[go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Conclave de 1455

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentConclave de 1455
Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 54′ N, 12° 28′ E / 41.9°N,12.46°E / 41.9; 12.46
Tipusconclave Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps4 - 8 abril 1455 Modifica el valor a Wikidata
← 1447 Modifica el valor a Wikidata
1458 Modifica el valor a Wikidata →
LocalitzacióPalau Vaticà (Ciutat del Vaticà) Modifica el valor a Wikidata, Roma Modifica el valor a Wikidata
EstatItàlia Modifica el valor a Wikidata
JurisdiccióCiutat del Vaticà Modifica el valor a Wikidata
Participant
Prospero Colonna
Domenico Capranica
Giorgio Fieschi
Bessarió
Juan de Torquemada
Ludovico Trevisano
Pau II
Calixt III
Juan Carvajal
Latino Orsini
Isidor de Kíev
Filippo Calandrini
Alain de Coëtivy
Antoni Cerdà i Lloscos
Guillaume-Hugues d'Estaing Modifica el valor a Wikidata
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Càrrec a elegirpapa Modifica el valor a Wikidata
ElegitCalixt III Modifica el valor a Wikidata

El conclave de 1455 (4 al 8 d'abril) va elegir Alfons Borja com a Papa Calixt III després de la mort del Papa Nicolau V. Va ser el primer conclave que es va fer al Palau Vaticà, el lloc de tots els conclaves papals amb l'excepció de cinc, des d'aquell moment.[1][2] També va ser el primer conclave a presentar vots accèssits, a imitació d'una pràctica del Senat romà, on un cardenal podria canviar el seu vot després de l'escrutini inicial.[3]

La primera derrota del cardenal grec Bessarió, un potencial candidat que estava entre les faccions de Colonna i Orsini, va ser una mostra significativa de l'antipatia que hi havia vers certes característiques de l'església oriental, com els sacerdots barbuts, segles després del Gran Cisma d'Orient. Tot i que el Dret canònic occidental havia prohibit les barbes dels sacerdots des del segle xi, aquesta norma es continuaria debatent fins ben entrat el segle xvi.[4]

Elecció

[modifica]
El barbut Bessarió

Les dues faccions principals dels cardenals es van dividir entre els seguidors de Prospero Colonna i els de Latino Orsini. Entre els papables hi havia Barbo, Trevisan, Capranica, Orsini i Bessarion.[5] Els vots van estar dividits en els primers tres escrutinis, però Orsini i els cardenals francesos es van enfrontar a Capranica perquè estava a prop de Colonna.[5]

El 6 d'abril, diumenge de Pasqua, les faccions van començar a considerar candidats neutres.[5] En aquest debat, Bessarió va rebre vuit vots, abans que la seva candidatura es desinflés per un discurs d'Alain de Coëtivy -registrat per testimonis oculars-, que va emfatitzar l'antiga pertinença de Bessarion a l'Església ortodoxa oriental i se'l va acusar de conservar elements grecs, com tenir una gran barba.[6][7][8] El cardenal francès va comentar:

« Hem de seleccionar el Papa, per al cap de l'Església llatina, un grec, un infiltrat Bessarion encara porta la seva barba i, per descomptat, és el nostre Senyor![9] Quina pobresa, doncs, si ha de ser cap de la nostra Església llatina, si no podem trobar cap home digne, i això ens farà recórrer a un grec, i també a un altre que va atacar ahir la fe romana. I perquè ha tornat, serà el nostre amo i el líder de l'exèrcit cristià? Heus aquí, tal és la pobresa de l'Església llatina que no pot trobar un sobirà apostòlic sense recórrer a un grec! Oh, pares! Feu el que cregueu convenient; però per a mi i els que pensen com jo, mai no acceptarem cap cap grec de l'Església".[10] »

Bessarion va dir que no es volia defensar, perquè no tenia cap interès en ser elegit; ja que la seva reputació per la reforma i la seva austeritat l'haurien fet impopular davant de molts dels cardenals del Renaixement. No obstant això, l'estudiós seria un fot candidat en el següent conclave de 1464.[11]

Se sap que els primers escrutinis del dilluns següent van ser caòtics. Per exemple, Antonio de Montefalcone, que no era cardenal, va rebre almenys un vot.[5] De Coëtivy i Trevisan van donar suport a Borja, que va guanyar impuls fins a triomfar el dimarts següent.[5] La majoria de dos terços necessaris era probablement composta pels cardenals francesos, espanyols i venecians: Trevisan, de Coëtivy, Barbo, Orsini, d'Estaing, de Carvajal, de La Cerda, Rolin i Torquemada; el vot d'Isidoro o de Calandrini, o ambdós, probablement també feien falta, ja que Borja probablement no va votar per si mateix; i gairebé segur que no va rebre els vots de Colonna, Capranica o Bessarion.[5]

Electors

[modifica]
Elector Nacionalitat Orde Títol Elevat Elevador Notes
Giorgio Fieschi República de Gènova Cardenal-bisbe Bisbe de Palestrina 18 desembre 1439 Eugeni IV Degà del Col·legi Cardenalici; Bisbat d'Albenga-Imperia
Isidor de Kiev Imperi Romà d'Orient Cardenal-bisbe Bisbe de Sabina 18 desembre 1439 Eugeni IV Arquebisbe de Ruthenia
Basilios Bessarion Imperi de Trebisonda Cardenal-bisbe Bisbe de Frascati 18 desembre 1439 Eugeni IV Patriarca Llatí de Jerusalem; administrador de Mazara del Vallo; legat a Bolonya
Alfons de Borja Corona d'Aragó Cardenal-sacerdot Títol de Ss. IV Coronati, bisbe de València 2 maig 1444 Eugeni IV Papa elegit Cal·lixt III
Juan de Torquemada, O.P. Corona de Castella i Lleó Cardenal-sacerdot Títol de S. Maria en Trastevere 18 desembre 1439 Eugeni IV
Ludovico Trevisan República de Venècia Cardinal-sacerdot Títol de S. Lorenzo en Damaso, patriarca de Aquileia 1 juliol 1440 Eugeni IV Camerlenc
Pietro Barbo República de Venècia Cardenal-sacerdot Títol de S. Marco 1 juliol 1440 Eugeni IV Futur papa Pau II; cardenal-nebot; bisbe de Venècia; arxiprest de la Basílica de Sant Pere
Juan Carvajal Corona de Castella i Lleó Cardenal-sacerdot Títol de S. Angelo en Pescheria, bisbe de Plasencia 16 desembre 1446 Eugeni IV
Antoni Cerdà i Lloscos, O.SS.T. Corona d'Aragó Cardenal-sacerdot Títol de S. Crisogono, bisbe de Lleida 16 febrer 1448 Nicolau V
Latino Orsini Estats Pontificis Cardenal-sacerdot Títol de Ss. Joan i Pau 20 desembre 1448 Nicolau V Administrador de l'Arquebisbat de Bari-Bitonto
Alain de Coëtivy Regne de França Cardenal-sacerdot Títol de S. Prassede, bisbe d'Avinyó 20 desembre 1448 Nicolau V Administrador del Bisbat de Nimes
Filippo Calandrini República de Gènova Cardenal-sacerdot Títol de S. Susanna, bisbe de Bolonya 20 desembre 1448 Nicolau V Cardenal-nebot; camerlenc
Guillaume-Hugues d'Estaing, O.S.B. Regne de França Cardenal-sacerdot Títol de S. Sabina 19 desembre 1449 Nicolau V Bisbe de Fréjus
Domenico Capranica Estats Pontificis Cardenal-sacerdot Títol de S. Creu de Jerusalem, administrador de Fermo 23 juliol 1423 Martí V (confirmat per Eugeni IV) Protoprevere; arxiprest de Sant Joan del Laterà; Penitenciari major
Prospero Colonna Estats Pontificis Cardenal-diaca Diaca de S. Giorgio en Velabro 24 maig 1426 Martí V Protodiaca

Absents

[modifica]
Elector Nacionalitat Orde Títol Elevat Elevador Notes
Pere de Foix, O.F.M. Regne de França Cardenal-bisbe Bisbe d'Albano Setembre 1414 Antipapa Joan XXIII Llegat d'Avinyó; administrador d'Arles i Dax
Guillaume d'Estouteville, O.S.B.Clun. Regne de França Cardenal-bisbe Bisbe de Porto e Santa Rufina, arquebisbe de Rouen 18 desembre 1439 Eugeni IV Legat a França; arxiprest de la Basílica de Santa Maria Major; administrador de Sant-Jean-de-Maurienne
Peter von Schaumberg Ducat de Baviera Cardenal-sacerdot Títol de S. Vitale, bisbe d'Augsburg 18 desembre 1439 Eugeni IV
Dénes Szécsi Regne d'Hongria Cardenal-sacerdot Títol de S. Ciriaco, arquebisbe de Esztergom 18 desembre 1439 Eugeni IV Canceller del Regne d'Hongria
Jean Rolin Regne de França Cardenal-sacerdot Títol de S. Stefano al Monte Celio, bisbe d'Autun 20 desembre 1448 Nicolau V
Nicolau de Cusa Electorat del Palatinat Cardenal-sacerdot Títol de S. Pietro en Vincoli 20 desembre 1448 Nicolau V Bisbe de Brixen

Referències

[modifica]
  1. ↑ Chambers, DS. 1978. "Papal Conclaves and Prophetic Mystery in the Sistine Chapel". Journal of the Warburg and Courtauld Institutes, Vol. 41: 322-326.
  2. ↑ Pham, John-Peter. 2004. Heirs of the Fisherman. p. 85.
  3. ↑ Rotberg, Robert I. 2001. Politics and political change. p. 62.
  4. ↑ Fisher, Will. 2006. Materializing gender in early modern English literature and culture. p. 100.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Burkle-Young, Francis A. 1998. "The election of Pope Calixtus III (1455) Arxivat 2008-04-29 a Wayback Machine.".
  6. ↑ McManamon, John M. 1982. Funeral oratory and the cultural ideals of Italian humanism. p. 72.
  7. ↑ Setton, Kenneth Meyer. 1978. The Papacy and the Levant . p. 162.
  8. ↑ Jacks, Philip Joshua, and Caferro, William. 2001. The Spinelli of Florence. p. 66.
  9. ↑ Garner, John Leslie. 1912. Caesar Borgia. p. 31.
  10. ↑ Montor, Artaud de. 1911. The lives and times of the popes. pp. 147-149.
  11. ↑ Harkins, James. 1990. Plato in the Italian Renaissance. p. 214.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Conclave_de_1455&oldid=33597351»