transformación del conflicto vasco. Una conclusión sirve para sintetizar la idea principal de la investigación.
aportación del movimiento por la paz al debate actual sobre la soberanía en Euskadi. En ningún caso se pretende afirmar conclusiones firmes y sólidas, sino más bien sugerir una nueva línea de investigación. En este sentido, se propone una hipótesis central, especificada después en un argumento que consta de cuatro puntos. Posteriormente, se añaden algunas observaciones relativas a los actores considerados en este estudio, así como a su impacto en la resolución y transformación del conflicto vasco. Una conclusión sirve para sintetizar la idea principal de la investigación.
Research Interests:
Este número de la revista Por la Paz / Peace in Progress coordinado por Javier Alcalde incluye los siguientes artículos: - Rosa Luxemburg: anticapitalismo hacia la eutopía pacifsta - Reclutamiento obligatorio y objeción de conciencia en... more
Este número de la revista Por la Paz / Peace in Progress coordinado por Javier Alcalde incluye los siguientes artículos:
- Rosa Luxemburg: anticapitalismo hacia la eutopía pacifsta
- Reclutamiento obligatorio y objeción de conciencia en el Reino Unido
- “Nuestra patria es el mundo entero”: antimilitarismo anarquista
- Ilusión y visión: el pacifsmo científco de Alfred H. Fried
- El internacionalismo práctico del esperanto
Entrevista
- Entrevista a Joan Botam, sacerdote y capuchino catalán
- Rosa Luxemburg: anticapitalismo hacia la eutopía pacifsta
- Reclutamiento obligatorio y objeción de conciencia en el Reino Unido
- “Nuestra patria es el mundo entero”: antimilitarismo anarquista
- Ilusión y visión: el pacifsmo científco de Alfred H. Fried
- El internacionalismo práctico del esperanto
Entrevista
- Entrevista a Joan Botam, sacerdote y capuchino catalán
Research Interests:
Aquest número especial coordinat per Xavier Alcalde inclou els següents articles: - Rosa Luxemburg: anticapitalisme cap a l’eutopia pacifsta - Reclutament obligatori i objecció de consciència al Regne Unit - “La nostra pàtria és el món... more
Aquest número especial coordinat per Xavier Alcalde inclou els següents articles:
- Rosa Luxemburg: anticapitalisme cap a l’eutopia pacifsta
- Reclutament obligatori i objecció de consciència al Regne Unit
- “La nostra pàtria és el món sencer”: antimilitarisme anarquista
- Il•lusió i visió: el pacifsme científc d’Alfred H. Fried
- L’internacionalisme pràctic de l’esperanto
- Entrevista a Joan Botam, sacerdot i caputxí català
- Rosa Luxemburg: anticapitalisme cap a l’eutopia pacifsta
- Reclutament obligatori i objecció de consciència al Regne Unit
- “La nostra pàtria és el món sencer”: antimilitarisme anarquista
- Il•lusió i visió: el pacifsme científc d’Alfred H. Fried
- L’internacionalisme pràctic de l’esperanto
- Entrevista a Joan Botam, sacerdot i caputxí català
Research Interests:
El objetivo de mi presentación es ofrecer una breve reseña general sobre qué sabemos y qué no sobre los movimientos pacifistas. Me centraré en diez puntos principales.
Research Interests:
L’objectiu de la meva presentació és fer una breu ressenya general sobre què sabem i què no sabem sobre els moviments pacifistes. Em centraré en deu punts principals.
Research Interests:
Research Interests:
Aquest número de la revista Per la Pau – Peace in Progress tracta dels diferents rols que adopta (o hauria d’adoptar) la societat civil en les diferents fases dels conflictes. Entenem aquesta societat civil d’una forma plural, tant a... more
Aquest número de la revista Per la Pau – Peace in Progress tracta dels diferents rols que adopta (o hauria d’adoptar) la societat civil en les diferents fases dels conflictes. Entenem aquesta societat civil d’una forma plural, tant a nivell geogràfic com a nivell de les pròpies organitzacions, és a dir: molt més que no pas les ONG dels països del Nord. La societat
civil la formen les entitats, les associacions, però també els mitjans de comunicació, els sindicats, el món acadèmic i la ciutadania no organitzada. La influència o el paper de tots aquests actors en un conflicte determinat es pot produir en totes les seves fases, des de la seva preparació i desenvolupament de la fase armada, fins la reconstrucció, els processos
de pau o la consolidació de la pau, entre d’altres.
civil la formen les entitats, les associacions, però també els mitjans de comunicació, els sindicats, el món acadèmic i la ciutadania no organitzada. La influència o el paper de tots aquests actors en un conflicte determinat es pot produir en totes les seves fases, des de la seva preparació i desenvolupament de la fase armada, fins la reconstrucció, els processos
de pau o la consolidació de la pau, entre d’altres.
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
This chapter aims at offering an interdisciplinary analytical overview of the literature on the notion of “linguistic justice” and more generally fairness in multilingual contexts. It focuses the biggest part of its attention on political... more
This chapter aims at offering an interdisciplinary analytical overview of the literature on the notion of “linguistic justice” and more generally fairness in multilingual contexts. It focuses the biggest part of its attention on political philosophy, but it presents also several contributions from economics, sociolinguistics, interlinguistics, and law. The purpose of the text is not to assess the internal consistency of alternative (and often contrasting) theories nor to try to find a common ground among them. Its goal is to emphasize the policy recommendations that derive from different approaches.
Research Interests: Interlinguistics, Political Philosophy, Languages and Linguistics, Sociolinguistics, Language Planning and Policy, and 15 moreLanguage and Power, Language Policy and Politics of Identity, Ecolinguistics, Esperanto, Language Policy, Lingüística, Linguistic Human Rights, Language rights, Language politics, Sociolinguistics, Sociology of Languages, Language Policy and Planning, Language and Politics, Language policy and planning, Linguistics and Economics, Linguistic justice, and Linguistic Imperialism in Postcolonial Era and Language Planning and Policy
This book is divided in three parts. The first one is a historical narrative of the role of standard language in nation-building, including an infrequent account of post-colonial countries. It explores the dual nature of language, both as... more
This book is divided in three parts. The first one is a historical narrative of the role of standard language in nation-building, including an infrequent account of post-colonial countries. It explores the dual nature of language, both as a mark of collective identity and as a means of communication. The second one deals with international languages, such as French or English, but also Chinese. By doing so, it also speculates with future scenarios with a lingua franca increasingly distant from its origins and becoming the language of a global elite. The third one tackles minority languages in the era of globalisation, which are facing new discourses, new legal instruments and especially a new political context. The integrative theoretical framework includes references from history and several disciplines within linguistics, but also law, economics, political science, international relations and other areas of the social sciences. Consequently, there is a broad conception of language planning, beyond the traditional areas of status planning, corpus planning and acquisition planning. This implies recognition of the economic, social and political dimensions of language. (...) The author is aware that, broadly understood, language policy and language planning is a field of study impossible to cover in a single book. Consequently, she has made her (legitimate) choices. Despite its shortcomings, this is one of the best analyses of the intersections between language and nation-building, which understands that language is an institution of power. It is highly recommended, both for those interested in the language dimension of nationalism, but also for linguists concerned about a historical approach of the social and political aspects of language.
Research Interests:
Du el miaj plej admirataj verkistoj estas Philippe Van Parijs kaj Haruki Murakami. Kurioze, ili similas laŭ multaj dimensioj. Ambaŭ sukcesis profesie, ambaŭ influis la internacian intelektularon kaj ambaŭ kuraĝis pritrakti en siaj verkoj... more
Du el miaj plej admirataj verkistoj estas Philippe Van Parijs kaj Haruki Murakami. Kurioze, ili similas laŭ multaj dimensioj. Ambaŭ sukcesis profesie, ambaŭ influis la internacian intelektularon kaj ambaŭ kuraĝis pritrakti en siaj verkoj aliajn temojn krom siaj ĉefaj interesoj. Tamen, unu faris tion elstare, dum la alia ne kapablis proponi analizon tiel detalan kaj solidan kiel en sia normala fako (...) Konklude, gravas havi rektan scion pri la temo pri kiu oni verkas. En la kadro de Esperanto kaj lingva justeco, oni devus postuli almenaŭ bazan konon de la lingvo por ke ies opinio estu konsiderebla. Eĉ se temas pri unu el la ĉefaj politikaj lozofoj de la nuntempo.
Research Interests:
This paper argues that current linguistic regimes do not reach their full potential. First, because they do not take into account the relevance of the migrant as a political subject. Second, because by focusing on the national level they... more
This paper argues that current linguistic regimes do not reach their full potential. First, because they do not take into account the relevance of the migrant as a political subject. Second, because by focusing on the national level they forget the city as a crucial arena of the policy-making. And third, because in the field of linguistic justice there is not enough dialogue across academic disciplines, such as political philosophy and sociolinguistics. These shortcomings are not banal but dangerous, as they can lead to linguistic (and political) conflicts. Based on empirical evidence that successfully overcomes these three weak points of current language policies, the text concludes by suggesting further experimentation with more ambitious linguistic regimes in the cities.
Research Interests:
There was a time when the language of science was Latin. Today it is hard to dispute that it is English. ln Scientific Babel, Michael D. Gordin studies what happened in between, when scientists needed to know several languages in order to... more
There was a time when the language of science was Latin. Today it is hard to dispute that it is English. ln Scientific Babel, Michael D. Gordin studies
what happened in between, when scientists needed to know several languages in order to do research in the sciences. For centuries. French, German and English coexisted without any of them dominating the field of
scientific writing, and Gordin tells this story masterfully, paying particular attention to chemistry.
what happened in between, when scientists needed to know several languages in order to do research in the sciences. For centuries. French, German and English coexisted without any of them dominating the field of
scientific writing, and Gordin tells this story masterfully, paying particular attention to chemistry.
Research Interests:
Tiu ĉi artikolo prezentas kelkajn el la ĉefaj debatoj pri lingva justeco en la fakliteraturo. Por pritrakti ilin oni necesas dialogigi malsamajn fakojn, inkludante politikan filosofion kaj socilingvistikon, sed ankaŭ kelkajn subfakojn de... more
Tiu ĉi artikolo prezentas kelkajn el la ĉefaj debatoj pri lingva justeco en la fakliteraturo. Por pritrakti ilin oni necesas dialogigi malsamajn fakojn, inkludante politikan filosofion kaj socilingvistikon, sed ankaŭ kelkajn subfakojn de ekonomio kaj juro. Kaj kompreneble, ankaŭ interlingvistikon kaj esperantologion. Aldone al klasikaj demandoj en tiu studkampo, kiel la pravigoj de lingvaj rajtoj por minoritatoj aŭ la sekvoj de la angla kiel monda interlingvo, la teksto konscie pritraktas pli profonde kelkajn el la malpli esplorataj temoj, kiel la lingva politiko por migrantoj aŭ la defioj de la Esperanto-kurso de Duolingo por tradiciaj analizoj pri lingva justeco.
Research Interests:
Aquest article té com a objectiu oferir una visió analítica i interdisciplinària de la literatura acadèmica sobre justícia lingüística i, més en general, sobre l’equitat en contextos multilingües. Dividit en dues parts, aquesta primera es... more
Aquest article té com a objectiu oferir una visió analítica i interdisciplinària de la literatura acadèmica sobre justícia lingüística i, més en general, sobre l’equitat en contextos multilingües. Dividit en dues parts, aquesta primera
es centra en el camp de la filosofia política. Una segona part presentarà diverses contribucions des de l’economia, la sociolingüística, la interlingüística i el dret. El propòsit de l’article no és avaluar la consistència interna de les diferents teories (sovint contraposades), ni tampoc tractar de trobar un terreny comú entre aquestes. La idea és posar l’accent en les recomanacions polítiques que es deriven dels diferents enfocaments.
es centra en el camp de la filosofia política. Una segona part presentarà diverses contribucions des de l’economia, la sociolingüística, la interlingüística i el dret. El propòsit de l’article no és avaluar la consistència interna de les diferents teories (sovint contraposades), ni tampoc tractar de trobar un terreny comú entre aquestes. La idea és posar l’accent en les recomanacions polítiques que es deriven dels diferents enfocaments.
Research Interests:
This report aims at offering an interdisciplinary analytical overview of the literature on the notion of “linguistic justice” and more generally fairness in multilingual contexts. It focuses the biggest part of its attention on political... more
This report aims at offering an interdisciplinary analytical overview of the literature on the notion of “linguistic justice” and more generally fairness in multilingual contexts. It focuses the biggest part of its attention on political philosophy, but it presents also several contributions from economics, sociolinguistics, interlinguistics and law. The purpose of this report is neither to assess the internal consistency of alternative (and often contrasting) theories, nor to try to find a common ground among them. Its goal is to emphasize the policy recommendations that derive from different approaches. The report also discusses how different theories or approaches to linguistic justice have been applied to the case of the management of multilingualism in the European Union.
Research Interests:
Herodoto kaj aliaj antikvaj grekoj dividis la homaron inter la scipovantoj de la greka kaj la aliaj - la barbaroj. Milojn da jaroj poste, lingvaj politikoj aplikataj en multaj landoj ankoraŭ daŭrigas la saman ideon. En ĉi tiu mollonga... more
Herodoto kaj aliaj antikvaj grekoj dividis la homaron inter la scipovantoj de la greka kaj la aliaj - la barbaroj. Milojn da jaroj poste, lingvaj politikoj aplikataj en multaj landoj ankoraŭ daŭrigas la saman ideon. En ĉi tiu mollonga teksto mi argumentos, ke por antaŭenigi pacon oni nepre devas redukti la diskriminaciojn inter etno-lingvaj grupoj. Tiucele, nova ilo por taksi la gradon de lingva justeco en socio, havigante sisteme kaj rigore informojn, povus utili por proponi lingvan politikon, kiu mildigos konfliktojn en multkultura mondo.
Research Interests:
Coordinated by Javier Alcalde, this special issue of the e-magazine Peace in Progress includes the following articles: - The Irish Language and the Long War in Northern Ireland - Languages in the Ukrainian confict - South Africa. End of a... more
Coordinated by Javier Alcalde, this special issue of the e-magazine Peace in Progress includes the following articles:
- The Irish Language and the Long War in Northern Ireland
- Languages in the Ukrainian confict
- South Africa. End of a “linguistically divided” society?
- The linguistic division in India: a latent confict?
- On the need for a linguistic justice index
- The Irish Language and the Long War in Northern Ireland
- Languages in the Ukrainian confict
- South Africa. End of a “linguistically divided” society?
- The linguistic division in India: a latent confict?
- On the need for a linguistic justice index
Research Interests:
Herodotus and other ancient Greeks divided humanity into those who spoke Greek on one side and everybody else, the barbarians, on the other. Thousands of years later, linguistic policies applied by the majority of countries continue, in... more
Herodotus and other ancient Greeks divided humanity into those who spoke Greek on one side and everybody else, the barbarians, on the other. Thousands of years later, linguistic policies applied by the majority of countries continue, in one way or another, to create similar divisions. In this article, I will argue that the promotion of peace is intrinsically connected with reducing discriminatory situations between the varyious ethnolinguistic groups. A useful instrument to bring about this reduction might be an analytical tool capable of evaluating the degree of linguistic justice existing in a society. This tool could provide systematic and rigorous data to designe policies aimed at reducing tensions inherent to multicultural states in this age of globalisation.
Research Interests:
Este monográfico trata el papel que la gestión de la diversidad lingüística tiene en sociedades plurales, polarizadas y donde la identidad ha jugado un papel clave en la dinámica conflictiva. Coordinado por Javier Alcalde, incluye los... more
Este monográfico trata el papel que la gestión de la diversidad lingüística tiene en sociedades plurales, polarizadas y donde la identidad ha jugado un papel clave en la dinámica conflictiva.
Coordinado por Javier Alcalde, incluye los siguientes artículos:
- El irlandés y la guerra larga en Irlanda del Norte
- Las lenguas en el conficto ucraniano
- Sudáfrica: ¿el fn de una sociedad lingüísticamente dividida?
- La división lingüística en la India: ¿un conficto latente?
- Sobre la necesidad de un índice de justícia lingüística
Coordinado por Javier Alcalde, incluye los siguientes artículos:
- El irlandés y la guerra larga en Irlanda del Norte
- Las lenguas en el conficto ucraniano
- Sudáfrica: ¿el fn de una sociedad lingüísticamente dividida?
- La división lingüística en la India: ¿un conficto latente?
- Sobre la necesidad de un índice de justícia lingüística
Research Interests:
Herodoto y otros griegos de la antigüedad dividían la humanidad entre aquellos que hablaban griego y los otros, los bárbaros. Miles de años después, las políticas lingüísticas que aplican la mayoría de los países siguen, de alguna manera,... more
Herodoto y otros griegos de la antigüedad dividían la humanidad entre aquellos que hablaban griego y los otros, los bárbaros. Miles de años después, las políticas lingüísticas que aplican la mayoría de los países siguen, de alguna manera, la misma división. En este breve texto argumentaré que la promoción de la paz pasa irremediablemente por reducir las situaciones de discriminación entre los distintos grupos etno-lingüísticos. Para ello, una herramienta analítica capaz de evaluar el grado de justicia lingüística existente en las sociedades, proporcionando información sistemática y rigurosa, puede ser un instrumento muy útil a la hora de diseñar políticas que contribuyan a reducir las tensiones inherentes en los estados multiculturales de la era de la globalización.
Research Interests:
Coordinat per Xavier Alcalde, aquest número de la revista Per la Pau / Peace in Progress inclou els següents articles: - L’irlandès i la guerra llarga a Irlanda del Nord - Les llengües en el conficte ucraïnès - Sudàfrica: la fi d’una... more
Coordinat per Xavier Alcalde, aquest número de la revista Per la Pau / Peace in Progress inclou els següents articles:
- L’irlandès i la guerra llarga a Irlanda del Nord
- Les llengües en el conficte ucraïnès
- Sudàfrica: la fi d’una societat lingüísticament dividida?
- La divisió lingüística a l’Índia: un conficte latent?
- Sobre la necessitat d’un índex de justícia lingüística
- L’irlandès i la guerra llarga a Irlanda del Nord
- Les llengües en el conficte ucraïnès
- Sudàfrica: la fi d’una societat lingüísticament dividida?
- La divisió lingüística a l’Índia: un conficte latent?
- Sobre la necessitat d’un índex de justícia lingüística
Research Interests:
Heròdot i altres grecs de l’antiguitat dividien la humanitat entre aquells que parlaven grec i els altres, els bàrbars. Milers d’anys després, les polítiques lingüístiques que apliquen la majoria dels països segueixen, d’alguna manera, la... more
Heròdot i altres grecs de l’antiguitat dividien la humanitat entre aquells que parlaven grec i els altres, els bàrbars. Milers d’anys després, les polítiques lingüístiques que apliquen la majoria dels països segueixen, d’alguna manera, la mateixa divisió. En aquest breu text s’argumentarà que la promoció de la pau passa irremeiablement per reduir les situacions de discriminació entre els diferents grups etno-lingüístics. Per això, una eina analítica capaç d’avaluar el grau de justícia lingüística existent en les
societats, proporcionant informació sistemàtica i rigorosa, pot ser un instrument molt útil a l’hora de dissenyar polítiques que contribueixin a reduir les tensions inherents en els estats multiculturals de l’era de la globalització.
societats, proporcionant informació sistemàtica i rigorosa, pot ser un instrument molt útil a l’hora de dissenyar polítiques que contribueixin a reduir les tensions inherents en els estats multiculturals de l’era de la globalització.
Research Interests:
Amartya Sen. La idea de la justicia. Madrid: Taurus, 2010 El fet que un Premi Nobel d'Economia escrigui sobre filosofia no és massa freqüent. Estem parlant d'un autor que porta molts anys plantejant desafiaments al model econòmic... more
Amartya Sen. La idea de la justicia. Madrid: Taurus, 2010
El fet que un Premi Nobel d'Economia escrigui sobre filosofia no és massa freqüent. Estem parlant d'un autor que porta molts anys plantejant desafiaments al model econòmic dominant. Si aquest model situa l'interès propi com a factor primordial de la motivació humana, Amartya Sen, en canvi, n'emfatitza els valors de les persones. Estem parlant de l'economista que va demostrar que la fam no és conseqüència de la manca d'aliments, sinó de desigualtats en els mecanismes de la seva distribució. Estem parlant de la força inspiradora de l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides. Estem parlant del creador del concepte de 'capability' o capacitació. És a dir, un govern ha de ser jutjat en funció de les capacitats concretes dels seus ciutadans. Que en un país els ciutadans tinguin el dret constitucional a votar no significa res si no es reuneixen totes les condicions perquè els ciutadans puguin exercir la seva capacitat de vot, incloent-hi l'accés a l'educació o als mitjans de transport per accedir a les urnes. Només quan aquestes barreres han estat superades es pot dir que el ciutadà pot exercir la seva elecció personal.
Amb aquest nou llibre, la contribució d'Amartya Sen a un dels camps on hi ha hagut aportacions més interessants entre els filòsofs de la nostra era significa, ras i curt, un abans i després en aquesta disciplina. Així, la teoria de la justícia clàssica (Hobbes, Locke, Rousseau, Kant, Rawls) s'havia preguntat com havien de ser les institucions més perfectes possibles, arribant sovint a respostes decebedores "mai podrem arribar-hi a aquest ideal de justícia, per tant no podem fer-hi res". Sen, compromès en situar la persona en el centre de la reflexió, assumint que som éssers socials i reconeixent que les injustícies que ens envolten també ens afecten, recupera la millor versió d'Adam Smith, Marx o Stuart Mill per a preguntar-se com hauríem de promoure la justícia, com podem resoldre les injustícies més flagrants, com podem fer aquest món una mica més just o, per ser més exacte, una mica menys injust. Sembla exagerat afirmar que mai abans un autor havia aconseguit aplicar la teoria de l'elecció social en profit d'altres ciències socials d'una manera tan efectiva. Tot i això, no ho és pas. I les conseqüències pràctiques d'aquesta forma d'entendre la justícia i la injustícia per tal de millorar aquest món són potencialment infinites.
El fet que un Premi Nobel d'Economia escrigui sobre filosofia no és massa freqüent. Estem parlant d'un autor que porta molts anys plantejant desafiaments al model econòmic dominant. Si aquest model situa l'interès propi com a factor primordial de la motivació humana, Amartya Sen, en canvi, n'emfatitza els valors de les persones. Estem parlant de l'economista que va demostrar que la fam no és conseqüència de la manca d'aliments, sinó de desigualtats en els mecanismes de la seva distribució. Estem parlant de la força inspiradora de l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides. Estem parlant del creador del concepte de 'capability' o capacitació. És a dir, un govern ha de ser jutjat en funció de les capacitats concretes dels seus ciutadans. Que en un país els ciutadans tinguin el dret constitucional a votar no significa res si no es reuneixen totes les condicions perquè els ciutadans puguin exercir la seva capacitat de vot, incloent-hi l'accés a l'educació o als mitjans de transport per accedir a les urnes. Només quan aquestes barreres han estat superades es pot dir que el ciutadà pot exercir la seva elecció personal.
Amb aquest nou llibre, la contribució d'Amartya Sen a un dels camps on hi ha hagut aportacions més interessants entre els filòsofs de la nostra era significa, ras i curt, un abans i després en aquesta disciplina. Així, la teoria de la justícia clàssica (Hobbes, Locke, Rousseau, Kant, Rawls) s'havia preguntat com havien de ser les institucions més perfectes possibles, arribant sovint a respostes decebedores "mai podrem arribar-hi a aquest ideal de justícia, per tant no podem fer-hi res". Sen, compromès en situar la persona en el centre de la reflexió, assumint que som éssers socials i reconeixent que les injustícies que ens envolten també ens afecten, recupera la millor versió d'Adam Smith, Marx o Stuart Mill per a preguntar-se com hauríem de promoure la justícia, com podem resoldre les injustícies més flagrants, com podem fer aquest món una mica més just o, per ser més exacte, una mica menys injust. Sembla exagerat afirmar que mai abans un autor havia aconseguit aplicar la teoria de l'elecció social en profit d'altres ciències socials d'una manera tan efectiva. Tot i això, no ho és pas. I les conseqüències pràctiques d'aquesta forma d'entendre la justícia i la injustícia per tal de millorar aquest món són potencialment infinites.
Research Interests:
It is not very common for a Nobel Prizewinner in Economic Sciences to write about philosophy. This author has been challenging the predominant economic model for many years. While this model considers self-interest to be the essential... more
It is not very common for a Nobel Prizewinner in Economic Sciences to write about philosophy. This author has been challenging the predominant economic model for many years. While this model considers self-interest to be the essential factor in human motivation, Amartya Sen emphasizes the values of humanity. This economist showed that hunger is not a consequence of the lack of food, but instead of inequalities in its distribution mechanisms. He was the driving force behind the development of the Human Development Index at the United Nations. He was the creator of the concept of 'capability'. In other words, a government must be judged on the basis of the specific capabilities of its citizens. The fact that the citizens of a country have the constitutional right to vote means nothing if all the conditions for citizens to exercise their capability to vote are not met, including access to education and the means of transport to polling stations. Only when these barriers have been overcome is it possible to say that citizens can exercise their own personal choice.
With this new book, Amartya Sen's contribution to one of the fields which contains the most interesting works by philosophers of our age is nothing less than a milestone in this discipline. The classic theory of justice (Hobbes, Locke, Rousseau, Kant, Rawls) asked what form the most perfect possible institution should take, and reached the disappointing conclusion that "we will never be able to obtain (at) this ideal of justice, so there is nothing that can be done about it". Sen believes in placing the individual at the centre of his theories, and assumes that as social beings, we recognize that the injustices that surround us also affect us. He turns to the best of Adam Smith, Marx and Stuart Mill to ask how we should foster justice, how we can resolve the most flagrant injustices, how we can make the world a little more just, or to be precise, a little less unjust. It seems incredible that no author had ever succeeded in applying the theory of social choice to the benefit of other social sciences in such an effective way. Incredible, but true. And the practical consequences of this way of considering justice and injustice in order to improve the world are potentially infinite.
With this new book, Amartya Sen's contribution to one of the fields which contains the most interesting works by philosophers of our age is nothing less than a milestone in this discipline. The classic theory of justice (Hobbes, Locke, Rousseau, Kant, Rawls) asked what form the most perfect possible institution should take, and reached the disappointing conclusion that "we will never be able to obtain (at) this ideal of justice, so there is nothing that can be done about it". Sen believes in placing the individual at the centre of his theories, and assumes that as social beings, we recognize that the injustices that surround us also affect us. He turns to the best of Adam Smith, Marx and Stuart Mill to ask how we should foster justice, how we can resolve the most flagrant injustices, how we can make the world a little more just, or to be precise, a little less unjust. It seems incredible that no author had ever succeeded in applying the theory of social choice to the benefit of other social sciences in such an effective way. Incredible, but true. And the practical consequences of this way of considering justice and injustice in order to improve the world are potentially infinite.
Research Interests:
Research Interests:
In the past few years, opinion polls in Catalonia have shown a dramatic increase in the number of people who favor the independence of Catalonia from Spain. As of November 2014, almost four out of five Catalans expressed support for... more
In the past few years, opinion polls in Catalonia have shown a dramatic increase in the number of people who favor the independence of Catalonia from Spain. As of November 2014, almost four out of five Catalans expressed support for organizing a referendum on Catalan self-determination, as did a large number of non-governmental organizations in Catalonia.
This paper discusses how sovereignty is asserted, contested, and disputed in Catalonia, and what happened on 9 November 2014, when more than two million citizens went to the polls to vote on the independence of Catalonia in a referendum deemed illegal by the Spanish authorities.
When the Spanish government denied the Catalans the opportunity to organise a legal referendum, a majority of Catalans decided to defy the authorities of Spain and exercise what they viewed as their 'right to decide'.
The exact turnout to the referendum could not be established, but according to figures provided by the Catalan government 2,305,290 votes were cast on the day of the referendum, of which 80.8% were in support of an independent Catalan state.
As argued here, the 2014 Catalan referendum was a performance of simulated sovereignty, as confirmed by subsequent events in which Spanish courts exercised their real sovereignty by taking legal action against the Catalan President Artur Mas and two counsellors for organizing the referendum.
Regardless of the legal or political consequences, a 'real' referendum is scheduled for September 2017. The Spanish Government, on its part, has announced that it is open to negotiate on any issue, except the organization of a referendum.
This paper discusses how sovereignty is asserted, contested, and disputed in Catalonia, and what happened on 9 November 2014, when more than two million citizens went to the polls to vote on the independence of Catalonia in a referendum deemed illegal by the Spanish authorities.
When the Spanish government denied the Catalans the opportunity to organise a legal referendum, a majority of Catalans decided to defy the authorities of Spain and exercise what they viewed as their 'right to decide'.
The exact turnout to the referendum could not be established, but according to figures provided by the Catalan government 2,305,290 votes were cast on the day of the referendum, of which 80.8% were in support of an independent Catalan state.
As argued here, the 2014 Catalan referendum was a performance of simulated sovereignty, as confirmed by subsequent events in which Spanish courts exercised their real sovereignty by taking legal action against the Catalan President Artur Mas and two counsellors for organizing the referendum.
Regardless of the legal or political consequences, a 'real' referendum is scheduled for September 2017. The Spanish Government, on its part, has announced that it is open to negotiate on any issue, except the organization of a referendum.
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Libor de capítulos sobre diversos aspectos del movimiento de okupaciones. Coordinado por Miguel A. Martínez López y Remon Adell
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests: Africa and Dictatorships
Research Interests:
Research Interests:
Although it is almost forgotten today, 100 years ago René de Saussure was an eminent mathematician with a strong interest in language. Javier Alcalde examines the relationship between René and his brother Ferdinand.
Research Interests:
Aunque Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) es un reconocido especialista en semántica, en los últimos años goza de popularidad como analista y divulgador del imperalismo lingüístico español o españolismo lingüístico. En este libro... more
Aunque Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) es un reconocido especialista en semántica, en los últimos años goza de popularidad como analista y divulgador del imperalismo lingüístico español o españolismo lingüístico. En este libro se propone denunciar aquellos mitos de apariencia científica que sustentan la ideología según la cuál se intenta ocultar la imposición de la lengua castellana.
Research Interests:
To what extent is language innate? Is it autonomous from other aspects of our mind? Is it really the cultural tool that sets humans apart from other species? To what extent does our native tongue affect the way we perceive the world? The... more
To what extent is language innate? Is it autonomous from other aspects of our mind? Is it really the cultural tool that sets humans apart from other species? To what extent does our native tongue affect the way we perceive the world? The Language Myth attempts to answer such questions in a way that is both informative for linguists and accessible for lay readers.
Research Interests:
L’octubre de cada any, el comitè de l’Assemblea General de Nacions Unides, que tracta temes de seguretat i desarmament, debat durant quatre setmanes (i aprova) una sèrie de resolucions. L’anàlisi del text de les mateixes, del... more
L’octubre de cada any, el comitè de l’Assemblea General de Nacions Unides, que tracta temes de seguretat i desarmament, debat durant quatre setmanes (i aprova) una sèrie de resolucions. L’anàlisi del text de les mateixes, del suport que rep cadascuna d’elles per part dels diferents països i de les intervencions concretes dels representants governamentals (i de la societat civil) a les discussions serveix per fer un estat de la qüestió d’aquest tema a nivell internacional. Enguany, 13 són els temes prioritaris.
Research Interests:
Research Interests:
El concepte de Seguretat Humana és present avui dia en la majoria d'anàlisis de les ciències socials, i es caracteritza per ser un terme amb significats molt variats i amplis. Tot i això, el concepte presenta una força que radicaria,... more
El concepte de Seguretat Humana és present avui dia en la majoria d'anàlisis de les ciències socials, i es caracteritza per ser un terme amb significats molt variats i amplis. Tot i això, el concepte presenta una força que radicaria, d'una banda, en la seva capacitat per definir una nova realitat en la qual l'Estat no pot continuar el seu monopoli en les qüestions relatives a la seguretat (es passa de la Seguretat Nacional a la Humana), i de l'altra, en el seu potencial per construir sinèrgies i sumar esforços amb l'objectiu d'aconseguir el canvi social.
D'aquesta manera, la idea de Seguretat Humana ha estat capaç d'aglutinar moviments socials, intel·lectuals i diplomàtics a l'hora de situar les persones en el centre dels debats i també de les polítiques, i en ella conflueixen diferents perspectives com el desarmament, el desenvolupament o els drets humans. En aquesta monografia, de manera rigorosa però també molt propera a la realitat dels col·lectius afectats, s'analitza el concepte de Seguretat Humana i Construcció de Pau a Colòmbia a través d'una sèrie d'articles que tracten de forma àmplia totes les propostes i alternatives que s'estan donant avui dia al país. Així, s'analitzen, entre altres temes, la política de Seguretat Democràtica, la seguretat ciutadana i les estratègies d'intervenció policial, la militarització de la societat amb la irrupció d'actors poc visualitzats com els mercenaris, la seguretat alimentària i mediambiental, amb especial incidència en els recursos hídrics, la participació de la societat civil en els processos de pau, i les propostes dels pobles indígenes del Cauca i afrodescendents del Pacífic en Construcció de Pau i Drets Humans.
D'aquesta manera, la idea de Seguretat Humana ha estat capaç d'aglutinar moviments socials, intel·lectuals i diplomàtics a l'hora de situar les persones en el centre dels debats i també de les polítiques, i en ella conflueixen diferents perspectives com el desarmament, el desenvolupament o els drets humans. En aquesta monografia, de manera rigorosa però també molt propera a la realitat dels col·lectius afectats, s'analitza el concepte de Seguretat Humana i Construcció de Pau a Colòmbia a través d'una sèrie d'articles que tracten de forma àmplia totes les propostes i alternatives que s'estan donant avui dia al país. Així, s'analitzen, entre altres temes, la política de Seguretat Democràtica, la seguretat ciutadana i les estratègies d'intervenció policial, la militarització de la societat amb la irrupció d'actors poc visualitzats com els mercenaris, la seguretat alimentària i mediambiental, amb especial incidència en els recursos hídrics, la participació de la societat civil en els processos de pau, i les propostes dels pobles indígenes del Cauca i afrodescendents del Pacífic en Construcció de Pau i Drets Humans.
Research Interests: International Relations, Multiculturalism, International Law, Human Rights, International organizations, and 13 moreConflict, Security, Migration, Nationalism, Poverty Reduction Strategies, Diplomacy, Human Security, International Economic Relations, Ethnicity, Minority Rights, Peace, Freedom, and Governance and State Capacity
En general hi ha molt pocs tractats de pau i de desarmament. En part, això és degut a que històricament s’ha entès la seguretat com a patrimoni exclusiu dels estats. De fet, l’exemple de la UE mostra les dificultats de cedir soberania en... more
En general hi ha molt pocs tractats de pau i de desarmament. En part, això és degut a que històricament s’ha entès la seguretat com a patrimoni exclusiu dels estats. De fet, l’exemple de la UE mostra les dificultats de cedir soberania en un terreny que enfronta dues perspectives, dues maneres d’entendre les relacions internacionals: Bilateralisme vs. Multilateralisme. A més, la seguretat segueix essent considerada com a part del Hard Power o poder dur. Per tant, hem de tornar a una ambició moderada. Ara bé, tenint en compte tot això i mirant amb una perspectiva àmplia del darrer segle, cal reconèixer que els passats 15-25 anys són un període excepcional,
Research Interests:
En este artículo se preguntan sobre el peso que tiene la firma de EEUU en los tratados internacionales relacionados con el uso de bombas de racimo. Obama se ha mostrado más preocupado por este tema que sus antecesores, pero parece que ya... more
En este artículo se preguntan sobre el peso que tiene la firma de EEUU en los tratados internacionales relacionados con el uso de bombas de racimo. Obama se ha mostrado más preocupado por este tema que sus antecesores, pero parece que ya ha llegado el momento de plantear que ésta preocupación pase a ser tangible en la firma de algún tratado. Los últimos, tras las negociaciones de Dublín, no contaron con el apoyo estadounidense. ¿Qué papel puede jugar España en esta negociación? Es una pregunta necesaria dado que asumirá la presidencia de la UE en la primera mitad de 2010 http://www.esglobal.org/las-bombas-de-racimo-y-obama/
In recent years, the EU has reiterated its commitment to play a greater global role and ac tively participate in international organizations. In particular, the EU has pledged to work toward the strengthening of the United Nations. The... more
In recent years, the EU has reiterated its commitment to play a greater global role and ac tively participate in international organizations. In particular, the EU has pledged to work toward the strengthening of the United Nations. The EU’s influence on negotiations at the UN can be affected by the EU ability to “speak with one voice”, to demonstrate coherence.
Since the early 1990s, the UN has been increasingly active in the policy area of human security. The United Nations Development Programme (UNDP) first used the concept of human security in its 1994 Human Development Report. The report argued that the scope of global security should be expanded to include threats in seven areas: economic security, food security, health security, environmental security, personal security, community security and political security. Human security was thus put forward to describe new security concerns and to emphasize the shift from a state concerned security to a people centered approach to security.
The EU has presented itself as an important actor in the promotion of concrete actions on several human security issues, such as the prohibition of landmines and the current negotiation process on cluster bombs. This paper examines the coherence of the EU as an actor at the UN and whether coherence issues affected the EU’s effectiveness in a specific case of human security negotiations:3 the 2006 UN Small Arms Review Conference. The paper suggests that although the EU appeared to show some consistency (horizontal, vertical and institutional) the EU was unsuccessful at the Review Conference. To the EU, the NGOs and other actors’ disappointment, the Review Conference failed to adopt a final document.
The paper begins by proposing an analytical framework based on a multilevel game approach to explore the link between the coherence of the EU and its effectiveness at the Review Conference. It explores the ways in which a complex web of actors and institutions interact at three different levels: UN, EU and domestic. By using this analytical framework and various qualitative methods such as expert interviews, documentary analysis and participant observation, this paper aims to examine the factors which might have hindered the effectiveness of the EU at the 2006 Small Arms Review Conference. Finally, the paper discusses whether these factors are linked to problems of coherence within the EU.
Since the early 1990s, the UN has been increasingly active in the policy area of human security. The United Nations Development Programme (UNDP) first used the concept of human security in its 1994 Human Development Report. The report argued that the scope of global security should be expanded to include threats in seven areas: economic security, food security, health security, environmental security, personal security, community security and political security. Human security was thus put forward to describe new security concerns and to emphasize the shift from a state concerned security to a people centered approach to security.
The EU has presented itself as an important actor in the promotion of concrete actions on several human security issues, such as the prohibition of landmines and the current negotiation process on cluster bombs. This paper examines the coherence of the EU as an actor at the UN and whether coherence issues affected the EU’s effectiveness in a specific case of human security negotiations:3 the 2006 UN Small Arms Review Conference. The paper suggests that although the EU appeared to show some consistency (horizontal, vertical and institutional) the EU was unsuccessful at the Review Conference. To the EU, the NGOs and other actors’ disappointment, the Review Conference failed to adopt a final document.
The paper begins by proposing an analytical framework based on a multilevel game approach to explore the link between the coherence of the EU and its effectiveness at the Review Conference. It explores the ways in which a complex web of actors and institutions interact at three different levels: UN, EU and domestic. By using this analytical framework and various qualitative methods such as expert interviews, documentary analysis and participant observation, this paper aims to examine the factors which might have hindered the effectiveness of the EU at the 2006 Small Arms Review Conference. Finally, the paper discusses whether these factors are linked to problems of coherence within the EU.
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
En 2015 ekis en Eŭropo la tiel nomata krizo de rifuĝantoj. Kompreneble, la daŭra alveno de homoj al la eŭropa kontinento (kaj ne nur!) havas pli longan historion. Tiu prelego celas klarigi la kialojn kaj efikojn de tia fenomeno. Pro tio,... more
En 2015 ekis en Eŭropo la tiel nomata krizo de rifuĝantoj. Kompreneble, la daŭra alveno de homoj al la eŭropa kontinento (kaj ne nur!) havas pli longan historion. Tiu prelego celas klarigi la kialojn kaj efikojn de tia fenomeno. Pro tio, ĝia unua parto enhavos neprajn datumojn kaj informojn por kompreni la nunan kuntekston, konsiderante interalie la oficialan Eŭropan politikon pri migrantoj kaj pri azilpetantoj. Tiel, oni diskutos la faktojn - kvantajn kaj kvalitajn - koncernantajn la homojn, kiuj dum la lastaj jaroj alvenis Eŭropon fuĝante militojn, kaj oni starigos dubojn pri la ekzisto de tiu krizo de rifuĝantoj. Kontraŭe, oni subtenos, ke tiu esprimo ne estas la plej taŭga maniero priskribi tiajn okazaĵojn. Poste, oni prezentos rezultojn de internacia esplorprojekto, kiu analizis la plej gravajn trajtojn de la socia movado de solidareco kun la rifuĝantoj en kelkaj eŭropaj landoj, inkluzive de Hispanio, Francio, Italio, Germanio, Svedio, Grekio, Hungario, Turkio, Aŭstrio kaj la Balkanaj landoj. Kiel montrote, en ĉiu loko tiu agado havas specialajn karakterizaĵojn, tamen eblas identigi komunajn celojn kaj strategiojn, kundividitajn preskaŭ ĉie. Fine, kune kun la ĉeestantaro, oni proponos kelkajn konsiderojn pri eblaj roloj de la esperanta movado en tiu kunteksto.
Research Interests:
Research Interests:
In the context of the European research project "Collective action and the refugee crisis", I have spent several months interviewing activists who work on the denunciation , solidarity and support of migrants and refugees: in Barcelona,... more
In the context of the European research project "Collective action and the refugee crisis", I have spent several months interviewing activists who work on the denunciation , solidarity and support of migrants and refugees: in Barcelona, Madrid, and along the Spanish southern border; in Calais and in the entire region of Pas-de-Calais, and in Paris. And, finally, in Brussels. In Barcelona I have spoken to, among others, people from organizations such as Stop Mare Mortum, SOS Racisme, EICA, Fotomovimiento, activists in the districts of Raval and Sagrada Família, and others with no specific affiliation. I have also spoken to several people linked to institutional politics, in reference to political parties that are concerned about this issue as well as the Barcelona City Council. Even though they do not all share the same analysis of the causes and solutions, there is one point on which they unanimously agree: the refugee crisis is not actually a crisis of refugees. This term, popularized by the media in the spring and summer of 2015, is still the expression most often used to refer to the increase in the number of people that have been coming to the European Union in recent times seeking asylum. Since then, the vast majority of stakeholders, including politicians, NGOs, international organizations , journalists and university professors in a variety of disciplines have used the expression again and again. And they continue to do so. Oftentimes, when we hear or read it, we know instinctively that we do not like it, but we may not be able to explain exactly why not. As we shall see, there are many complementary answers. Some of the criticisms focus on the word "crisis" ; others, on the concept of "refugee"; others still, on the combination of the two words; and others, on the absence of alternative words that explicitly state the causes and those responsible for this situation.
Research Interests:
En el contexto del proyecto europeo de investigación "La acción colectiva y la crisis de los refugiados", he estado unos meses realizando entrevistas a activistas que trabajan en la denuncia, la solidaridad y el apoyo a las personas... more
En el contexto del proyecto europeo de investigación "La acción colectiva y la crisis de los refugiados", he estado unos meses realizando entrevistas a activistas que trabajan en la denuncia, la solidaridad y el apoyo a las personas migradas y refugiadas. Por una parte, en Barcelona, Madrid y la Frontera Sur española; por otra, en París y Calais y toda la región de Pas-de-Calais (Francia). Y, finalmente, en Bruselas. En Barcelona, he hablado con gente de organizaciones como Stop Mare Mortum, SOS Racis-mo, EICA, Fotomovimiento, así como con personas activas en los barrios del Raval o la Sagrada Familia y con otras sin ninguna afiliación concreta. También con algunas personas vinculadas a la política más institucionalizada, tanto con respecto a los partidos más sensibilizados con esta temática, como con el Ayuntamiento de Barcelona. Aunque no todas comparten un mismo análisis de las causas y las soluciones, hay un punto donde la coincidencia es prácticamente unánime: la crisis de los refugiados no es, en realidad, una crisis de refugiados. Este término, popularizado por los medios de comunicación a partir de la primavera y el verano de 2015, es todavía la expresión más usada para referirse al incremento del número de personas que en los últimos tiempos están llegando a la Unión Europea solicitando asilo. Desde entonces, la gran mayoría de los actores, tanto políticos como ONG, organizaciones internacionales, periodistas y profesores universitarios de diferentes disciplinas, han utilizado una y otra vez la misma expresión. Y lo siguen haciendo. A menudo, cuando la oímos o leemos, sabemos instintivamente que no nos gusta, pero quizás no sabemos explicar exactamente por qué. Como veremos, hay muchas respuestas complementarias. Algunas de las críticas se centran en la palabra "crisis" , mientras otras lo hacen en el concepto de "refugiado" o incluso en la conjunción de los dos términos. Además, se cuestiona la ausencia de palabras que expliciten las causas y los responsables de esta situación.
Research Interests:
En el context del projecte europeu de recerca 'L'acció col·lectiva i la crisi dels refugiats' he estat uns mesos fent entrevistes a activistes que treballen en la denúncia, la solidaritat i el suport a les persones migrades i refugiades.... more
En el context del projecte europeu de recerca 'L'acció col·lectiva i la crisi dels refugiats' he estat uns mesos fent entrevistes a activistes que treballen en la denúncia, la solidaritat i el suport a les persones migrades i refugiades. D'una banda, a Barcelona, Madrid i a la Frontera Sud espanyola; d'una altra, a París, Calais i tota la regió de Pas-de-Calais, a França: i, finalment, a Brussel·les. A Barcelona he parlat, entre d'altres, amb gent d'organitzacions com Stop Mare Mortum, SOS Racisme, EICA, Fotomovimiento, persones actives als barris del Raval o la Sagrada Família i d'altres sense una afiliació concreta. També amb algunes persones vinculades a la política més institucionalitzada, tant pel que fa als partits més sensibilitzats amb aquesta temàtica, com a l'Ajuntament de Barcelona. Tot i que no totes comparteixen una mateixa anàlisi de les causes i les solucions, hi ha un punt on la coincidència és pràcticament unànime: la crisi dels refugiats no és, en realitat, una crisi de refugiats. Aquest terme, popularitzat pels mitjans de comunicació a partir de la primavera i l'estiu del 2015, és encara l'expressió més utilitzada per referir-se a l'increment del número de persones que en els darrers temps estan arribant a la Unió Europea sol·licitant asil. Des de llavors, la gran majoria dels actors, tant polítics com ONG, organitzacions internacionals, periodistes i professors universitaris de diferents disciplines, han fet servir una vegada i una altra la mateixa expressió. I ho continuen fent. Sovint, quan la sentim o llegim, sabem instintivament que no ens agrada, però potser no sabem explicar ben bé per què. Com veurem, hi ha moltes respostes complementàries. Les crítiques s'articulen bàsicament entorn a aquestes quatre qüestions: la paraula "crisi ", el concepte de "refugiat "; la conjunció dels dos mots "crisi " i "refugiat", i finalment, en l'absència d'altres mots que explicitin les causes i els responsables d'aquesta situació.
Research Interests:
This paper presents the static and dynamic dimensions characterizing the media opportunity structure for collective action in Spain. These characteristics help explaining the emergence of a cycle of mobilization between 2003 and 2004,... more
This paper presents the static and dynamic dimensions characterizing the media opportunity structure for collective action in Spain. These characteristics help explaining the emergence of a cycle of mobilization between 2003 and 2004, concluded in the events that took place between 11 and 14 March 2004. Through an examination of different data, including participation to protests and type of mobilisations, the use of new technologies and the role of official and alternative media, the text aims at studying the extent to which the emergence of recent waves of social mobilisation is linked to and shaped by the new communication technologies. Specifically, the focus is on the spontaneous demonstrations of 2004 against the Spanish centre-right government (13 March) after the terrorist bombings in Madrid (11 March) and a few days before the general elections (14 March). This analysis allows developing some reflections about the role of communication in processes of collective mobilization.
Research Interests:
Since Seattle, the media attention to the movement against economic globalisation and, more broadly, to the other (new) social movements, has been bound to the issue of violence. The greater media attention has promoted their... more
Since Seattle, the media attention to the movement against economic globalisation and, more broadly, to the other (new) social movements, has been bound to the issue of violence. The greater media attention has promoted their consolidation and it has also increased the political costs of the physical repression of non-violent action, leading to the gradual modification of the authorities response. In all of these processes, images reaching public opinion become a key concern, provoking a real battle for shaping their format and content. This paper inquires into the nature of this process through the empirical evidence of the news coverage of the main Spanish newspaper, El País, to two of the most current movements: the so-calles anti-globalisation movement (MAG) and the squatters' movement (MOK)
Research Interests:
Research Interests:
El estudio de la relación entre los movimientos sociales y los medios de comunicación en el contexto español ha experimentado un importante desarrollo desde mediados de la década de los noventa. Sin embargo, se trata de una disciplina de... more
El estudio de la relación entre los movimientos sociales y los medios de comunicación en el contexto español ha experimentado un importante desarrollo desde mediados de la década de los noventa. Sin embargo, se trata de una disciplina de la que no se tiene todavía un conocimiento exhaustivo y, por lo tanto, que demanda profundizar en las investigaciones. A este respecto y en consonancia con el resto de los aspectos tratados en este libro, la escasez de análisis rigurosos acerca del tratamiento del MOK por los medios de comunicación españoles es especialmente patente. Desde su criminalización en el Código Penal que entra en vigor en mayo de 1996, la visibilidad en los medios de comunicación del Movimiento de Okupación (MOK) ha estado vinculada a los desalojos de los centros sociales okupados, así como a las consecuencias judiciales derivadas de los mismos. En todos estos procesos, resultan clave las imágenes que de este conflicto llegan a la opinión pública, de modo que se produce una verdadera batalla por influir en su formato y contenido. De hecho, podría argumentarse que, en gran medida, las protestas que no salen en los medios no existen.
Research Interests:
Research Interests:
Este trabajo plantea una investigación de la evolución del discurso público zapatista desde el levantamiento en Chiapas hasta la Marcha por la Dignidad Indígena que realizó la Comandancia General del EZLN en marzo del 2001. Partimos de la... more
Este trabajo plantea una investigación de la evolución del discurso público zapatista desde el levantamiento en Chiapas hasta la Marcha por la Dignidad Indígena que realizó la Comandancia General del EZLN en marzo del 2001. Partimos de la consideración del EZLN como actor racional que busca la maximización de sus intereses en interrelación con distintos actores. Adoptamos la perspectiva teórica de la sociología de los movimientos sociales y asumimos que las características fundamentales de estos se definen subjetivamente –un movimiento es lo que dice que es-. Por este motivo, utilizamos los comunicados públicos que ha emitido el EZLN durante esos ocho años para observar cambios en su discurso y, por tanto, en sus características.
Nuestras principales hipótesis plantean que el discurso público zapatista varía diacrónicamente, en función de la estructura de oportunidades políticas, es decir, de los distintos contextos estratégicos que afronta el EZLN; y sincrónicamente, en función de los distintos destinatarios a los que se dirigen los comunicados. En el presente trabajo, planteamos un diseño de investigación basado en el análisis sistemático del discurso público zapatista asistido por el programa Atlas/ti y aportamos evidencia empírica acerca de la variación existente en dos categorías formales del análisis: fecha de emisión y destinatario. Incluimos gráficos de frecuencias que reflejan los resultados de esta primera fase del análisis y una detallada clasificación de las familias de destinatario. Se trata, pues, de un primer acercamiento, con el objetivo de establecer las bases para una investigación posterior en profundidad sobre estas cuestiones.
Nuestras principales hipótesis plantean que el discurso público zapatista varía diacrónicamente, en función de la estructura de oportunidades políticas, es decir, de los distintos contextos estratégicos que afronta el EZLN; y sincrónicamente, en función de los distintos destinatarios a los que se dirigen los comunicados. En el presente trabajo, planteamos un diseño de investigación basado en el análisis sistemático del discurso público zapatista asistido por el programa Atlas/ti y aportamos evidencia empírica acerca de la variación existente en dos categorías formales del análisis: fecha de emisión y destinatario. Incluimos gráficos de frecuencias que reflejan los resultados de esta primera fase del análisis y una detallada clasificación de las familias de destinatario. Se trata, pues, de un primer acercamiento, con el objetivo de establecer las bases para una investigación posterior en profundidad sobre estas cuestiones.
Research Interests:
Research Interests:
¿Actúan los medios de comunicación como intermediarios del voto? Para intentar responder a esta cuestión, el presente estudio investiga la posible influencia que TV1 y Antena 3 pudieran haber tenido sobre la decisión individual del voto... more
¿Actúan los medios de comunicación como intermediarios del voto? Para intentar responder a esta cuestión, el presente estudio investiga la posible influencia que TV1 y Antena 3 pudieran haber tenido sobre la decisión individual del voto en las elecciones legislativas españolas de 1993. Más concretamente, se investigará cómo la exposición a los medios y la recepción de los mismos pudieron afectar a las probabilidades de diferentes opciones de voto. Para ello se examinarán las interacciones entre tres variables independientes: la variación en el nivel agregado de la información contenida en el discurso de las elites, las diferencias a nivel individual en la atención a este discurso y las diferencias en las predisposiciones ideológicas de los individuos.Por último, el artículo realiza un análisis específico sobre la influencia mediática en un subgrupo concreto de votantesclave en estas elecciones:los indecisos.
Research Interests:
In the modern world, the media play a vital role. So much so, that it seems that what does not appear in the media does not exist, and that our worldview is highly conditioned by what the media shows us. They are often our only source of... more
In the modern world, the media play a vital role. So much so, that it seems
that what does not appear in the media does not exist, and that our worldview is highly conditioned by what the media shows us. They are often
our only source of information. In the area of armed conflicts, this is most
apparent ... and most unfair. It is for this reason that we decided that the
relationship between the media and armed conflicts required an in-depth
analysis.
Why do some conflicts never appear in the media? Why do some appear
in the headlines for a while, before languishing on the inside pages and
eventually disappearing?
that what does not appear in the media does not exist, and that our worldview is highly conditioned by what the media shows us. They are often
our only source of information. In the area of armed conflicts, this is most
apparent ... and most unfair. It is for this reason that we decided that the
relationship between the media and armed conflicts required an in-depth
analysis.
Why do some conflicts never appear in the media? Why do some appear
in the headlines for a while, before languishing on the inside pages and
eventually disappearing?
Research Interests:
En nuestro mundo los medios de comunicación desempeñan un papel fundamental. Hasta tal punto es así que solemos oír que aquello que no sale en los medios no existe, y que nuestra visión del mundo está altamente condicionada por lo que los... more
En nuestro mundo los medios de comunicación desempeñan un papel fundamental. Hasta tal punto es así que solemos oír que aquello que no sale en los medios no existe, y que nuestra visión del mundo está altamente condicionada por lo que los medios nos transmiten. A menudo son nuestra única fuente de información. Esto quizás se perciba de forma más clara, y más injusta, en los conflictos armados. Por este motivo hemos pensado que la relación entre medios de comunicación y conflictos armados requería un análisis en profundidad.
¿Por qué determinados conflictos no aparecen nunca en los medios de comunicación? ¿Por qué algunos lo hacen en portada durante un tiempo para después ir languideciendo en las páginas interiores y, finalmente, desaparecer?
¿Por qué determinados conflictos no aparecen nunca en los medios de comunicación? ¿Por qué algunos lo hacen en portada durante un tiempo para después ir languideciendo en las páginas interiores y, finalmente, desaparecer?
Research Interests:
Research Interests:
Desde Seattle, la atención prestada por los medios de comunicación al movimiento antiglobalización ha estado vinculada a la cuestión de la violencia. Su mayor presencia mediática ha impulsado su consolidación como movimiento global.... more
Desde Seattle, la atención prestada por los medios de comunicación al movimiento antiglobalización ha estado vinculada a la cuestión de la violencia. Su mayor presencia mediática ha impulsado su consolidación como movimiento global. También ha elevado el coste político de la represión física de las acciones noviolentas y ha fomentado un cambio gradual en la respuesta de las autoridades. En este sentido, el espacio central de confrontación parece haberse desplazado (o extendido) desde las calles al terreno de lo simbólico para localizarse en el proceso de configuración de la imagen (o identidad) pública del movimiento a través del discurso en los medios. Este trabajo indaga en la naturaleza de dicho proceso mediante el análisis de los discursos recogidos en las noticias publicadas en El País durante la presidencia española de la UE en el año 2002.
Research Interests:
Traditionally, security issues were confined within the realm of states. However, a broad understanding of security has given civil society a say on these issues. Recent campaigns have managed to draw attention to the humanitarian... more
Traditionally, security issues were confined within the realm of states. However, a broad understanding of security has given civil society a say on these issues. Recent campaigns have managed to draw attention to the humanitarian consequences of specific weapons, such as landmines, cluster munitions and small arms. Forming part of a new peace movement, these campaigns are more sophisticated, use a variety of strategies and resources, focus on concrete security issues, have a lower profile and are arguably more successful than their predecessors. In this article, some of the factors leading to success and failure in a number of disarmament initiatives are presented, as well as the interactions between campaigns and government policy makers, and the international dynamics of negotiations on treaties – in other words, the ‘rules of the game’. Also, current debates regarding learning processes within the campaigns and the democratic features of the processes under study are discussed. This article includes several recommendations aimed at helping civil-society activists increase their influence when negotiating humanitarian security treaties.
Policy Implications:
•The set of rules and procedures of the process determine the success of the campaigns. Effective processes should have flexible rules allowing decision-making by majority voting and participatory procedures that include the activists as partners. This would strengthen partnerships with like-minded states.
•Coalitions deal with conflictive interests among the actors, and between larger professionalised organisations (who have large resources) and those smaller and more locally based ones (who do not). Coalitions should find a way to satisfy both demands: effective coordination and decentralised participation.
•Individuals have the capacity to affect change at various levels. Actors in these processes should not be understood as unitary entities, but comprising individuals who can exert high levels of agency.
•Research has focused on collaboration among NGOs from different sectors inside a single coalition, and the potential for synergies among different networks on interrelated topics remains underresearched. Strategies should be designed to facilitate cooperation among networks with related objectives.
Policy Implications:
•The set of rules and procedures of the process determine the success of the campaigns. Effective processes should have flexible rules allowing decision-making by majority voting and participatory procedures that include the activists as partners. This would strengthen partnerships with like-minded states.
•Coalitions deal with conflictive interests among the actors, and between larger professionalised organisations (who have large resources) and those smaller and more locally based ones (who do not). Coalitions should find a way to satisfy both demands: effective coordination and decentralised participation.
•Individuals have the capacity to affect change at various levels. Actors in these processes should not be understood as unitary entities, but comprising individuals who can exert high levels of agency.
•Research has focused on collaboration among NGOs from different sectors inside a single coalition, and the potential for synergies among different networks on interrelated topics remains underresearched. Strategies should be designed to facilitate cooperation among networks with related objectives.
Research Interests:
Coordinated by Javier Alcalde, this special issue deals whith transnational activism when negotiating the Arms Trade Treaty. It includes the following articles: - Negotiating the Arms Trade Treaty - United for an effective Arms Trade... more
Coordinated by Javier Alcalde, this special issue deals whith transnational activism when negotiating the Arms Trade Treaty. It includes the following articles:
- Negotiating the Arms Trade Treaty
- United for an effective Arms Trade Treaty
- From 4077 M*A*S*H to 2012 UN-ATT
- Arms Control and Civil Society: Some Retrospect
- Africa needs a Robust Arms Trade Treaty
- Interview with Roberto García Moritán, chairman of the Global Arms Trade Treaty Diplomatic Conference
- Negotiating the Arms Trade Treaty
- United for an effective Arms Trade Treaty
- From 4077 M*A*S*H to 2012 UN-ATT
- Arms Control and Civil Society: Some Retrospect
- Africa needs a Robust Arms Trade Treaty
- Interview with Roberto García Moritán, chairman of the Global Arms Trade Treaty Diplomatic Conference
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
The book examines the global institutional responses to the peace movement demands after the Cold War. The primary analysis revolves around several international campaigns carried out by coalitions of NGOs and other civil society... more
The book examines the global institutional responses to the peace movement demands after the Cold War. The primary analysis revolves around several international campaigns carried out by coalitions of NGOs and other civil society organizations in the field of human security. Each empirical chapter examines the process towards the signature of a treaty largely from the activists’ perspective intertwined with diplomats and UN officials' views. The identification of pathways and determinants of successes and failures in these processes forms the central part of the analysis. The cases of study are the Coalition to Stop the Use and Recruitment of Child Soldiers, the International Campaign to Ban Landmines, the International Action Network against the proliferation of Small Arms and Light Weapons, and the Coalition to stop Cluster Munitions. The strategic and organizational levels of these networks are examined through their roles in each international negotiation context, such as the Conference of Disarmament, the Convention of Certain Weapons of the UN Program of Action of Small Arms or the Oslo Process on Cluster Munitions.
Research Interests:
Research Interests:
In recent years, the EU has reiterated its commitment to play a greater global role and actively participate in international organizations. In particular, the EU has pledged to work toward the strengthening of the United Nations. The... more
In recent years, the EU has reiterated its commitment to play a greater global role and actively participate in international organizations. In particular, the EU has pledged to work toward the strengthening of the United Nations. The EU’s influence on negotiations at the UN can be affected by the EU ability to “speak with one voice”, to demonstrate coherence.
Research Interests:
El 30 de maig de 2008, més de 100 països reunits a Dublín aprovaven per consens el text del Tractat Internacional de Prohibició de les Bombes de Dispersió. Sis mesos després, el 3 de desembre de 2008, 94 països van signar la nova... more
El 30 de maig de 2008, més de 100 països reunits a Dublín aprovaven per consens el text del Tractat Internacional de Prohibició de les Bombes de Dispersió. Sis mesos després, el 3 de desembre de 2008, 94 països van signar la nova convenció en una cimera que va tenir lloc a Oslo. Tal i com va succeir fa onze anys en el cas de les mines antipersones (el Tractat de prohibició de les mines es va signar un altre 3 de desembre, el de 1997), el Govern espanyol va signar el text i posteriorment ha decidit ratificar-lo, convertint-se així en un dels estats membres del Tractat.
La Fundació per la Pau ha participat activament en aquest procés, conegut com a Procés d’Oslo, com a membre de la coalició Cluster Munition Coalition, que aplega més de 200 organitzacions i entitats d’arreu del món, i també com a membre fundador de la CMC Barcelona, la branca espanyola de la coalició.
Una bomba de dispersió l’hem d’imaginar com si fos una bomba contenidor que, una vegada ha estat llançada, s’obre i deixa caure centenars de bombes. Cadascuna pot arribar a disseminar 200 càrregues explosives en un radi d’uns 400 metres, l’equivalent a gairebé quatre camps de futbol, on queden espargides com si fossin mines antipersones.
Normalment, les càrregues haurien d’esclatar quan arriben a terra però sovint no ho fan i romanen actives durant anys, amb el conseqüent impacte humanitari negatiu sobre la vida de les persones i sobre les activitats quotidianes de les comunitats. Des de la dècada dels anys setanta, aquest tipus d’armes ha tingut una presència molt destacada en conflictes d’arreu del món. Per exemple, a Kosovo (1999), l’Afganistan (2001), l’Iraq (2003), el Líban (2006) i el més recent a Geòrgia, l’agost de 2008. Es calcula que més de 360 milions d’aquestes bombes s’haurien llançat sobre més d’una vintena de països, on com a mínim 33 milions de càrregues encara romanen sense esclatar.
El Procés d’Oslo és una iniciativa impulsada pel govern de Noruega arran del fracàs de la convenció internacional que havia de regular aquest tipus d’armament, la Convenció de l’ONU sobre Armes Inhumanes (CAI), on va ser impossible acordar accions urgents per evitar l’impacte humanitari que causen les bombes de dispersió. Davant d’aquesta situació, el Govern noruec va anunciar la seva intenció d’iniciar un procés internacional per crear un tractat que prohibís aquest tipus d’armament.
Sortosament, aquest procés ha culminat amb un gran èxit assolit de forma visible en la conferència que es va celebrar del 19 al 30 de maig de 2008 a Dublín i confirmat amb la signatura del tractat el 3 de desembre a Oslo. La cimera de Dublín, la darrera del procés de negociacions, s’havia clausurat amb el consens de 111 països sobre el text del Tractat, que ha estat signat per 94 països a Oslo. Aquest èxit obtingut en un temps rècord (el Procés d’Oslo s’inicià oficialment el febrer de 2007) però, no ha estat fruit de la improvisació. Al darrere hi ha mesos de feina intensa a nivell local i nacional, de reunions regionals i de conferències internacionals.
L’Estat espanyol ha participat en el Procés d’Oslo des de la primera conferència. Tot i la seva implicació, en un primer moment va manifestar reticències a l’aprovació d’un text que prohibís totes les bombes de dispersió donat que dues empreses espanyoles n’eren fabricants. No obstant això, a la conferència diplomàtica celebrada a Dublín el maig de 2008, l’executiu espanyol, igual que la resta dels governs presents a la capital irlandesa, va donar suport al text final del Tractat. A més, es va comprometre a signar-lo el mes de desembre i a ser un dels primers països a ratificar-lo.
El 17 d’abril de 2007, la Fundació per la Pau demanava al Govern espanyol que, d’acord amb la declaració signada a Oslo el febrer de 2007, prohibís l’ús, la fabricació, l’emmagatzematge, i la venda de les bombes de dispersió. El mes de juliol de 2008, el Govern espanyol va aprovar una moratòria unilateral sobre l’ús, producció, emmagatzematge, compra i transferència de les bombes de dispersió. El dia 2 de desembre de 2008 el Govern va començar la destrucció dels seus estocs.
Fins a aquell moment, a l’Estat espanyol s’havien fabricat dues bombes (la BME-330 d’Expal i la MAT-120 d’Instalaza) i se n’havia importat un tercer tipus que, a partir de l’entrada en vigor del tractat, quedaran prohibides. També l’exèrcit, que havia declarat mesos abans que considerava aquestes bombes “necessàries per a les Forces Armades” i, per tant, “no considera convenient la prohibició de la seva fabricació”, ha començat a desfer-se dels seus arsenals.
Des de la Fundació per la Pau sempre s’ha afirmat que si el Govern espanyol volia ser realment actiu en la protecció de la població civil dels efectes dels conflictes armats, havia d’avançar cap a la prohibició d’aquest tipus de bombes, cosa que finalment ha acabar fent.
Per tal de contribuir a la regulació i control de les bombes de dispersió, la Fundació per la Pau es va incorporar el mes d’abril de 2007 a la Cluster Munition Coalition (CMC), una aliança internacional d’organitzacions que va néixer l’any 2003 a Dublín. Davant la manca d’una legislació internacional que tractés el problema de les bombes de dispersió i dels seus efectes devastadors per a la població civil, les ONG van decidir crear aquesta coalició a nivell internacional.
Com a conseqüència del tractat aprovat a Dublín i signat a Oslo, totes les bombes de dispersió que es van usar en conflictes internacionals, de Laos al Líban, passant per Cambotja, Iraq i Kosovo, quedaran prohibides quan trenta països ratifiquin la Convenció i aquesta entri així en vigor. Es calcula que donat el temps rècord en el qual s’ha desenvolupat el procés de negociacions, en sis mesos podria assolir-se aquesta xifra.
Pel que fa al text del Tractat i tot i les reticències d’alguns països, no es van incloure períodes de transició que permetrien seguir utilitzant aquestes armes durant un cert temps. Tampoc existeix la possibilitat que algun país expressi reserves sobre algunes de les disposicions del Tractat, ja que aquest ho prohibeix explícitament.
El Tractat estableix mesures i terminis de destrucció dels arsenals: ha de ser al més aviat possible, i mai després de vuit anys a partir de la seva ratificació. Qualsevol possible retard s’ha de justificar amb informació exhaustiva davant de les Nacions Unides. Pel que fa a l’apartat d’assistència a les víctimes, s’estableix l’obligació de proporcionar assistència mèdica, rehabilitació i suport psicològic, i de tenir en compte les consideracions de sexe i edat. En aquest sentit, els estats membres contrauen obligacions clares en matèria de cooperació i assistència internacional per a les víctimes i els països afectats, que desenvoluparan plans específics per a cada realitat nacional.
Un dels apartats més ambiciosos és el que fa referència a mesures de transparència. Així, cada estat membre, en un termini màxim de 180 dies des de la ratificació del Tractat, lliurarà un informe de situació al Secretari General de l’ONU. Allà ha de detallar el nombre de bombes de dispersió que té i les seves característiques tècniques; els programes de reconversió o desmantellament de les seves instal·lacions i fàbriques, els progressos realitzats en la destrucció, etc. Aquest informe s’ha d’actualitzar anualment.
Pel contrari, un dels aspectes més controvertits fins al final de les negociacions ha estat el de la interoperabilitat, és a dir, el de les maniobres militars conjuntes entre estats membres del Tractat i els que no ho són (un tema sensible especialment pel que fa referència als EUA i les seves aliances militars). En aquest assumpte no ha estat possible aconseguir tots els avenços desitjats, tot i que les garanties que serien necessàries per utilitzar aquestes armes en maniobres i operacions conjuntes fan que aquest ús sigui molt costós, tant políticament com pel que fa a l’opinió pública, cada vegada més sensibilitzada amb aquest tema.
Com acostuma a passar després de la signatura i ratificació d’un tractat internacional, el principal objectiu esdevé la seva implementació. Per aquest motiu, les ONG part de la coalició internacional CMC vigilaran que els governs compleixin el text signat de manera que aquestes bombes desapareguin progressivament dels arsenals dels exèrcits i dels terrenys minats, assegurant a més que totes les víctimes i supervivents rebin tot l’ajut que necessiten. Al mateix temps, un objectiu paral·lel a partir d’ara serà apropar el tractat als actors armats no estatals, per tal que es facin seu l’esperit i abandonin l’ús d’aquestes armes, considerades inhumanes per la comunitat internacional.
La Fundació per la Pau ha participat activament en aquest procés, conegut com a Procés d’Oslo, com a membre de la coalició Cluster Munition Coalition, que aplega més de 200 organitzacions i entitats d’arreu del món, i també com a membre fundador de la CMC Barcelona, la branca espanyola de la coalició.
Una bomba de dispersió l’hem d’imaginar com si fos una bomba contenidor que, una vegada ha estat llançada, s’obre i deixa caure centenars de bombes. Cadascuna pot arribar a disseminar 200 càrregues explosives en un radi d’uns 400 metres, l’equivalent a gairebé quatre camps de futbol, on queden espargides com si fossin mines antipersones.
Normalment, les càrregues haurien d’esclatar quan arriben a terra però sovint no ho fan i romanen actives durant anys, amb el conseqüent impacte humanitari negatiu sobre la vida de les persones i sobre les activitats quotidianes de les comunitats. Des de la dècada dels anys setanta, aquest tipus d’armes ha tingut una presència molt destacada en conflictes d’arreu del món. Per exemple, a Kosovo (1999), l’Afganistan (2001), l’Iraq (2003), el Líban (2006) i el més recent a Geòrgia, l’agost de 2008. Es calcula que més de 360 milions d’aquestes bombes s’haurien llançat sobre més d’una vintena de països, on com a mínim 33 milions de càrregues encara romanen sense esclatar.
El Procés d’Oslo és una iniciativa impulsada pel govern de Noruega arran del fracàs de la convenció internacional que havia de regular aquest tipus d’armament, la Convenció de l’ONU sobre Armes Inhumanes (CAI), on va ser impossible acordar accions urgents per evitar l’impacte humanitari que causen les bombes de dispersió. Davant d’aquesta situació, el Govern noruec va anunciar la seva intenció d’iniciar un procés internacional per crear un tractat que prohibís aquest tipus d’armament.
Sortosament, aquest procés ha culminat amb un gran èxit assolit de forma visible en la conferència que es va celebrar del 19 al 30 de maig de 2008 a Dublín i confirmat amb la signatura del tractat el 3 de desembre a Oslo. La cimera de Dublín, la darrera del procés de negociacions, s’havia clausurat amb el consens de 111 països sobre el text del Tractat, que ha estat signat per 94 països a Oslo. Aquest èxit obtingut en un temps rècord (el Procés d’Oslo s’inicià oficialment el febrer de 2007) però, no ha estat fruit de la improvisació. Al darrere hi ha mesos de feina intensa a nivell local i nacional, de reunions regionals i de conferències internacionals.
L’Estat espanyol ha participat en el Procés d’Oslo des de la primera conferència. Tot i la seva implicació, en un primer moment va manifestar reticències a l’aprovació d’un text que prohibís totes les bombes de dispersió donat que dues empreses espanyoles n’eren fabricants. No obstant això, a la conferència diplomàtica celebrada a Dublín el maig de 2008, l’executiu espanyol, igual que la resta dels governs presents a la capital irlandesa, va donar suport al text final del Tractat. A més, es va comprometre a signar-lo el mes de desembre i a ser un dels primers països a ratificar-lo.
El 17 d’abril de 2007, la Fundació per la Pau demanava al Govern espanyol que, d’acord amb la declaració signada a Oslo el febrer de 2007, prohibís l’ús, la fabricació, l’emmagatzematge, i la venda de les bombes de dispersió. El mes de juliol de 2008, el Govern espanyol va aprovar una moratòria unilateral sobre l’ús, producció, emmagatzematge, compra i transferència de les bombes de dispersió. El dia 2 de desembre de 2008 el Govern va començar la destrucció dels seus estocs.
Fins a aquell moment, a l’Estat espanyol s’havien fabricat dues bombes (la BME-330 d’Expal i la MAT-120 d’Instalaza) i se n’havia importat un tercer tipus que, a partir de l’entrada en vigor del tractat, quedaran prohibides. També l’exèrcit, que havia declarat mesos abans que considerava aquestes bombes “necessàries per a les Forces Armades” i, per tant, “no considera convenient la prohibició de la seva fabricació”, ha començat a desfer-se dels seus arsenals.
Des de la Fundació per la Pau sempre s’ha afirmat que si el Govern espanyol volia ser realment actiu en la protecció de la població civil dels efectes dels conflictes armats, havia d’avançar cap a la prohibició d’aquest tipus de bombes, cosa que finalment ha acabar fent.
Per tal de contribuir a la regulació i control de les bombes de dispersió, la Fundació per la Pau es va incorporar el mes d’abril de 2007 a la Cluster Munition Coalition (CMC), una aliança internacional d’organitzacions que va néixer l’any 2003 a Dublín. Davant la manca d’una legislació internacional que tractés el problema de les bombes de dispersió i dels seus efectes devastadors per a la població civil, les ONG van decidir crear aquesta coalició a nivell internacional.
Com a conseqüència del tractat aprovat a Dublín i signat a Oslo, totes les bombes de dispersió que es van usar en conflictes internacionals, de Laos al Líban, passant per Cambotja, Iraq i Kosovo, quedaran prohibides quan trenta països ratifiquin la Convenció i aquesta entri així en vigor. Es calcula que donat el temps rècord en el qual s’ha desenvolupat el procés de negociacions, en sis mesos podria assolir-se aquesta xifra.
Pel que fa al text del Tractat i tot i les reticències d’alguns països, no es van incloure períodes de transició que permetrien seguir utilitzant aquestes armes durant un cert temps. Tampoc existeix la possibilitat que algun país expressi reserves sobre algunes de les disposicions del Tractat, ja que aquest ho prohibeix explícitament.
El Tractat estableix mesures i terminis de destrucció dels arsenals: ha de ser al més aviat possible, i mai després de vuit anys a partir de la seva ratificació. Qualsevol possible retard s’ha de justificar amb informació exhaustiva davant de les Nacions Unides. Pel que fa a l’apartat d’assistència a les víctimes, s’estableix l’obligació de proporcionar assistència mèdica, rehabilitació i suport psicològic, i de tenir en compte les consideracions de sexe i edat. En aquest sentit, els estats membres contrauen obligacions clares en matèria de cooperació i assistència internacional per a les víctimes i els països afectats, que desenvoluparan plans específics per a cada realitat nacional.
Un dels apartats més ambiciosos és el que fa referència a mesures de transparència. Així, cada estat membre, en un termini màxim de 180 dies des de la ratificació del Tractat, lliurarà un informe de situació al Secretari General de l’ONU. Allà ha de detallar el nombre de bombes de dispersió que té i les seves característiques tècniques; els programes de reconversió o desmantellament de les seves instal·lacions i fàbriques, els progressos realitzats en la destrucció, etc. Aquest informe s’ha d’actualitzar anualment.
Pel contrari, un dels aspectes més controvertits fins al final de les negociacions ha estat el de la interoperabilitat, és a dir, el de les maniobres militars conjuntes entre estats membres del Tractat i els que no ho són (un tema sensible especialment pel que fa referència als EUA i les seves aliances militars). En aquest assumpte no ha estat possible aconseguir tots els avenços desitjats, tot i que les garanties que serien necessàries per utilitzar aquestes armes en maniobres i operacions conjuntes fan que aquest ús sigui molt costós, tant políticament com pel que fa a l’opinió pública, cada vegada més sensibilitzada amb aquest tema.
Com acostuma a passar després de la signatura i ratificació d’un tractat internacional, el principal objectiu esdevé la seva implementació. Per aquest motiu, les ONG part de la coalició internacional CMC vigilaran que els governs compleixin el text signat de manera que aquestes bombes desapareguin progressivament dels arsenals dels exèrcits i dels terrenys minats, assegurant a més que totes les víctimes i supervivents rebin tot l’ajut que necessiten. Al mateix temps, un objectiu paral·lel a partir d’ara serà apropar el tractat als actors armats no estatals, per tal que es facin seu l’esperit i abandonin l’ús d’aquestes armes, considerades inhumanes per la comunitat internacional.
Research Interests:
The present text, based on previous work done by the authors on peace research (Grasa 1990 and 2010) and the disarmament campaigns linked to Human Security (Alcalde 2009 and 2010), has two objectives. First, to present a new agenda for... more
The present text, based on previous work done by the authors on peace research (Grasa 1990 and 2010) and the disarmament campaigns linked to Human Security (Alcalde 2009 and 2010), has two objectives. First, to present a new agenda for peace research, based on the resolution/transformation of conflicts and the promotion of collective action in furtherance of human security and human development. Second, to focus specifically on collective action and on a positive reading of some of the campaigns that have taken place during the last decades in order to see how the experiences of such will affect the future
agenda for peace research and action for peace.
agenda for peace research and action for peace.
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
.
"Aquest estudi ha estat encarregat per l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans i s’integra en la col·lecció de documents de treball (working papers) que serviran de material complementari per a l’Institut Català Internacional... more
"Aquest estudi ha estat encarregat per l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans i s’integra en la col·lecció de documents de treball (working papers) que serviran de material complementari per a l’Institut Català Internacional per la Pau. La idea que hi ha al darrere és oferir una informació completa i a escala internacional sobre diverses campanyes actuals de desarmament convencional. Es tracta, doncs, d’una anàlisi de l’estat de la qüestió a escala internacional. Tot i això, quan s’escau també es fan mencions del treball fet en l’àmbit català i/o espanyol, com per exemple en el cas de les entitats que formen part de les xarxes internacionals.
Per obtenir el material empíric, l’autor ha participat en trobades internacionals com ara la Conferència de Revisió del Programa d’Acció d’Armes Lleugeres (Nova York, juny-juliol del 2006) i la Conferència d’Oslo sobre les Bombes de Dispersió (febrer del 2007), i ha fet entrevistes semiestructurades amb alguns dels actors principals en aquests processos.
En primer lloc, es presenten diversos conceptes teòrics que poden ser útils per entendre aquest tipus d’iniciatives de la societat civil, tant des del punt de vista dels moviments socials i l’acció col·lectiva com d’algunes escoles de les relacions internacionals. Un element aglutinador d’aquestes campanyes són les referències al dret internacional humanitari. Un altre és el concepte de seguretat humana aplicat a la nova diplomàcia, desenvolupat, per exemple, des de l’Institut de l’ONU d’Investigació per al Desarmament (UNIDIR).
Tot seguit s’expliquen els quatre casos que s’analitzen en profunditat en aquesta recerca: les campanyes internacionals contra les mines antipersones, les municions de dispersió (o de fragmentació), els nens soldat i la proliferació d’armes lleugeres (transparència i control del comerç d’armes). Concretament, se’n descriu la problemàtica, s’explica l’evolució del procés internacional i dels objectius de la campanya, i s’avalua el nivell d’assoliment. Tots són casos interrelacionats, impulsats des de la Crida de l’Haia l’any 1999 (excepte el de les bombes de fragmentació, perquè la campanya pròpiament dita va començar més tard), que es poden interpretar tant de de l’òptica del desarmament com dels drets humans, i que van néixer amb l’objectiu comú d’aconseguir un nou tractat internacional.
A les conclusions, l’estudi fa una recapitulació de les dades presentades i una reflexió sobre una sèrie de preguntes que permeten aprofundir tant en l’anàlisi sincrònica (entre campanyes) com en la diacrònica (al llarg del temps). Així, es pretén aportar informació sobre com són i com funcionen aquestes campanyes. Són similars o diferents? Té això algun impacte respecte de l’objectiu que persegueixen? Quina influència real tenen en les negociacions? Què passa quan s’ha assolit l’objectiu principal, és a dir, el tractat internacional? Canvien, s’expandeixen, desapareixen? En aquest context, què vol dir èxit? És suficient la signatura d’un tractat? Fins a quin punt és important la implementació?
D’altra banda, es pretén mostrar que una coordinació més gran entre aquestes campanyes podria contribuir a un augment de la seva efectivitat. En aquest sentit, es presenten casos de bones pràctiques en què aquest tipus de cooperació ha donat fruits.
L’estudi es va redactar durant l’estiu del 2007. Per tant, aquest és el límit temporal de la recerca; és a dir, s’analitza l’evolució de les campanyes fins al setembre del 2007.
"
Per obtenir el material empíric, l’autor ha participat en trobades internacionals com ara la Conferència de Revisió del Programa d’Acció d’Armes Lleugeres (Nova York, juny-juliol del 2006) i la Conferència d’Oslo sobre les Bombes de Dispersió (febrer del 2007), i ha fet entrevistes semiestructurades amb alguns dels actors principals en aquests processos.
En primer lloc, es presenten diversos conceptes teòrics que poden ser útils per entendre aquest tipus d’iniciatives de la societat civil, tant des del punt de vista dels moviments socials i l’acció col·lectiva com d’algunes escoles de les relacions internacionals. Un element aglutinador d’aquestes campanyes són les referències al dret internacional humanitari. Un altre és el concepte de seguretat humana aplicat a la nova diplomàcia, desenvolupat, per exemple, des de l’Institut de l’ONU d’Investigació per al Desarmament (UNIDIR).
Tot seguit s’expliquen els quatre casos que s’analitzen en profunditat en aquesta recerca: les campanyes internacionals contra les mines antipersones, les municions de dispersió (o de fragmentació), els nens soldat i la proliferació d’armes lleugeres (transparència i control del comerç d’armes). Concretament, se’n descriu la problemàtica, s’explica l’evolució del procés internacional i dels objectius de la campanya, i s’avalua el nivell d’assoliment. Tots són casos interrelacionats, impulsats des de la Crida de l’Haia l’any 1999 (excepte el de les bombes de fragmentació, perquè la campanya pròpiament dita va començar més tard), que es poden interpretar tant de de l’òptica del desarmament com dels drets humans, i que van néixer amb l’objectiu comú d’aconseguir un nou tractat internacional.
A les conclusions, l’estudi fa una recapitulació de les dades presentades i una reflexió sobre una sèrie de preguntes que permeten aprofundir tant en l’anàlisi sincrònica (entre campanyes) com en la diacrònica (al llarg del temps). Així, es pretén aportar informació sobre com són i com funcionen aquestes campanyes. Són similars o diferents? Té això algun impacte respecte de l’objectiu que persegueixen? Quina influència real tenen en les negociacions? Què passa quan s’ha assolit l’objectiu principal, és a dir, el tractat internacional? Canvien, s’expandeixen, desapareixen? En aquest context, què vol dir èxit? És suficient la signatura d’un tractat? Fins a quin punt és important la implementació?
D’altra banda, es pretén mostrar que una coordinació més gran entre aquestes campanyes podria contribuir a un augment de la seva efectivitat. En aquest sentit, es presenten casos de bones pràctiques en què aquest tipus de cooperació ha donat fruits.
L’estudi es va redactar durant l’estiu del 2007. Per tant, aquest és el límit temporal de la recerca; és a dir, s’analitza l’evolució de les campanyes fins al setembre del 2007.
"
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
This special issue includes the following articles: - What has the Arms Trade Treaty done for us? - Is the Arms Trade Treaty a failure? - Will the Arms Trade Treaty Stop the Next Viktor Bout? - The relationship between the UN Programme... more
This special issue includes the following articles:
- What has the Arms Trade Treaty done for us?
- Is the Arms Trade Treaty a failure?
- Will the Arms Trade Treaty Stop the Next Viktor Bout?
- The relationship between the UN Programme of Action on Small Arms and the Arms Trade Treaty
- Lessons learned: How NGOs contributed to the ATT success
- What has the Arms Trade Treaty done for us?
- Is the Arms Trade Treaty a failure?
- Will the Arms Trade Treaty Stop the Next Viktor Bout?
- The relationship between the UN Programme of Action on Small Arms and the Arms Trade Treaty
- Lessons learned: How NGOs contributed to the ATT success
Research Interests:
"This policy paper argues that the diplomatic conference due to be held in March 2013 is a unique opportunity to reach agreement on the Arms Trade Treaty (ATT). The new round of negotiations will take place a few months after the... more
"This policy paper argues that the diplomatic conference due to be held in March 2013 is a unique opportunity to reach agreement on the Arms Trade Treaty (ATT). The new round of
negotiations will take place a few months after the diplomatic conference of July 2012, which came close to achieving a consensus. Since then, the international context has changed; the stability of domestic politics in the United States, the largest producer and exporter of weapons, means we can be moderately optimistic about an agreement being reached. The biggest obstacle to be faced by supporters of the treaty will be the rules of
the game and, in particular, the need for consensus for decisions to be taken. This text includes 11 recommendations aimed at helping civil society activists increase their influence."
negotiations will take place a few months after the diplomatic conference of July 2012, which came close to achieving a consensus. Since then, the international context has changed; the stability of domestic politics in the United States, the largest producer and exporter of weapons, means we can be moderately optimistic about an agreement being reached. The biggest obstacle to be faced by supporters of the treaty will be the rules of
the game and, in particular, the need for consensus for decisions to be taken. This text includes 11 recommendations aimed at helping civil society activists increase their influence."
Research Interests:
Research Interests:
Jordi Armadans, a political scientist and journalist, is director of FundiPau (Foundation for Peace), in Barcelona. As a member of the Control Arms coalition he was in New York to follow the ATT negotiations. He answered to the following... more
Jordi Armadans, a political scientist and journalist, is director of FundiPau (Foundation for Peace), in Barcelona. As a member of the Control Arms coalition he was in New York to follow the ATT negotiations. He answered to the following questions:
- Catalonia participated actively in the negotiations for the ATT. Why?
- How, specifically, have we contributed to the fact that we now have this treaty?
- Did you also have contact with the Andorran government?
- At an institutional level, what was the role of city councils and the Catalan Parliament?
- What is the relationship between the ATT campaign and previous campaigns?
- What were the demands of "There are secrets that kill"?
- Going back to the idea with which we started this conversation, do you think that there's consensus among the Catalan political parties about the foreign policy that should be implemented from here?
- What advantages could public policies for peace bring us? Will we become the Norway of southern Europe?
- Catalonia participated actively in the negotiations for the ATT. Why?
- How, specifically, have we contributed to the fact that we now have this treaty?
- Did you also have contact with the Andorran government?
- At an institutional level, what was the role of city councils and the Catalan Parliament?
- What is the relationship between the ATT campaign and previous campaigns?
- What were the demands of "There are secrets that kill"?
- Going back to the idea with which we started this conversation, do you think that there's consensus among the Catalan political parties about the foreign policy that should be implemented from here?
- What advantages could public policies for peace bring us? Will we become the Norway of southern Europe?
Research Interests:
Aquest documental, coproduït per Televisió de Catalunya i l'ICIP, fa el seguiment de la darrera conferència sobre el Tractat de Comerç d'armes que va tenir lloc a la seu de les Nacions Unides (Nova York) al juliol de 2012. A través de les... more
Aquest documental, coproduït per Televisió de Catalunya i l'ICIP, fa el seguiment de la darrera conferència sobre el Tractat de Comerç d'armes que va tenir lloc a la seu de les Nacions Unides (Nova York) al juliol de 2012. A través de les entrevistes que els tècnics de l'ICIP, Eugènia Riera i Xavier Alcalde, van fer a activistes i diplomàtics que participaven a la conferència, el documental recorda els principals arguments a favor de l'adopció per part de la comunitat internacional d'un nou instrument de control de comerç d'armes. També il·lustra l'agenda i els reptes que afronten els activistes per la pau i els drets humans en conferències diplomàtiques com aquesta.
Research Interests:
Las lagunas jurídicas en los controles nacionales subrayan la necesidad de establecer reglas globales para responder al comercio global de armas. Los embargos de las Naciones Unidas no han evitado el rearme constante de actores no... more
Las lagunas jurídicas en los controles nacionales subrayan la necesidad de establecer reglas globales para responder al comercio global de armas. Los embargos de las Naciones Unidas no han evitado el rearme constante de actores no estatales en países como Afganistán o Irak.
Research Interests:
Saber qué se vende, a quién se vende y en qué manos cae finalmente el armamento exportado es el objetivo de la ley que el Congreso prevé aprobar antes del final de la legislatura. La ONU y la UE buscan un marco global para dar... more
Saber qué se vende, a quién se vende y en qué manos cae finalmente el armamento exportado es el objetivo de la ley que el Congreso prevé aprobar antes del final de la legislatura. La ONU y la UE buscan un marco global para dar transparencia a un comercio con muchas sombras.
Research Interests:
Tot i les mancances del text del Tractat sobre Comerç d'Armes –per exemple, no inclou alguns tipus d'armes, com són els drones–, el seu significat és històric, com a mínim per tres raons. D'una banda, perquè per primera vegada es posen... more
Tot i les mancances del text del Tractat sobre Comerç d'Armes –per exemple, no inclou alguns tipus d'armes, com són els drones–, el seu significat és històric, com a mínim per tres raons. D'una banda, perquè per primera vegada es posen límits ètics i humanitaris a nivell global al comerç d'armes. D'una altra, perquè suposa un canvi d'orientació: actuar ex ante, prevenir abans que curar. És a dir, evitar les transferències irresponsables d'armament que encenen l'escalada i l'espiral de violència en uns conflictes que després caldrà resoldre. Finalment, perquè posa de manifest la creixent estigmatització d'un tipus de comerç que és diferent del de la resta de productes. No podem oblidar que 520.000 persones moren cada any per culpa de les armes.
Research Interests:
Avui s'obre el procés de signatura i ratificació d'un tractat que suposa un punt d'inflexió en el comerç d'armes, que queda estigmatitzat. Per primera vegada en la història es regulen les transferències internacionals d'armes convencionals.
Research Interests:
A principis d’abril es va aprovar el primer tractat internacional de comerç d’armes. Es tracta d’un moment històric, del qual ens hem de felicitar tots. S’havia intentat tantes vegades… fins i tot a la Societat de Nacions, a l’època... more
A principis d’abril es va aprovar el primer tractat internacional de comerç d’armes. Es tracta d’un moment històric, del qual ens hem de felicitar tots. S’havia intentat tantes vegades… fins i tot a la Societat de Nacions, a l’època d’entreguerres, i mai no havia tingut èxit. I ara, més de 150 estats hi han votat a favor. El proper mes de juny s’obrirà a signatura i un cop s’assoleixin 50 ratificacions entrarà en vigor, procés que podria trigar encara un parell d’anys.
Research Interests:
El jueves pasado en Nueva York hacía un tiempo espléndido, brillaba imponente el sol después de días de viento y lluvia del invierno local. Era, sin duda, un gran día para cambiar el mundo. Tras muchos años de esfuerzos por parte de... more
El jueves pasado en Nueva York hacía un tiempo espléndido, brillaba imponente el sol después de días de viento y lluvia del invierno local. Era, sin duda, un gran día para cambiar el mundo. Tras muchos años de esfuerzos por parte de activistas de todo el planeta, creíamos que se adoptaría, por fin, un tratado internacional sobre comercio de armas, de todas las armas; las pequeñas, como rifles o escopetas, pero también las pesadas, como tanques o aviones de combate. Y habida cuenta de que en el campo del desarme, la sociedad civil puede apuntarse pocos éxitos, teníamos ganas de sacar pecho y de disfrutar de un logro enorme, solamente comparable a la prohibición de las minas antipersona o de las bombas de racimo.
Research Interests:
A començat aquesta setmana a Nòva York la conferéncia diplomatica pel primièr Tractat Internacional de Comèrci d’Armas.
Research Interests:
Este policy paper argumenta que la conferencia diplomática que se celebrará en marzo de 2013 supone una oportunidad única para conseguir el Tratado sobre Comercio de Armas (TCA). La nueva ronda negociadora tendrá lugar pocos meses después... more
Este policy paper argumenta que la conferencia diplomática que se celebrará en marzo de 2013 supone una oportunidad única para conseguir el Tratado sobre Comercio de
Armas (TCA). La nueva ronda negociadora tendrá lugar pocos meses después de la
Conferencia Diplomática de Julio 2012, cuando se estuvo muy cerca de lograr el
consenso. Desde entonces, el contexto internacional ha cambiado y la estabilidad en la
política doméstica de Estados Unidos, el principal productor y exportador mundial de
armas, permite ser moderadamente optimistas de cara a la consecución del acuerdo.
El mayor obstáculo que se encontrarán los partidarios del tratado son las reglas del
juego y, en concreto, la necesidad del consenso para la toma de decisiones. Este texto
incluye 11 recomendaciones a los activistas de la sociedad civil para incrementar su
influencia.
Armas (TCA). La nueva ronda negociadora tendrá lugar pocos meses después de la
Conferencia Diplomática de Julio 2012, cuando se estuvo muy cerca de lograr el
consenso. Desde entonces, el contexto internacional ha cambiado y la estabilidad en la
política doméstica de Estados Unidos, el principal productor y exportador mundial de
armas, permite ser moderadamente optimistas de cara a la consecución del acuerdo.
El mayor obstáculo que se encontrarán los partidarios del tratado son las reglas del
juego y, en concreto, la necesidad del consenso para la toma de decisiones. Este texto
incluye 11 recomendaciones a los activistas de la sociedad civil para incrementar su
influencia.
Research Interests:
Aquest policy paper sosté que la Conferència Diplomàtica que se celebrarà el març de 2013 representa una oportunitat única per assolir el Tractat sobre el Comerç d'Armes (TCA). La nova ronda negociadora es portarà a terme pocs mesos... more
Aquest policy paper sosté que la Conferència Diplomàtica que se celebrarà el març de 2013 representa una oportunitat única per assolir el Tractat sobre el Comerç d'Armes (TCA). La nova ronda negociadora es portarà a terme pocs mesos després de la Conferència Diplomàtica de juliol de 2012, en què es va estar a punt d’arribar al consens. Des de llavors, el context internacional ha canviat i l’estabilitat en la política nacional dels Estats Units, el principal productor i exportador mundial d’armes, permet un optimisme moderat sobre la consecució de l’acord. El principal obstacle que trobaran els partidaris del tractat són les regles del joc i, concretament, la necessitat de consens per prendre decisions. Aquest text ofereix als activistes de la societat civil 11 recomanacions perquè incrementin la seva influència.
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Coordinated by Javier Alcalde, this special issue of the e-magazine Peace in Progress includes the following articles: - On the Scientific and Ideological Nature of the Social Sciences - How to talk about wars in the classroom - The... more
Coordinated by Javier Alcalde, this special issue of the e-magazine Peace in Progress includes the following articles:
- On the Scientific and Ideological Nature of the Social Sciences
- How to talk about wars in the classroom
- The culture of peace in the classroom
- The construction of peace for citizenship and human rights: main
indicators
- On the Scientific and Ideological Nature of the Social Sciences
- How to talk about wars in the classroom
- The culture of peace in the classroom
- The construction of peace for citizenship and human rights: main
indicators
Research Interests:
The objects of study were all the textbooks edited in Catalan, in paper format, included in the Social Science curriculum for 4th year high school students (4th of ESO in the Spanish system). An essentially qualitative perspective was... more
The objects of study were all the textbooks edited in Catalan, in paper format, included in the Social Science curriculum for 4th year high school students (4th of ESO in the Spanish system). An essentially qualitative perspective was used to analyze the seven books studied by the report, all of which were edited between 2008 and 2011. The final document is fruit of the work done by a team of seven professionals, primarily over the course of 2011-2012. This team consisted of three historians and/or high school history professors, three researchers from the Escuela de Cultura de Paz (School of Peace Culture), and one coordinator from ICIP.
Research Interests:
Una de les idees principals resultants de l’anàlisi realitzada té a veure amb la constatació que els llibres de text estudiats són un bons instruments en favor de l’ensenyament de la història. Els continguts, de manera general, plantegen... more
Una de les idees principals resultants de l’anàlisi realitzada té a veure amb la constatació que els llibres de text estudiats són un bons instruments en favor de l’ensenyament de la història. Els continguts, de manera general, plantegen la història amb un rigor deslligat de plantejaments mitològics o patriòtics. A la vegada, s’observa en els textos analitzats el compromís amb uns valors que parteixen de la comprensió crítica dels processos que s’estudien. Els llibres fan l’esforç de trobar equilibris entre el necessari coneixement de dades cronològiques i altres tipus de continguts i valors; entre la història de les elits i de les bases socials; entre el contingut i la didàctica.
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Dimarts 16 de març a les 19.00h al Pati Llimona 'Campanyes internacionals de desarmament: un estat de la qüestió' Descarregueu-vos la invitació aquí http://www.fundacioperlapau.org/agenda/docs/160310_presentaciollibre.pdf
Research Interests:
An interview (in Catalan) http://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2010/03/07/israel-democracia-jueus-prou-no-pot-mig-democrata/392132.html
Research Interests:
Durante el largo verano migratorio de 2015 aumentaba de un modo dramático el nivel de conciencia ciudadana y activismo en Barcelona. En la primavera de 2016, cada día tenían lugar eventos de protesta en solidaridad con las personas... more
Durante el largo verano migratorio de 2015 aumentaba de un modo dramático el nivel de conciencia ciudadana y activismo en Barcelona. En la primavera de 2016, cada día tenían lugar eventos de protesta en solidaridad con las personas refugiadas , promovidos por un amplio espectro de grupos locales, asociaciones y redes. En tanto, un cambio en el gobierno local erigía a una otrora activista social como alcaldesa, asumiendo el tema de las personas refugiadas como una prioridad política. Basado en una serie de entrevistas en profundidad con activistas clave, este artículo presenta, mapea y estudia la evolución de las redes activistas locales. Buscando arrojar luz sobre las dinámicas de meso-movilización, analizamos la plataforma Stop Mare Mortum (SMM). Con un alto nivel de politización y centrándose en las personas refugiadas en tránsito, esta iniciativa nacida de una pequeña red de círculos activistas creció hasta convertirse en una plataforma paraguas con gran capacidad para coordinar iniciativas de la sociedad civil. Junto con una combinación única de emociones y marcos de movilización, la habilidad de SMM para adaptar sus estrategias, repertorios de acción y estructuras organizativas a un contexto cambiante explican su capacidad de movilización y el carácter transversal de sus bases.
Research Interests:
Research Interests:
Durante el largo verano migratorio de 2015 aumentaba de un modo dramático el nivel de conciencia ciudadana y activismo en Barcelona. En la primavera de 2016, cada día tenían lugar eventos de protesta en solidaridad con las personas... more
Durante el largo verano migratorio de 2015 aumentaba de un modo dramático el nivel de conciencia ciudadana y activismo en Barcelona. En la primavera de 2016, cada día tenían lugar eventos de protesta en solidaridad con las personas refugiadas , promovidos por un amplio espectro de grupos locales, asociaciones y redes. En tanto, un cambio en el gobierno local erigía a una otrora activista social como alcaldesa, asumiendo el tema de las personas refugiadas como una prioridad política. Basado en una serie de entrevistas en profundidad con activistas clave, este artículo presenta, mapea y estudia la evolución de las redes activistas locales. Buscando arrojar luz sobre las dinámicas de meso-movilización, analizamos la plataforma Stop Mare Mortum (SMM). Con un alto nivel de politización y centrándose en las personas refugiadas en tránsito, esta iniciativa nacida de una pequeña red de círculos activistas creció hasta convertirse en una plataforma paraguas con gran capacidad para coordinar ...
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
Research Interests:
This paper aims at addressing two (quasi) silences in social movement studies: the effects of protest and transnational protest campaigns. Social movement studies, like other areas of the social sciences, have been late to address... more
This paper aims at addressing two (quasi) silences in social movement studies: the effects of protest and transnational protest campaigns. Social movement studies, like other areas of the social sciences, have been late to address phenomena of transnationalization, and are still in search of adequate methods, concepts and theories to address them. There are several reasons for this. First, most scholarship has time and again confirmed the relevant role that national political opportunities play in influencing social movement mobilization, its dimension, duration and forms. The modern repertoire of protest emerged with the creation of the nation state (Tilly 1984) and social movements have played an important role in the development of (national) citizenship rights (Marshall 1950; Bendix 1964). So, it is at the national level that they fought for access, suffered state repression and found alliances. Case studies and cross-national studies have addressed these issues in depth, remain...
Research Interests:
Research in the field of international agreements on small arms and light weapons (hereafter SALW) has been focused mainly on specific aspects of the problem viewed from an international relations perspective, whereas the social movement... more
Research in the field of international agreements on small arms and light weapons (hereafter SALW) has been focused mainly on specific aspects of the problem viewed from an international relations perspective, whereas the social movement dimension of the topic has been largely underresearched. Moreover, this research has been almost exclusively done by insiders, either activists or academics, closely connected to the NGO sector. Although they are arguably experts in the issue, this perspective may be biased towards overemphasizing the NGO role in these processes. On another front, most of works do not cover the most recent events.2 This paper updates previous analysis, taking into account the events of 2006, while also contributing original empirical research from an outside perspective.
Research Interests:
El 30 de maig de 2008, més de 100 països reunits a Dublín aprovaven per consens el text del Tractat Internacional de Prohibició de les Bombes de Dispersió. Sis mesos després, el 3 de desembre de 2008, 94 països van signar la nova... more
El 30 de maig de 2008, més de 100 països reunits a Dublín aprovaven per consens el text del Tractat Internacional de Prohibició de les Bombes de Dispersió. Sis mesos després, el 3 de desembre de 2008, 94 països van signar la nova convenció en una cimera que va tenir lloc a Oslo. Tal i com va succeir fa onze anys en el cas de les mines antipersones (el Tractat de prohibició de les mines es va signar un altre 3 de desembre, el de 1997), el Govern espanyol va signar el text i posteriorment ha decidit ratificar-lo, convertint-se així en un dels estats membres del Tractat. La Fundació per la Pau ha participat activament en aquest procés, conegut com a Procés d’Oslo, com a membre de la coalició Cluster Munition Coalition, que aplega més de 200 organitzacions i entitats d’arreu del món, i també com a membre fundador de la CMC Barcelona, la branca espanyola de la coalició. Una bomba de dispersió l’hem d’imaginar com si fos una bomba contenidor que, una vegada ha estat llançada, s’obre i dei...
Research Interests:
Ricordiamo che a un anno dalla pubblicazione, i numeri della rivista «Zapruder» vengono resi disponibili in download gratuito sul nostro sito!
http://storieinmovimento.org/2020/09/03/cinquantaduesimo-numero/
http://storieinmovimento.org/2020/09/03/cinquantaduesimo-numero/