Hereros

Hereros

Tipus	pastoral people (en)
Població total	224.000 (2016)
Llengua	Otjiherero
Religió	Luteranisme
Grups relacionats	Altres pobles Bantu
Geografia
Estat	Àfrica Sud-occidental Alemanya, Angola, Botswana i Namíbia
Regions amb poblacions significatives
Namíbia 189.000 Botswana 19.000 Angola 16.000

Els hereros són un poble africà que principalment viu a Namíbia, on són el 7,54% de la població. Parlen una llengua bantu, otjiherero. Es caracteritzen per emprar com a ferraters alguns estrangers (lemba). El seu nom prové del castellà herrero (també els anomenen helelo), i cap al segle xviii adoptaren la parla dels bantús veïns. Antigament tenien un foc sagrat vigilat per una casta de sacerdots hereditaris segons el clan patriarcal (oruzo), pel qual es diferencien tots ells, o bé pel matriarcal (eanda). Fabriquen cistelles i recipients de fusta, fang i metall.

Mapa del Plan Odendaal amb el territori pels herero

Eren un poble força nombrós que va dur a terme una aferrissada resistència a l'establiment de l'Àfrica del Sud-oest Alemanya, raó per la qual foren delmats. Per tal d'aprofitar la seva rivalitat amb els ovambo, durant els anys 1960 van crear per a ells el bantustan d'Hereroland. Políticament, han estat hostils al SWAPO i propers a altres grups com la SWANU.

Ubicació

En l'actualitat els hereros estan repartits entre tres estats:

• Angola: 120.000, que representen l'1% del total de la població del país. Els subgrups principals són els Kuvale i els Djimba que es troben repartits pel sud-oest d'Angola.
• Botswana: 21.000 herero, situats en els voltants del riu Okavango, que sumen l'1% de la població del país.
• Namíbia: 106.000 persones, equivalents al 10% del total d'habitants. Es troben espargits a l'ample del nord del país, en concret en les regions administratives de Namíbia d'Omaheke, Otjozondjupa, Kunene, i Erongo

Subgrups

Els hereros estan dividits en diversos sub-grups. El més nombrós a Angola, és el dels kuvale, qui viuen prop a la zona desèrtica de la província de Namibe. En Namíbia els principals grups són els tjimba i ndamuranda en Kunene; els mahereo que habiten els voltants del poble de Okahandja (antiga capital del bantustan dedicat per als herero, Hereroland); els zeraua que viuen en la zona d'Omaruru.

Homes herero, finals del segle XIX

Història recent

Herero, darreries del segle xix.

Durant els segles xvii i XVIII, els hereros van emigrar al que avui és Namíbia des de l'est i es va establir allí com a pastors. Al principi del segle xix, els nama d'Àfrica del Sud, que ja posseïen algunes armes de foc, van entrar a aquelles terres i van ser seguits al seu torn pels comerciants blancs i missioners alemanys. Al principi, els nama va començar desplaçant als hereros, el que va portar a una guerra entre els dos grups, que va durar la major part del segle xix. Més tard els dos pobles van entrar en un període d'intercanvi cultural. La història recent dels hereros ha tingut freqüents episodis de violència i mentre els grups que habitaven les zones al voltant de la frontera occidental moderna entre Angola i Namíbia han tingut una existència relativament tranquil·la, els seus germans d'altres zones no van tenir la mateixa sort.

Durant el segle xix, els primers europeus van començar a entrar i establir-se permanentment al territori. Principalment a Damaralàndia, els colons alemanys van adquirir terres dels hereros per establir granges. El 1883, el comerciant Franz Adolf Eduard Lüderitz va subscriure un contracte amb els nadius. L'intercanvi més tard es va convertir en la base de la dominació colonial alemany, sota el nom de Lüderitz. El territori es va convertir aviat en una colònia alemanya sota el nom d'Àfrica Sud Occidental Alemanya el 1884 (que va conservar fins al 1915). Els primers colons alemanys van arribar el 1892 i van començar els conflictes entre els colons alemanys i els pastors hereros i nama indígenes. Controvèrsies freqüents van sorgir a causa de les disputes sobre l'accés a la terra i l'aigua, però també per la discriminació legal contra la població nativa pels immigrants blancs. Com en molts casos de la colonització, els indígenes no van ser tractats amb justícia.

A finals del XIX i principis del segle xx, l'imperialisme i el colonialisme a l'Àfrica va arribar al seu punt màxim, afectant especialment els hereros i nama. Els grups hereros i nama van sofrir l'expropiació de terres i bestiar, la persecució i gairebé anihilament per part dels colonialistes alemanys, que obeïen les polítiques d'extermini genocida del seu líder Lothar von Trotha (alguns càlculs estimen que el 75% de la població va ser anihilada, quedant en l'any 1905, 16.000 herero d'una població de 80.000 en 1900). Molts hereros d'Àfrica del Sud-Oest (antic nom de Namíbia) van fugir cap a altres zones, però sense el seu bestiar i per tant sense els mitjans de subsistència dels quals fins llavors depenien; aquests són els actuals hereros de Botswana. Els kuvale d'Angola van passar per una situació similar en 1941. Després de la mort del rei Kwanyama, Mandume ja Ndemufayo, en 1917, els portuguesos van considerar definitivament conquistat el sud d'Angola. No obstant això, en una zona de l'oest, els kuvale van continuar criant el seu bestiar en les àrides terres del marge dret del riu Kunene, una zona sense cap vigilància per part de les autoritats portugueses.

Articles principals: Guerres Herero i Genocidi herero i namaqua

Entre 1893 i 1903, les terres dels hereros i nama, així com el seu bestiar estaven passant progressivament a les mans dels colons alemanys. El hereros i nama van resistir expropiació en els últims anys, però estaven desorganitzats i els alemanys els van derrotar amb facilitat. En 1903, el poble herero van saber que havien de ser ubicats en reserves, deixant més espai perquè els colons poguessin posseir terres i prosperar. El 1904, el hereros i nama van començar una gran rebel·lió. Samuel Maharero, el cap suprem dels hereros, va dirigir al seu poble en un aixecament a gran escala inicial el 12 de gener de 1904, contra els alemanys. Els hereros van sorprendre als alemanys amb el seu aixecament, que va tenir un èxit inicial. El general alemany Lothar von Trotha va assumir la direcció colonial de la lluita el maig de 1904. L'agost de 1904, va idear un pla per aniquilar la nació herero. El pla consistia a envoltar la zona on els hereros estaven, deixant només una via que els permetés escapar cap al desert. Els hereros van lluitar contra els alemanys, i les pèrdues van ser menors. Va ser quan la majoria havia escapat per l'únic passatge posat a la seva disposició pels alemanys, i s'havia impedit sistemàticament d'apropar-se als pous d'aigua, que la fam va començar a passar factura. Va ser llavors que l'aixecament herero va canviar de guerra a genocidi. La revolta va durar fins a 1907, acabant amb la destrucció quasi total del poble herero. "La guerra contra els hereros i nama va ser la primera en què l'imperialisme alemany va recórrer a mètodes de genocidi ....". Aproximadament 80.000 hereros vivien a l'Àfrica Sud Occidental Alemanya al començament de la dominació colonial d'Alemanya sobre l'àrea, mentre que després de ser derrotada la revolta, sumaven aproximadament 15.000. En un període de quatre anys, aproximadament 65.000 hereros van morir. En el 100 aniversari de la massacre, el ministre alemany de Desenvolupament Econòmic i Cooperació, Heidemarie Wieczorek-Zeul, va commemorar els morts en el lloc i va demanar perdó pels crims en nom de tots els alemanys. Hereros i namas van exigir reparacions financeres, però, el 2004 només hi va haver un petita atenció dels mitjans a Alemanya en aquesta matèria.

Al sud d'Angola els kuvale seguien amb la pràctica usual de no només engreixar el seu propi bestiar, sinó també tot aquell que podien robar. Davant les queixes dels afectats, l'exèrcit portuguès va decidir acabar amb aquestes pretensions d'independència de l'autoritat portuguesa. Entre setembre de 1940 i febrer de 1941, les tropes portugueses van ocupar el territori dels kuvale matant-ne molts, i fent presoners al 25% de la seva població (unes 4.000 persones) i prenent possessió de prop del 90% del seu bestiar (uns 20.000 caps). Els presoners van ser enviats al penal de Damba a Sao Tomé, i després cedits com treballadors per a treballar forçadament a les hisendes dels colons portuguesos.

Característiques culturals

Els hereros tenen un gran orgull en la seva identificació i solidaritat ètnica. A pesar d'haver estat pràcticament anihilats, han mantingut les seves tradicions familiars i consciència nacional viva. Prova d'això és la festa anual herero, el Dia de Maharero a l'agost, quan les unitats paramilitars herero desfilen davant els seus caps tribals a través dels carrers d'Okahandja, Gobabis i Omaruru. A pesar que gran part d'ells s'han convertit al cristianisme, segueixen mantenint aspectes molt tradicionals de les seves antigues pràctiques religioses. Igual que la seva economia, que se centra al voltant del bestiar boví, gran nombre de cerimònies espirituals se centren al voltant de la vaca com animal sagrat. L'actual vestit tradicional de les dones hehero (vegeu foto) és producte de la influència europea en el segle xix. Els herero acostumaven a vestir com els himba; és a dir, pràcticament no es vestien. Els missioners, ofesos per la nuesa, van assolir introduir el concepte de la vestimenta, amb un tipus de vestit de cort europeu de l'època, però vistós i colorit. El peculiar barret que usen, potser fou dissenyat en homenatge a la forma del cap de la vaca.

Tots els grups herero parlen l'otjiherero; a Botswana a més parlen el dialecte mbandieru.

Publicacions

• Hans Schinz, Deutsch Südwest-Afrika, (Oldenburg and Leipzig, 1891)
• S. Passarge, Südafrika, (Oldenburg and Leipzig, 1908)
• Rachel Anderson Arxivat 2012-02-24 a Wayback Machine., "Redressing Colonial Genocide Under International Law: The Hereros' Cause of Action Against Germany" Arxivat 2012-02-24 a Wayback Machine., 93 California Law Review 1155 (2005).
• Herero people Arxivat 2017-06-14 a Wayback Machine.

Enllaços externs

• (anglès) Els hereros de Namíbia