DE XARQ AL-ANDALUSA REGNE DE VALÈNCIA: LA SITUACIÓ LINGÜÍSTICA I SOCIOLINGÜÍSTICA DE LES TERRES VALENCIANES AL SEGLE XIII* ANTONI FERRANDO I FRANCÉS UNIVERSITAT DE VALÈNCIA OBJECTIUS I CONSIDERACIONS PRELIMINARS que conformaren el Xarq al-andalus –Al-Andalús en àrab andalusí– van experimentar al llarg del segle Xiii una autèntica revolució política, cultural i social: en començar el segle, aquestes terres eren dominades pel califa almohade de marràqueix abu allah muhammad al-nasir (1199-1213), que va ser derrotat en la famosa batalla de las navas de tolosa (1212); als inicis del segle Xiv, les senyorejava Jaume ii (1291-1327) com a monarca del regne cristià de valència que havia fundat el seu avi, Jaume i (1238). així doncs, al llarg del segle Xiii, les terres de Xarq al-andalus passaren de ser un apèndix septentrional de l’imperi almohade de marràqueix a constituir un regne cristià jurídicament sobirà, però integrat dins la Corona d’aragó, nom amb què és designat –si més no des del 1286, en què aquest sintagma es documenta per primera vegada– el conjunt dels dominis dels reis d’aragó, comtes de Barcelona i, ara també, reis de valència. en altres paraules, el llevant andalusí deixà de pertànyer al món islàmic per a reintegrar-se a la civilització europea occidental a partir de la conquista jaumina (1232-1245), si bé va ser majoritària, almenys al segle Xiii, i encara després, la població musulmana autòctona que hi va romandre. Traduïda la situació en termes lingüístics, es pot dir que es passà del monolingüisme àrab de l’inici del segle Xiii a una situació plurilingüe a començament del segle següent, en què, a més del l es terres musulmanes * la realització d’aquest treball s’inscriu en el marc dels projectes d’investigació FFi2009-13065, del ministeri de Ciència e innovació, i prometeo/2009/042, de la Generalitat valenciana. maqueta.indd 97 9/9/10 10:45:03 98 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I llatí, hi coexistiren asimètricament les llengües romàniques dels colonitzadors, predominantment catalans i aragonesos, i l’àrab de la població sotmesa. ara bé, a la segona generació, la majoria dels colons no catalanoparlants establits al regne de valència adoptaren el catalanesc, la llengua del rei i de les institucions regnícoles. el meu objectiu, ara i ací, és donar compte dels complexos canvis lingüístics i sociolingüístics que s’hi van produir en el transcurs del segle Xiii. Car el triomf del català no es pot entendre només com un mer efecte del predomini numèric dels colons catalans, sinó com a resultat d’un procés d’adopció de la llengua socialment dominant per part dels altres grups lingüístics de repobladors. un procés sociolingüístic indestriable dels factors socioeconòmics lligats al procés de creació i formació del regne de valència. malgrat la complexitat del procés i les limitacions documentals, podem traçar-ne amb una certa precisió l’evolució al llarg d’aquesta època tan convulsa. abans, però, caldrà precisar i justiicar els conceptes bàsics que hi farem servir. en primer lloc, la delimitació cronològica de l’època a estudiar: el segle Xiii. Òbviament, la història no es construeix per segles, que només són mers marcs temporals que ajuden a situar cronològicament l’evolució dels fets històrics. tanmateix, és un referent útil per a la narració i l’anàlisi d’aquests fets, que encara podríem visualitzar millor si recorríem a algun dels grans esdeveniments històrics que, de manera aproximada, obrin i tanquen aquest marc temporal. si volguéssem buscar dues dates d’una certa rellevància política per a la història de la Hispània oriental pròximes al pas del segle Xii al Xiii i del segle Xiii al Xiv, respectivament, m’inclinaria a proposar l’any 1212, data de la ja esmentada victòria dels regnes cristians hispànics a las navas de tolosa, que marca el principi de la i del domini islàmic sobre la península Ibèrica, i els anys 1304-1305, dates dels tractats de torrellas i d’elx respectivament, que determinaren la coniguració territorial deinitiva del nou regne cristià de valència al si de la Corona d’aragó. la primera va preparar el camí per a la conquista cristiana de tot al-andalus, tret del regne nassarita de Granada. la segona va permetre l’annexió de la futura governació d’oriola, inicialment d’adscripció castellana, al regne de valència, ja que els límits meridionals del qual s’havien ixat, pel tractat de Caçola (1179) entre Aragó i Castella, en la línia Biar-Busot. no cal dir que la part central d’aquesta centúria és ocupada pel llarg regnat de Jaume i (1213-1276), el qual, després de les conquistes de mallorca (1229), d’eivissa (1235) i del primitiu regne de valència (12321245), encara realitzarà la del regne de múrcia (1265-1266), en nom del seu gendre alfons X de Castella, tal com el mateix rei ens conta minuciosament en el Llibre dels feits. maqueta.indd 98 9/9/10 10:45:03 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 99 Quant a la denominació àrab de Xarq al-Andalus, l’he usada no sols per rigor històric –només cal recordar que, en l’esmentada crònica, Jaume i designa tota la Hispània musulmana amb el nom d’Andalusia–, sinó també per posar de manifest la inexistència d’un regne musulmà de València d’abast geogràic semblant al regne cristià instituït, de facto, el 9 d’octubre de 1238, per Jaume i, amb la presa de possessió de la ciutat de valència. Constatació amb què vull eixir al pas –com també han fet, des de plataformes ben diverses, altres estudiosos (com ara laínez, 2009)– dels qui, des de la ciutat de valència, han proposat celebrar, el 2009, el mil·lenari del naixement del regne de valència, que haurien instituït Mubárak i Mudáffar, en independitzar-se del califat de Còrdova. la idea ha estat plantejada pel Centre Cultural islàmic de valència i per alguns col·lectius pretesament valencianistes, si és que, com a portaveus de l’«abans moros que catalans», no n’han estat els veritables inductors ideològics. És obvi que, en el cas dels defensors de l’autoctonisme lingüístic valencià, tals posicions ideològiques no tenen altre objectiu que contrarestar l’evidència històrica que la conquesta jaumina, ara necessàriament recordada amb motiu dels actes commemoratius del vuité centenari del naixement de Jaume i, comportà la introducció de la llengua catalana en terres valencianes i la reincorporació de Xarq al-andalus a la civilització cristiana occidental. Per a la plataforma islàmica es tracta més aïna de cercar legitimitat social i històrica per als nous col·lectius musulmans del país valencià, sorgits sobretot arran dels moviments immigratoris recents, en presentar la taifa valenciana proclamada el 1009 com l’inici de la institucionalització d’un marc polític i cultural propi, que hi hauria creat un idíl·lic paradís de tolerància, llibertat i respecte, destruït pel sanguinari Jacmu al-Barsaluní. No és un plantejament original. a principi del segle XX, els blasquistes valencians ja van adoptar una posició antijaumina similar, amb què pretenien donar suport ideològic al seu anticatalanisme i al seu laïcisme. La coincidència d’interessos ideològics entre islamistes i secessionistes és ben òbvia. tanmateix, encara és més òbvia la tergiversació de la realitat històrica que comporten aquestes visions tan interessades com falsiicadores de la història. val la pena dedicar unes línies al tema, que farem de la mà de pierre Guichard (2001), per situar els fets històrics prejaumins en les justes dimensions. el 1009, mubárak i mudáffar, funcionaris saqáliba –és a dir, esclaus eunucs lliberts, arabitzats i islamitzats, al servei de l’administració del califat de Còrdova–, concretament encarregats de l’administració de les séquies de l’horta de València, van aproitar la descomposició del califat cordovés per a autoproclamar-se senyors locals de Balansiyya. els inicis del nou «regne», que, més que una entitat «estatal», va ser un poder local de facto, van ser ben tèrbols: el maqueta.indd 99 9/9/10 10:45:04 100 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I primer mandatari va desaparéixer accidentalment; el segon va ser assassinat per una població exasperada per les càrregues tributàries que els havia imposat. Mentrestant, Còrdova era destruïda pels berbers (1010-1013). D’altra banda, els límits geogràics de la taifa de Balansiyya devien ser ben reduïts, perquè sabem que, des de les primeres dècades del segle Xi, la meitat meridional del futur regne cristià de valència era ocupat per les taifes de Dénia (que comprenia la safor i la vall d’albaida) i de múrcia, que la zona septentrional (pràcticament, l’actual província de Castelló) estava vinculada a les taifes de tortosa i de saragossa, i que la zona d’alpont, a l’actual serrania valenciana, inalment també s’havia autoerigit en taifa independent. La taifa constituïda al voltant de la ciutat de valència s’estabilitza amb abd al-aziz al-mansur (1021-1061), però la que sembla més activa econòmicament i culturalment és la de Dénia, regida durant molts anys per mudjahid (1009-1044) i pel seu ill Alí Iqbal al-Dawla (1044-1076). Entre els anys seixanta i setanta del segle Xi, les afeblides taifes de valència, Dénia i múrcia van passar a dependre un quant temps de les de saragossa, toledo i sevilla, respectivament. així doncs, les taifes de Xarq al-andalus es van caracteritzar, al segle Xi, per la fragmentació territorial, la variabilitat de fronteres i la inestabilitat política. ara bé, les taifes afavoriren l’arabització lingüística i cultural de la població autòctona i, de retruc, la decadència de les comunitats cristianes andalusines. aquestes només persistien en les poblacions més importants, generalment coninades a viure fora de les muralles, discriminades socialment i sotmeses a pagar el dirhem o impost mensual per a garantir la seua «protecció», i el kharaj o impost que gravava la possessió de terres: tot plegat, una invitació a l’apostasia. els convertits eren coneguts com a muladins. tant els cristians –coneguts com a rum o nasrani pels àrabs– com els muladins adopten l’àrab –requisit necessari per a l’escolarització i l’ascens social– en detriment del romanç andalusí, tradicionalment conegut amb l’inadequat nom de mossàrab, que vol dir simplement ‘arabitzat’. A mitjan segle Xi, a penes quedaven comunitats cristianes autòctones. els cristians llavors residents a Xarq al-andalus eren sobretot els comerciants catalans, genovesos, pisans, etc., i potser alguns saqáliba, ja que majoritàriament procedien de terres cristianes (rubiera 1985: 102). malgrat la fragmentació política, per a tota aquella població l’espai simbòlic de referència encara era tot al-andalus. els intel·lectuals andalusins de qualsevol procedència geogràica, com els famosos Ibn al-Labanna, de Dénia, i ibn Jafadja, d’alzira, pul·lulen de cort en cort amb la mateixa naturalitat que, coetàniament, els trobadors occitans viatgen de comtat en comtat. molt afectades per la pèrdua de toledo (1085), les taifes meridionals d’alAndalus sol·liciten l’ajuda dels almoràvits –és a dir, els ‘consagrats a Déu’, maqueta.indd 100 9/9/10 10:45:04 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 101 membres d’una fanàtica secta musulmana procedent del Sahara–, que inalment sotmeten al-andalus al califa almoràvit de marràqueix. en el cas de la Xarquia, els almoràvits ocupen successivament múrcia (1091), Dénia (1092), alpont (1092), tortosa (1098) i valència (1102), que era abandonada per Ximena, l’esposa del Cid, després de vuit anys de domini cristià. malgrat la total o quasi total arabització lingüística, els cristians andalusins van veure empitjorada la seua situació amb els almoràvits. entre 1125 i 1126, alfons el Bataller, rei d’aragó, realitzà unes incursions militars per Xarq al-andalus i Granada i aconseguí emportar-se un bon nombre de cristians andalusins –tots, o quasi tots, de l’andalusia meridional– cap a la vall de l’ebre, tot just conquerida als musulmans. la resta, o almenys una gran part, de les comunitats cristianes andalusines, va ser deportada en massa al marroc. Davant aquestes perspectives, una part d’aquelles comunitats cristianes van optar per convertir-se a l’islam abans d’abandonar les seues cases i les seues terres. Cap a mitjan segle Xii, els hispanomusulmans reeixiren a alliberar-se dels ocupants almoràvits amb la creació d’unes segones taifes. a diferència de les primeres, ara valència, alpont, Dénia i múrcia en conformaren una de sola: la de múrcia. però per poc de temps. muhammad ibn abd allah sad ibn mardanix (1147-1172), conegut pels cristians del nord com el rei Llop, no pogué resistir l’ofensiva dels almohades –una altra secta fonamentalista, originària del magrib–, que van ocupar valència i múrcia entre 1171 i 1172. la nova pressió islamista va ser el colp de gràcia que va anihilar no sols les possibles restes de cristianisme, si encara n’hi havia, sinó que va completar l’arabització lingüística pròpia i la de la població autòctona, bé de llengua romànica o bé de llengua berber. el califa almohade abu Yusuf Yaqub al-mansur (1184-1199) s’envania de no haver deixat en peu cap església ni sinagoga dins els seus dominis. molts jueus preferiren emigrar a les terres de la Corona d’aragó i d’occitània. segons ibn Khaldun, els hispanomusulmans detestaven el domini almohade, «que pesava com una llosa damunt d’ells, i els seus cors eren plens d’odi i d’indignació» contra ells (citat per Burns, 1988: 75). una vegada derrotats els almohades a las navas de tolosa, la reacció hispanomusulmana contra els nous invasors no es féu esperar massa anys. proclamat emir a múrcia (1228), muhammad ibn Hud al-mutawakil intentà liderar l’oposició antialmohade a quasi tot al-andalus, però no fou reconegut a valència, governada pel sayyid almohade abu Zayd. en canvi, sí que el reconegueren els governadors d’alzira, Xàtiva i Dénia. el 1229, s’aixecà contra abu Zayd l’hispanomusulmà Zayyan ibn mardánix (1229-1238), que, si bé en un primer moment aconseguí estendre els seus dominis ins a Múrcia, hagué d’abandonar poc després les terres situades al sud de Dénia. encara que maqueta.indd 101 9/9/10 10:45:04 102 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I Zayyan era tractat com a rex pels sobirans cristians, aquest títol no traduïa bé el de sayyid dels documents àrabs, que excloïa una connotació de sobirania (Burns, 1990: 73). De fet, Zayyan, assistit pel gran canceller ibn al-abbar, posà els seus dominis en un primer moment sota la jurisdicció nominal del califa abbàssida de Bagdad, al-mustansir Billah (1229-1238), i després, sota la jurisdicció de l’emir hàfsida de tunis, abu Zakariya. Davant l’empenta de Zayyan, abu Zayd hagué de cercar la protecció de Jaume i (1229), convertí sogorb en el seu lloc de residència i en el centre d’operacions militars del nord de valència contra Zayyan, mentre aquest intentava aturar l’ofensiva de Jaume I pel nord i l’expansionisme d’Ibn Hud pel sud, i, inalment, renuncià als seus drets sobre valència en favor de Jaume i (1232) i es convertí al cristianisme. Quan Jaume i es disposava a conquistar la ciutat de valència, les terres de Xarq al-andalus es trobaven, doncs, en plena guerra civil. Guichard (2001: 181) considera «un tanto dramática», però no gaire allunyada de la realitat, la descripció d’aquest període inal del domini musulmà que en fa Robert I. Burns, en presentar-lo com una «vertiginosa sucesión de asesinatos, degüellos, represalias, deposiciones, intrigas, traiciones, revueltas, masacres, batallas sangrientas y desconcertantes pérdidas territoriales en provecho de los ejércitos de Castilla y aragón». el fet és que, després de tant de trasbals, «en los últimos tiempos de la historia musulmana del oriente peninsular, la idea misma de la unidad andalusí frente a la amenaza cristiana no existía o, al menos, no contaba con ningún intento de puesta en práctica». s’hi havien imposat els particularismes locals. el 1238, Jaume i pactà amb Zayyan la frontera meridional del seu regne, que se situà al Xúquer. una vegada assassinat ibn Hud, Zayyan, que s’havia instal·lat a Dénia, límit meridional dels seus dominis en el moment de la presa de valència, fou proclamat emir a múrcia (1239-1241), en un desesperat intent d’aturar la conquista cristiana. Aproitant la crisi, Ferran III de Castella s’afanyà a prendre múrcia (1243) i alacant (1246). per tant, no hi havia, ni hi havia hagut anteriorment, cap regne musulmà de valència que correspongués territorialment al regne cristià de valència fundat per Jaume i, ni es pot presentar la major part d’aquella època, a diferència de la dels grans califes de Còrdova, com un exemple de cultura oberta. Durant les primeres taifes, la de valència a penes va superar les actuals comarques centrals valencianes, és a dir, la mamlaka Balansiyya, és a dir, la ciutat de valència i la seua àrea d’inluència (Guichard, 2001: 251), i, per un temps, formà part de la de Toledo. Des del 1102 i ins al moment de la conquista jaumina, llevat del quart de segle dominat per la igura del rei Llop i de l’efímer intent autonomista de Zayyan, les terres de Xarq al-andalus van pertànyer als im- maqueta.indd 102 9/9/10 10:45:04 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 103 peris almoràvits o almohades, no caracteritzats precisament per la tolerància ni pel paciisme. En conseqüència, el Regne de València instituït per Jaume I i ampliat després per Jaume ii no havia tingut mai, tant des del punt de vista territorial com jurídic, cap antecedent històric: fou una creació ex novo. Fetes aquestes precisions, ens centrarem ja en l’examen de la situació lingüística i sociolingüística del període que hem delimitat (1212-1305). i ho farem a través de tres talls cronològics: l’etapa prejaumina (que convencionalment acabaria el 1238, amb l’ocupació de valència, per bé que el rei arribà a la línia de Biar-Busot el 1245); l’etapa estrictament jaumina (que acabaria el 1276, el mateix any de la mort del rei, en què el seu ill i successor Pere el Gran sufoca deinitivament la resistència armada dels mudèjars valencians); i l’etapa postjaumina (que inalitzaria el 1304-1305, en ixar-se els límits meridionals del regne de valència). si la primera es caracteritza, lingüísticament, pel monolingüisme àrab, la segona, en un context de conlicte obert amb els derrotats, és la de la conluència de les llengües romàniques dels colonitzadors –bàsicament el català, l’aragonés i, en proporcions prou més reduïdes, l’occità i d’altres– i la dels colonitzats, i la tercera és, gràcies a les directrius repobladores i polítiques de la monarquia catalanoaragonesa, la de territorialització lingüística del català, que esdevé, de facto i de iure, la llengua pròpia del regne cristià de valència, tant per l’absorció de l’aragonés com per l’expansió territorial a costa de les àrees arabòfones. 1. LA SITUACIÓ LINGÜÍSTICA I SOCIOLINGÜÍSTICA EN L’ETAPA PREJAUMINA (1212-1238) Ja hem vist que, al segle Xiii, l’àrab –o, segons en deien els seus parlants, l’alcaraviat– s’havia convertit a Xarq al-andalus en l’únic vehicle de comunicació pública i privada de tots els habitants i en tots els àmbits d’ús, tant al camp com a ciutat. ara bé, l’àrab andalusí de la Xarquia presentava dos registres bàsics: el vulgar i el culte. el primer, usat quotidianament pel conjunt de la població, havia integrat un cert nombre de romancismes i de berberismes, fruit de segles de contacte lingüístic amb el romanç andalusí i amb el berber de nombroses tribus del nord d’Àfrica establides a al-andalus, i adoptava les principals peculiaritats dialectals de l’àrab occidental o magrebí i els matisos diatòpics de l’àrab andalusí oriental. al costat de l’àrab vulgar, els sectors socials involucrats en l’administració i el culte devien posseir uns coneixements més o menys profunds d’àrab literari, un registre lingüístic limitat a l’escriptura i a les pregàries públiques. no cal dir que escrivans, lletraferits i maqueta.indd 103 9/9/10 10:45:05 104 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I cientíics miraven de conformar els seus escrits als patrons de la llengua culta i que el grau d’interferència entre ambdós registres devia oscil·lar entre els parlants, segons la seua formació. practicaven, doncs, una diglòssia interna, com era i és general als països àrabs. l’àrab andalusí era també el vehicle de comunicació habitual de les disminuïdes comunitats jueves que es quedaren a al-Andalus –la Sefarad dels jueus– sota els almohades. l’onomàstica jueva de la Xarquia (Jahie abdulaziz, seyd Habib, Humar Alfaquem, Abraim Abnayud, etc.), quasi idèntica a l’àrab, en revela la profunda arabització. De fet, una bona part dels jueus que vivien a la ciutat de València en el moment de la conquista jaumina va veure coniscades les seues cases i, com els seus veïns musulmans, va haver de traslladar-se al sud del Xúquer (Hinojosa 2007:33). no cal dir que s’expressaven en àrab amb la mateixa distribució diglòssica que els musulmans i que se’n servien per a conrear les ciències. ara bé, almenys una minoria devia ser capaç de dominar passivament, al costat de l’àrab culte, l’hebreu dels textos sagrats. i un nombre prou gran devia conéixer l’alifat, per tal de seguir les pregàries rituals en hebreu, llengua obligada del culte (Bramon 1995:30). en transmetre la ciència àrab al món romànic, els jueus que van fugir d’al-andalus en temps dels almohades van contribuir decisivament al progrés de la civilització europea occidental i, en concret, van convertir montpeller en un dels primers centres culturals europeus al segle Xiii. no coneixem com era l’àrab col·loquial de la Xarquia. tanmateix, gràcies al Vocabulista in arabico –glossari àrab-llatí de la segona meitat del segle Xiii, confegit probablement per facilitar la predicació dels dominics entre la població musulmana i arabòfona del nou regne de valència–, podem adduir alguns dels romancismes que havia adoptat. així, sabem, per exemple, que, de l’ocell, en deien bartal, del pulmó buf (cast. bofes), del cabell kabbal, de la calça kalsa, de la cadena katina, del comte kumt, del desembre dudjanbar, del febrer ibrair, de la sutja fullidgin (cast. hollín), del melic imliq, de la lleganya laqayna, de la lloba luppa, del berenar maranda (cast. merienda), de la rata-penada murxcal (cast. murciélago), del polze pullicar (cast. pulgar), de la lloca qaluca (cast. clueca), de la cresta kirixta, del raïm radgim, de la senalla sanatx (cast. cenacho), de la senda simtair (cast. sendero), dels trespeus tirbatx (cast. trébedes), del travesser itravasany (cast. travesaño), de l’escurçó uixcurdjun, de la gonella xaia (cast. saya), del pany xarralla (cast. antic cerraja), del soll xicair (cast. chiquero), de la sogra xucra, etc. Segons Grifin (1958: 276), els romancismes de Vocabulista in arabico presenten «bastantes palabras, tal vez más [que el catalán], que sólo tienen correspondencias castellanas». Certament, molts d’aquests ètims remeten al llatí hispànic, però maqueta.indd 104 9/9/10 10:45:05 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 105 part del susdit vocabulari, com ara el que fa referència als mesos, ja l’havien incorporat els àrabs abans de la seua presència a al-andalus, gràcies als contactes amb la cultura dels països romànics. Ara bé, de les 12.000 veus que té aproximadament el Vocabulista, el nombre de romancismes a penes arriba a 330, és a dir, el 2,7% del vocabulari reportat, percentatge ben revelador de la intensitat de l’arabització de la població d’al-andalus d’origen autòcton. aquest fenomen no era coetani de l’època jaumina, sinó que venia de prou enrere, ja que se sap que a toledo, una de les poblacions d’al-andalus amb més cristians mossàrabs, no es parlava sinó àrab en el moment de la conquista cristiana (1085) i així ho continuà fent la comunitat mossàrab ins ben entrat el segle Xiii. en aquestes circumstàncies, és obvi que els conquistadors cristians de valència difícilment podien entendre la llengua dels conquistats, més encara si tenim en compte les alteracions fonètiques que havien experimentat, en passar a l’àrab, els escassos romancismes que havien adoptat. així doncs, si l’àrab hi era «la moneda corrent» al segle Xiii en terres valencianes (Burns, 1987: 274), els escassos mossarabismes lèxics valencians no procedents dels repobladors només poden ser considerats romancismes assimilats per l’àrab de Xarq al-andalus en fases bilingües anteriors, que mikel de epalza i enric llobegat (1982) creuen molt reculades. No hi ha cap testimoniatge documental, directe o indirecte, que conirme la persistència del romanç andalusí al segle Xiii. tots els pactes i transaccions coneguts entre els conquistadors i els vençuts s’estenen en àrab. i, com insistirem després, el Llibre dels feits del rei en Jaume ens ofereix moltes proves de la necessitat de recórrer a torsimanys per a tractar amb les poblacions assetjades, una funció que solien realitzar alguns moros «llatinats» i alguns cristians, predominantment aragonesos, que sabien algaravia –com ara Domingo lópez, poblador de morvedre, o miquel pérez, escuder de pero Cornell, per cenyir-nos a la crònica jaumina– però, sobretot, un bon nombre de jueus catalans i aragonesos, més avesats al tracte comercial amb els andalusins. ara bé, al Llibre dels feits es narra un episodi, el de les negociacions per a la rendició de peníscola, en què es posen en romanç, en boca d’un torsimany sarraí de terol, els mots d’acceptació dels peniscolans dels termes de la rendició. la frase ha provocat desorientació en alguns ilòlegs, que han considerat que podria relectir l’hipotètic romanç andalusí dels moros de Xarq al-Andalus. Val la pena que ens hi ixem, perquè massa sovint veiem manuals que recullen encara aquesta visió, que una correcta interpretació del text jaumí desmenteix clarament. en efecte, Jaume i conta que, mentre era a terol, rebé una carta dels moros de peníscola, a través d’un missatger de n’eiximén d’urrea, en què li maqueta.indd 105 9/9/10 10:45:05 106 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I oferien la rendició d’aquesta vila i castell a canvi que respectés les seues lleis i franqueses. l’única condició que els moros peniscolans li demanaven era que els termes de la rendició fossen pactats directament amb el rei. Com que la missiva era escrita en àrab, el rei la féu traduir «a un sarraí que havia en terol qui sabia lligir d’algaravia» per tal de comprovar que «les paraules de la carta» corresponien a l’explicació verbal del missatger de n’eiximén d’urrea (cap. 182). a la vista de la proposta, el rei es dirigeix ràpidament a peníscola; al capítol 184, se’n descriu així l’acord (ed. Bruguera, 1991 ii: 168): e nós atorgam-los lur ley e aqueles franquees que solien haver en temps de sarraïns; e éls dixeren que eren apparaylats de liurar a nós la vila e el castell. e nós dixem-los que·ls escrivans nostres no eren aquí, per ço con nós veníem tan coytosament; mas que escrivissen aqueles coses que·ns demanarien, e nós que·ns avenríem ab éls: e, quant nós fóssem avenguts ab éls, que·ls prometríem que·ls ho compliríem, e·ls ho atendríem. e éls dixeren-nos: Seyor, quéreslo tu així? E nós lo queremos e·ns iaremos en tu e dar t’emos lo castello en la tua fe. [...]. E aquel dia que entram en Tortosa complim-los-ho tot, sí que en l’altre dia nos en tornam a paníscola; e foren venguts los escrivans, e faem-los les cartes. Gràcies a l’aparat crític de l’edició del Llibre dels feits realitzada per Jordi Bruguera, feta sobre el manuscrit de poblet (ms. H), sabem que la frase dels moros peniscolans només presenta dues variants en la família textual que conformen els manuscrits C, D, e i F, aquell copiat per un aragonés, Joan de Barbastre, i aquests tres últims probablement per un valencià: e nos en lloc de e ens i donar t’emos en lloc de dar t’emos. Totes dues variants, atribuïbles al procés de transmissió textual, no són signiicatives quant a la identitat lingüística del text (Ferrando / escartí, 2008: 30-32). i no ens resulta útil l’actualització en aragonés que realitzà, al darrer quart del segle Xiv, Juan Fernández de Heredia en la seua Gran Crónica de los conquistadores: «Señor, quiéreslo tu assí, et nos lo queremos; et nos iaremos en tu et rendremos el castiello en tu fe». El primer ilòleg nostrat que va relacionar aquesta frase, que considera aragonesa, amb una possible pervivència del parlar mozárabe dels valencians va ser manuel sanchis Guarner (1949: 142-143): ¿es en mozárabe la lengua en que le hablan al rey los moros peniscolanos? No lo cree así Nicolau Primitiu [que la presentava com un «mestall valenciàaragonés i àdhuc portugués»], y yo también lo dudo. Más bien parece que tales frases están pronunciadas en aragonés, y que sea al moro de teruel que hacía de truchimán, a quien las hayamos de imputar. nótese, sin embargo, que dice castello y no castiello como en aragonés, y que tampoco diptonga la maqueta.indd 106 9/9/10 10:45:06 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 107 forma rizotónica de querer, y recuérdese que la conservación de la -o inal la practicaban seguramente también los mozárabes valencianos. De todas formas, es evidente que nuestra lengua valenciana actual es continuación de la que emplea Jaime i, y que es distinta, substancialmente, de la del parlamento de los sitiados. Joan Coromines (1970: 157-158) comentà l’esmentat passatge del Llibre dels feits en els termes següents: alguns han cregut que aquests moros, tot i tenir com a llengua pròpia l’àrab, havien après a parlar aragonès i se’n servien per entendre’s millor amb el rei català, però llavors fóra estrany que no haguessin adoptat amb aquest i la llengua de Catalunya, que els era molt més pròxima geogràicament, i hi devien tenir força relació comercial, pastoral i bèl·lica; d’altra banda, en aquests mots, tan pocs, hi ha diverses formes que no són aragoneses (queres per quieres, castello per castiello, així per assí, e ens per e nos, i ins la tua), i que de fet ens mostren caràcters fonètics, com la manca de diftongació, indubtablement típics del mossàrab valencià, segons el que ens conirmen els innombrables noms propis en -ello [...]. No hem de descartar la possibilitat que el redactor de la Crònica (a qui l’aragonès era familiar i el mossàrab no ho era gens) adaptés un poc a l’aragonès les formes d’aquest llenguatge. però en conjunt les respectà i com que els altres detalls corresponen molt bé a la idea que tenim del mossàrab oriental (recordem que querre en el sentit de ‘voler’ es troba també en català antic), podem creure que tenim ací una mostra prou idel de com era aquesta llengua extingida. i encara rebla el clau en una nota al peu de pàgina: també s’ha suggerit que aquestes paraules podrien ser les d’un intèrpret aragonès. però encara que en un altre capítol es parla d’un intèrpret aragonès, en el capítol en qüestió no hi ha referència a cap intèrpret. i la idea que la Crònica reprodueixi les frases d’un intèrpret i no les dels interessats és inversemblant a tot ser-ho. en tot cas el fet seria sense precedents en tota la Crònica. l’opinió de Coromines ha pesat decisivament en martí de riquer (1964, i: 425) i en Josep maria nadal i modest prats (1982: 403), que coincideixen a caracteritzar com a «pintoresc mossaràbic» el tipus de parlar que relecteix la susdita frase. En la mateixa línia, potser inluït per la posició de Coromines, s’expressa l’historiador aragonés Antonio Ubieto (1975: 194-195), en airmar que «textos como este [conirmarían que] los musulmanes valencianos antes y en los momentos de la conquista por Jaime i eran bilingües, utilizando el árabe maqueta.indd 107 9/9/10 10:45:06 108 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I y el romance». així, el romanç valencià de l’època de Jaume i no seria sinó el mateix romanç prejaumí dels moros peniscolans. la formulació d’un pretés bilingüisme àrab-valencià dels musulmans de Xarq al-andalus no era nova. en el primer terç del segle XX, catalans com marià Grandia, Josep aladern i Francesc Carreras Candi i valencians com lluís Fullana, Josep martínez aloy, elies tormo, Josep maria Giménez Fayos, Josep alemany i Josep Bayarri –els uns per ignorància o per seguidisme acrític de les tesis defensades, a inal del segle XiX, per Francisco Javier simonet, i els altres, per això i per anticatalanisme, ja l’havien posada en circulació. Heus ací com la interpretà elies tormo en la seua guia Levante (1923), precisament a propòsit de l’episodi de peníscola: «los mozárabes levantinos que libertó la reconquista parece que hablaban más bien una parla castellana. al menos esa usaba D. Jaime el Conquistador (rendición de Peñíscola) cuando no se entendía por truchimán intérprete del árabe» (citat per Barceló, 1979: 131). ara bé, si els moros de peníscola haguessen parlat, a més de l’àrab, el romanç que aproximadament relecteix la susdita frase, al rei, no li hauria calgut cap torsimany, car hauria estat una llengua molt pròxima a l’aragonés, que el monarca dominava perfectament. L’historiador català Ferran Soldevila (1971: 280), també inluït per la interpretació de Coromines, encara s’estranyava «de trobar aquests sarraïns tan pròxims a la ratlla de Catalunya expressant-se en castellà», i es preguntava: «¿És que el torsimany no sabia sinó el castellà o l’aragonès, o bé és que el parlar popular del país valencià s’acostava més al castellà que al català? no sembla que aquesta darrera hipòtesi sigui la que té més probabilitats a favor seu, ans al contrari». avui, la immensa majoria dels historiadors i arabistes no admeten la interpretació de Coromines, que sempre explicà la singularitat del valencià dins el català com a resultat de l’acció del substrat mossàrab. tampoc no és acceptada pels ilòlegs romanistes. Si Sanchis Guarner (1980: 93) no arribà a descartar una presència residual del romanç andalusí és perquè aquesta era condició necessària per a justiicar la seua teoria del substrat. Pels mateixos motius, antoni Badia i margarit (1981) postulà que els arabitzats musulmans de Xarq al-andalus haurien mantingut trets d’un hipotètic substrat ibèric, els quals, en ser transmesos al segle Xiii als repobladors catalans del país valencià, en teoria d’adscripció majoritàriament catalanooriental, hi haurien contribuït a conformar un català de caràcter occidental. en canvi, robert ignatius Burns (1987: 267-268) considera que la frase del Llibre dels feits posada en boca del torsimany de terol «correspon més aviat a l’aragonès», si bé, deixant-se endur per les reserves de sanchis, afegeix que presenta «algunes traces de locució maqueta.indd 108 9/9/10 10:45:06 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 109 mossàrab». aquestes traces –l’absència de diftongació de la e procedent de la e oberta del llatí vulgar– serien, però, atribuïbles, més aviat, a «la situació fronterera de terol, port dels refugiats valencians dels temps dels almohades». l’arabista Carme Barceló (1984: 147) silencia el component mossàrab de la frase i creu que és «tal vez en aragonés». més contundent, Germà Colón (1997: 24) s’inclina a considerar el text purament aragonés. al meu parer (1994: 17), és una transcripció aproximada de la modalitat aragonesa de terol, ciutat conquistada el 1171, on devien conluir diversos estrats lingüístics: aragonés, castellà i català. això a part, hem de tenir present que no tot l’aragonés presentava el resultat diftongat de la e, que l’aragonés de Terol estava ja inluït pel castellà i que, en boca de catalanoparlants, les formes diptongades aragoneses (com ara Rodriguiello, Lopiello) solien ser pronunciades sense diftongació (Rodriguello, Lopello). la interpretació de la susdita frase del Llibre dels feits, bé com a traducció aragonesa del torsimany sarraí de terol, o bé com a expressió aproximada d’un hipotètic mossàrab valencià, és silenciada pels partidaris del suposat bilingüisme araboromànic valencià del segle Xiii. les raons d’aquest silenci són ben òbvies: si s’acullen a la interpretació aragonesista, això implicaria reconéixer que els moros peniscolans i, en general, la població valenciana autòctona de l’època, eren exclusivament arabòfons, perquè els calien traductors per a una llengua que seria quasi idèntica a la seua; si s’acullen a la visió mossarabista, això equivaldria a reconéixer que l’hipotètic romanç dels musulmans de Xarq al-Andalus era molt diferent del «valencià» que relecteixen els textos i els documents valencians de l’època de Jaume i, com ara els Furs (1261) i, per tant, no es podria defensar que aquest «valencià» fos continuador del romanç prejaumí. Per a salvar aquests esculls, Leopoldo Peñarroja (1990: 459-467), un dels ideòlegs actuals del autoctonisme lingüístic valencià, ha de postular que les lleis fonètiques del mossàrab valencià, deinides ni que siga de manera aproximada per sanchis Guarner (1949), Coromines (1970) i Álvaro Galmés de Fuentes (1986), respondrien a estadis arcaïtzants de la llengua i que, en el moment de la conquesta, «la plantilla de rasgos fonéticos del mozárabe valenciano no es divergente, sino convergente con la isonomía de la modalidad valenciana del primer período literario», és a dir, que el mossàrab prejaumí hauria evolucionat ins a convertir-se en la mateixa llengua que observem en la documentació jaumina en vulgar, que és igual que la de la documentació catalana coetània. ara bé, si fos així, encara resultaria més inexplicable que no s’entenguessen lingüísticament els catalans vencedors i els hipotèticament bilingües vençuts. D’altra banda, Peñarroja, sens dubte fent-se ressó de les elucubracions substratístiques de Badia, justiica la frontera lingüística interna maqueta.indd 109 9/9/10 10:45:07 110 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I del país valencià perquè l’hipotètic substrat mossàrab hauria estat operatiu en la zona catalanoparlant i, doncs, hauria neutralitzat el català dels repobladors, mentre que hauria emmudit en la zona aragonesòfona i, per tant, no hi hauria permés la supervivència del «valencià» prejaumí. els fets històrics desmenteixen, però, aquesta interpretació. l’episodi de peníscola demostra, per exemple, que els moros de Xarq al-andalus no sols no s’entenien amb els repobladors, catalans o aragonesos, sinó que només parlaven algaravia, és a dir, àrab, i que el «valencià» que relecteix tota la documentació valenciana del segle Xiii és el català dels colons catalans. en l’època prejaumina, el contacte directe entre l’àrab i el català o l’aragonés dins Xarq al-Andalus es produïa a la ciutat de València i en alguna altra població important a causa de la presència de comerciants d’aquest origen. precisament a aquesta presència es refereix un document de 1240 sobre una transacció immobiliària, que parla de la «carraria illa quam mercatores christiani uti tempore sarracenorum sollebant» a la ciutat de valència. una presència de gent catalana i aragonesa transeünt, que explica l’existència d’una església, possiblement una casa, extramurs de valència, concretament a Campanar, dedicada a santa maria, atesa per clergues «vel catalani vel aragonenses», segons testimonia l’Ordinatio ecclesiae valentinae (1238-1246), és a dir, les actes del plet entre tarragona i toledo per la jurisdicció eclesiàstica sobre valència. plet que altrament serveix per a constatar no solament la inexistència d’un clergat mossàrab, sinó també l’absència de cristians autòctons, és a dir, de la comunitat que millor hauria pogut garantir, encara que no necessàriament, la persistència del romanç andalusí. en etapes anteriors, aquesta comunitat cristiana, a valència, es devia concentrar fora la muralla, a rayusa, segons sembla desprendre’s de l’antroponímia consignada al Llibre del Repartiment. en el moment de la conquista jaumina, la població de rayusa era ja un col·lectiu musulmà i arabòfon, segurament descendent de l’antiga comunitat mossàrab, probablement ja extingida en el moment de la conquesta cidiana (1094). per a l’historiador valencià pere anton Beuter, els darrers cristians rabatines que quedaven a valència van fugir amb les tropes castellanes que van abandonar la ciutat el 1102. no cal dir que l’existència d’un sant Pere Pasqual, ill de pares mossàrabs de la València prejuamina, és una llegenda interessada ben posterior (riera, 1994). altrament, l’emblemàtic monestir de sant vicent de la roqueta, on havien reposat les restes de sant Vicent Màrtir, no eren, en arribar les tropes jaumines, sinó unes ruïnes, sense culte, sense clergat i sense idels, com ja va reconéixer l’historiador anticatalanista aragonés ubieto (1977: 128), tanmateix un dels més aferrissats defensors maqueta.indd 110 9/9/10 10:45:07 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 111 de la teoria del bilingüisme araboromànic dels musulmans de Xarq al-andalus coetanis de Jaume i. La persistència de la disminuïda comunitat jueva i l’existència de jueus i moros «llatinats» –és a dir, de casos individuals de població arabòfona capaç d’expressar-se en una llengua romànica–, en el moment de la conquista jaumina no invalida l’airmació d’importants estudiosos de la València musulmana, com epalza, Burns, Guichard, Federico Corriente o Barceló, que la societat musulmana de Xarq al-andalus ja era monolingüe al segle Xiii. 2. LA SITUACIÓ LINGÜÍSTICA I SOCIOLINGÜÍSTICA EN L’ETAPA JAUMINA (1238-1276) iniciada la conquesta de les terres del futur regne de valència amb la presa de Morella (1232), el procés d’ocupació no es consumà ins al 1245, amb la presa de Biar, límit meridional pactat a al-mizrà (1244) amb Ferran iii de Castella, el ill hereu del qual, el futur Alfons el Savi, s’havia casat amb Violant d’Aragó, illa de Jaume I. La conquesta, transformada en croada pel papa Gregori iX (1237), tingué tres moments àlgids: a) 1233-1234, en què, a partir de la presa de Borriana, s’ocupen les terres situades al nord d’aquesta població; b) 1236-1238, en què, amb la presa de valència (1238), de gran ressò a tot europa, s’arriba al Xúquer; i c) 1242-1245, en què s’ateny la línia de Biar-Busot i que incloïa Villena (1240), que Jaume I cedí (1244) a Ferran III de Castella en atenció al fet que n’havia estat fet senyor el seu ill Manuel, casat amb Constança d’Aragó, també illa de Jaume I. l’ocupació militar de Xarq al-andalus comportà un primer procés repoblador, condició necessària per a assegurar el domini cristià sobre les terres conquistades i per a fer viable la creació del regne cristià de valència. els abusos dels colons cristians i jueus del nord provocaren tres revoltes musulmanes, que, una vegada fracassades, se saldaren amb sengles expulsions parcials de la població autòctona: a) la de 1246-1247, encapçalada per al-azraq, que el 1256 encara resistia en les comarques muntanyenques del sud, la qual implicà l’expulsió dels mudèjars valencians de les principals viles reials i una segona onada repobladora dels vencedors; b) la de 1264-1266, protagonitzada pels musulmans de Múrcia, a la qual posà i, en nom del seu gendre Alfons X de Castella, la intervenció militar de Jaume i, que repoblà els principals nuclis urbans d’aquest territori amb colons procedents sobretot del regne de valència (1266); i c) la de 1276, ara en el migjorn valencià, liderada de nou per al-azraq, que només va poder sufocar pere el Gran (1276), i que comportà maqueta.indd 111 9/9/10 10:45:07 112 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I una tercera onada de repobladors cristians i jueus. tot seguit n’examinaren les repercussions en l’estructura geolingüística i demolingüística del regne de valència. És evident que, en les condicions d’inseguretat suara apuntades, es feia difícil dur a bon terme una activitat colonitzadora sòlida i estable. l’estratègia de Jaume i consistí a consolidar cada una de les tres grans etapes de la conquista amb assentaments de col·lectius de repobladors en els nuclis de població més estratègics o importants i a pactar-ne amb els musulmans la continuïtat en la resta del país per tal de mantenir-ne les estructures productives i percebre les rendes dels nous vassalls (torró, 2006). amb Jaume i van venir sobretot catalans i aragonesos, però també un bon nombre d’occitans i navarresos i, en proporcions molt reduïdes, contingents de castellans, italians, bascos, hongaresos i d’altres procedències lingüístiques. els tres volums del Llibre del Repartiment de valència (que només comprenen els anys 1237-1252 i afecten uns 7.000 beneiciaris) no són sinó un testimoniatge parcial i provisional dels dos primers processos repobladors. És un testimoniatge parcial, perquè a penes ens informen sobre la colonització de les comarques septentrionals, en què van tenir un gran protagonisme els ordes militars, i perquè, una vegada consolidada l’ocupació militar, darrere dels primers beneiciaris vindran molts altres pobladors que no hi iguren: anònims i indocumentats els uns, com els camperols sense terra, els fugitius de les terres de remença, els ramaders i els aventurers i rodamóns; més documentats els altres, com els artesans, els mercaders, els eclesiàstics, els metges, els jutges i els notaris i escrivans; i, sobretot, una massa quasi anònima, i encara menys documentada, la de les dones, imprescindibles per a consolidar-hi la colonització. i és un testimoniatge provisional, perquè la seua inalitat és la de consignar-hi el repartiment dels béns expropiats als vençuts, que no necessàriament n’implicava la repoblació, i perquè el procés colonitzador patiria canvis importants, en nombre i distribució dels seus contingents, sobretot a partir de l’ordre d’expulsió dels mudèjars de 1248. De fet, el repoblament de València no fou consistent ins després d’aquesta ordre d’expulsió, que, més que desprendre’s totalment d’una mà d’obra molt útil –un luxe que el rei i els nobles no podien permetre’s–, perseguí sobretot de fer més compactes les àrees colonitzades i garantir les millors condicions de seguretat per atraure nous pobladors cristians. així, a grans trets, la immensa majoria dels sarraïns de les comarques septentrionals del regne foren obligats a concentrar-se en la serra d’espadà i a les riberes de l’alt millars (a excepció de vilafermosa, Cortes, d’arenós i vilamalefa, de repoblació majoritàriament aragonesa) i de l’alt palància (a excepció de sogorb, Xèrica i Begís, també de repoblació majoritàriament aragonesa), mentre que els sarraïns d’algunes maqueta.indd 112 9/9/10 10:45:07 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 113 importants poblacions de la zona compresa entre el palància i el Xúquer, com ara morvedre, llíria, torrent i torís, hagueren de recloure’s en llogarets perifèrics. acomplida aquesta neteja ètnica parcial, la corona promogué una segona onada repobladora, que se centrà en les poblacions abandonades a la força pels musulmans i en la fundació de nous nuclis urbans, com Castelló de la plana i vila-real. però al sud del Xúquer, l’abast d’aquesta segona repoblació fou molt limitat, ja que a penes s’hi aconseguí repoblar molt poques poblacions (com Gandia, Dénia, llutxent, albaida, ontinyent, Cocentaina, alcoi, Calp, Bocairent, Castalla, Xixona) i fundar-ne alguna (com la vilanova de rugat, ara la pobla del Duc). D’altra banda, la monarquia va impedir la formació de grans estats nobiliaris a i de neutralitzar-ne el poder. Tot plegat afavorí el procés immigratori cap a aquestes zones, però no sempre s’hi aconseguí la sedentarització d’una gran part dels colons, sempre temptats a buscar en altres llocs, millors condicions de vida. en aquest sentit, s’ha observat que l’antroponímia cristiana de les viles i llocs repoblats a mitjan segle Xiii guarda molt poca relació amb la de inal de segle i, menys encara, amb la que s’hi imposa als segles Xiv i Xv. en conseqüència, cal relativitzar molt les dades de la repoblació valenciana consignades al Llibre del Repartiment com a criteri per a explicar la coniguració lingüística del Regne de València. l’ocupació del regne de múrcia, que comprenia les terres de la futura governació d’oriola, permeté a Jaume i d’assentar uns 5.000 colons, majoritàriament de llengua catalana, a oriola, alacant, elx, Guardamar, Cartagena i múrcia. temerós de les conseqüències d’aquest predomini ètnic, el seu gendre alfons X el Savi hi establí, entre 1272 i 1276, un cert nombre de colons castellans, que aleshores no reeixiren a capgirar la majoria catalanòfona del repoblament jaumí. malgrat la constant emigració d’una bona part de la població musulmana de Xarq al-andalus cap a Granada i el nord d’Àfrica (entre 50.000 i 100.000, segons diferents càlculs), al inal del regnat de Jaume I es mantenia la desproporció entre els colons cristians i jueus (entre 60.000 i 65.000 persones) i els musulmans autòctons (uns 120.000, 2/3 parts dels quals estaven concentrats al sud del Xúquer). Conscient del perill que aquesta feblesa demogràica comportava per a la consolidació del regne, tal com Jaume i pogué constatar arran la revolta musulmana de múrcia de 1264, el mateix rei escrivia, el 1270, als consellers de Barcelona i els manifestava la necessitat de comptar amb almenys 100.000 nous pobladors. la dada revela, sens dubte, la voluntat de la monarquia de no solament neutralitzar la majoria musulmana, sinó de consolidar-hi una majoria catalana. maqueta.indd 113 9/9/10 10:45:08 114 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I els colons, independentment de la seua procedència, es van establir per tot el regne de valència, però es van concentrar en les zones més riques i alhora més vitals per al control militar del regne. en uns casos, la colonització va comportar l’expulsió completa de la població autòctona, com per exemple a Borriana; en altres, la reclusió a la moreria, com ara a la ciutat de valència; i en altres encara, la fundació de noves poblacions sense presència musulmana, com és el cas de vila-real. el resultat fou un país amb una estructura ètnica en què coexistien la minoria catalanoaragonesa dominant i una àmplia majoria de població autòctona musulmana, que vivia en règim d’apartheid, ins i tot en les poques poblacions on hi havia moreria, de tal manera que els contactes entre la població arabòfona i els repobladors no podien ser sinó circumstancials i circumscrits quasi sempre als homes. per això Burns (1979: 27) caracteritza la situació d’incomunicació lingüística entre ambdues comunitats amb la metàfora de la «muralla de la llengua». en tot cas, des d’una perspectiva macrohistòrica, l’obra colonitzadora del Conquistador signiicà la reincorporació de les terres del nou regne de valència al món romànic, però no per la via de l’assimilació lingüística i cultural de la població autòctona, sinó per la dels trasplantaments de població del nord cristià. Encara que en la fase repobladora inicial, que es relecteix, en gran mesura, al Llibre del Repartiment de valència, la proporció entre catalans i aragonesos va ser de vora el 60%-70% i el 30%-40% respectivament, si més no de morvedre cap al sud (Guinot, 1999: 260), les noves onades repobladores de inal del segle Xiii van capgirar aquestes proporcions en favor del component català. un segle més tard, el component català representava aproximadament el 75% de la població. la suma de les altres minories no va superar el 5% dels repobladors i només en algunes comarques s’aproximà al 10%. la més nombrosa fou l’occitana, però en conjunt a penes va representar el 2% dels repobladors. a efectes d’adscripció lingüística, cal tenir en compte que, per la proximitat de les seues parles, els occitans es confonien amb els catalans, i els navarresos i els castellans amb els aragonesos, encara que l’aragonés, ja parcialment castellanitzat, compartia un bon nombre de trets amb el català, sobretot amb l’occidental. els nous pobladors se solien distribuir en les ciutats i viles més importants segons criteris de procedència, tal com relecteix, pel que fa a la ciutat de valència, el Llibre del Repartiment, entre altres raons perquè les cartes de poblament els ixava obligatòriament la residència. Però s’imposaren les vendes i les permutes de propietat, que, en la majoria dels casos, van afavorir la barreja ètnica. així, pocs anys després del repartiment dels barris de la ciutat de valència per criteris de procedència, els rastres d’aquella divisió maqueta.indd 114 9/9/10 10:45:08 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 115 s’havien esborrat quasi totalment (lópez elum, 1995: 166-167). en canvi, els colons catalans establits inicialment a Xèrica preferiren permutar les seues propietats amb colons aragonesos i traslladar-se a la zona de predomini catalanòfon. el fenomen es produí arreu del país. i, si és cert que en les poques poblacions de l’interior, pròximes a l’aragó, que foren repoblades al segle Xiii (sogorb, Xèrica, malefa, Begís, setaigües i Énguera), predominà l’element aragonés –un cas a part és ademús, ja conquistada i repoblada exclusivament amb aragonesos el 1210–, no és menys cert que la majoria d’aquestes comptava amb minories catalanòfones, que no solien superar el 20% dels repobladors, però que, amb el temps, van contribuir decisivament a conformar-hi unes parles aragoneses fortament inluïdes pel català i, doncs, a potenciar-hi sentiments de lleialtat regnícola. en algun cas, com sogorb, la minoria catalanòfona va ser important. això i la permanent reivindicació de convertir-se en vila reial expliquen que, a partir del segle Xiv, el català hi tendís a convertirse progressivament en una de les dues llengües habituals de l’administració civil i eclesiàstica ins que el canvi de circumstàncies polítiques al segle Xvi n’aturà el procés. De la mateixa manera, hi hagué poblacions de la futura zona catalanòfona que comptaren amb majoria de repobladors no-catalans o que tingueren una composició ètnica migpartida. És el cas, per exemple, de l’Énova o d’alaquàs, amb predomini d’aragonesos, o de Guadassuar, amb majoria de navarresos i aragonesos, mentre que alcoi i Cocentaina tingueren, en les primeres dècades de la seua constitució com a municipis cristians, una població migpartida lingüísticament: amb una lleugera majoria catalana en el primer cas i amb una lleugera majoria d’aragonesos i navarresos en el segon. en canvi, i només per posar-ne alguns exemples miscel·lanis, a la vall d’alfàndec (després la valldigna), era aclaparador el percentatge de catalans i montpellerins, a Borriana, hi van predominar els tortosins; a morvedre, els de montblanc; a meliana, els de Barcelona; i a sueca, els del Camp de tarragona. i, tanmateix, la llengua i la modalitat lingüística dels uns i dels altres si fa no fa fou la mateixa: un català de base occidental, fruit combinat de dos factors importants, com eren el predomini de repobladors catalanooccidentals, incloent-hi els de la Franja catalanoparlant d’aragó, llavors més extensa que l’actual, i l’anivellament lingüístic intern, que sol ser inherent als processos colonitzadors. Guinot (1999: 259) calcula grosso modo que els repobladors catalanoaragonesos establits al regne de valència als segles Xiii i Xiv es distribuïen, des del punt de vista de l’origen geogràic, aproximadament així: 40% de catalans occidentals, 30% de catalans orientals; 10% d’aragonesos pirinencs i 20% d’aragonesos meridionals. Hi hagué, per tant, un factor quantitatiu que contribuí al triomf de la modalitat occidental, però també un altre maqueta.indd 115 9/9/10 10:45:08 116 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I d’estructural no menys important: l’anivellament lingüístic que s’hi produí entre els diversos parlars catalans no sols per la pressió constant de l’aragonés, sinó perquè, dins el català oriental, hi tingué una notable incidència el parlar tarragoní, llavors un parlar de transició entre el català oriental i l’occidental, i, en canvi, fou escassa la presència de repobladors gironins i rossellonesos, els més allunyats dialectalment del català occidental. Basta comparar els textos catalans doscentistes de València i de Mallorca per a constatar que relecteixen unes diferències lingüístiques, que, tot i ser prou menors i no tan nítides com les actuals, són suicientment indicatives que la bipartició dialectal del català era ja un fet perfectament constatable (Ferrando, 1989a). en tot cas, cal remarcar que el pes de l’aragonés no hi va generar un llenguatge híbrid, més o menys a mig camí entre el català i l’aragonés, sinó un reforçament dels elements lingüístics propis del català ains a l’aragonés. S’ha adduït, en suport de la tesi de la pervivència d’una hipotètica «llengua valenciana» prejaumina distinta de la catalana i l’aragonesa, l’absència d’un relació directa entre l’origen català o aragonés de les cartes de poblament atorgades al regne de valència i la llengua que es va imposar en els llocs respectius. També s’ha adduït en el mateix sentit la distribució ètnica de les cases de la ciutat de valència segons les dades del Llibre del Repartiment. la proporció de cases de la ciutat de valència que s’assignen a catalans i a aragonesos identiicables com a tals –en concret, 1.018 i 597, respectivament, segons el recompte de Teodor Llorente– hauria conirmat el predomini català en la repoblació valenciana. ara bé, un nou recompte, pretesament correcte, publicat el 1977 per Desamparados Cabanes, segons el qual hi hauria hagut un equilibri numèric entre ambdós components ètnics, invalidaria la interpretació llorentina i, segons l’autora, permetria explicar l’autoctonisme de la «llengua valenciana». tanmateix, els fets documentals desmenteixen aquestes interpretacions. en primer lloc, perquè, tal com ha posat de manifest la publicació de les cartes de poblament del regne de valència (Guinot, 1991), la majoria dels colons establits en poblacions repoblades segons el costum de saragossa eren catalans. en segon lloc, perquè l’absència d’una àrea de transició entre totes dues zones lingüístiques actuals del país valencià –una divisió que, com he dit, cal relativitzar a l’època medieval, per tal com hi havia pobladors de totes les procedències arreu del nou regne valencià– conirma que la «llengua valenciana» no pot ser el resultat de l’evolució del llatí vulgar del territori valencià, sinó una llengua consecutiva o trasplantada. i, en tercer lloc, perquè no es pot atribuir al Llibre del Repartiment un valor lingüístic quasi decisiu en la coniguració lingüística del Regne de València, quan, en realitat, els càlculs demolingüístics manejats només afecten la ciutat de valència, abracen maqueta.indd 116 9/9/10 10:45:09 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 117 un període de temps molt curt (1237-1252) i ometen el fet que les ocupacions efectives de cases a penes superaren la meitat de les atorgades, ja que molts beneiciaris les vengueren o les permutaren (López Elum, 1995). encara que en l’àmbit oral i almenys durant les primeres dècades del nou regne, el català i l’aragonés van conviure en l’espai públic i privat de comunicació en una gran part de les poblacions cristianes, s’hi imposà aviat el català, com a llengua escrita habitual i com a llengua oral predominant, en la majoria dels usos quotidians i en totes les esferes de la vida administrativa en què no senyorejava el llatí. entre els colonitzadors, el procés d’integració lingüística al voltant del català fou molt ràpid, ja que, a més d’una certa proximitat lingüística amb l’aragonés i l’occità, que el facilitava, era no sols la llengua predominant en la majoria de les poblacions sinó també la de més prestigi social. no debades era la llengua de les autoritats del regne i de la majoria dels municipis, i la llengua usada habitualment per Jaume i i els seus successors com a titulars del regne de valència. un rei, per cert, que passà molts anys en terres valencianes, on van nàixer el seu ill i successor Pere el Gran i els dos ills i successors d’aquest, Alfons el Franc i Jaume ii. als ulls dels aragonesos, la llengua catalana degué ser percebuda, a més a més, com una eina d’integració i d’ascens social, atés que les viles més importants, generalment d’estatus «reial» i de majoria catalanòfona, gaudien d’un règim de llibertats molt més ampli que les d’estatuts «senyorial» i d’un ventall d’oportunitats de promoció social i econòmica també més ampli. per això els percentatges demolingüístics de cada ciutat, vila o lloc es diluïen al cap de pocs anys: el ritme d’assimilació lingüística al català depenia en tot cas del joc de majories i minories, i del pes social i econòmic dels grups dominants. si el percentatge d’aragonesos era baix, el canvi lingüístic a favor del català devia ser qüestió de molt pocs anys; si era alt, degué consolidar-se a la segona generació, després d’una fase de cert bilingüisme diglòssic o de cert hibridisme lingüístic en els àmbits públics, només prolongat en el temps per l’arribada constant de nous repobladors aragonesos. Des d’una perspectiva sociològica, és probable que, entre els colons aragonesos integrats lingüísticament, s’hi hagués donat una actitud lingüística semblant a la que observem avui en dia en col·lectius d’immigrants ja arrelats en el país d’adopció de cara als nouvinguts de la mateixa procedència: marcar les diferències amb els nouvinguts reairmant-se en la seua llengua d’adopció. De la determinació social, política i jurídica de la casa reial d’aragó en favor del català, en donen fe els usos lingüístics absolutament majoritaris en els Llibres del cort de poblacions com Cocentaina i alcoi, inicialment migpartides lingüísticament, on observem que hi ha persones d’origen aragonés que adopten en maqueta.indd 117 9/9/10 10:45:09 118 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I català els seus noms propis. la catalanització antroponímica anirà estenent-se als cognoms en el transcurs dels segles medievals. i així cognoms aragonesos com ara pitarque, pérez, ruiz, maluenda, etc., esdevindran pitarch, peris, Roís, Malonda, etc., respectivament. Contribuïa a l’airmació pública i ins i tot privada del català l’increment proporcional ara més notable, de la població catalanòfona. Guinot (1999: 241) calcula per als segles Xiii i Xiv que el percentatge de població catalanòfona en la zona d’aquest predomini lingüístic oscil·lava entre el 65%-90%, mentre que en la zona de predomini aragonés variava entre el 10%-30%. amb aquestes darreres proporcions, el procés de substitució lingüística en favor del català era difícilment viable en les poblacions de l’interior, de majoria aragonesa, més encara si tenim en compte que aquestes poblacions eren generalment llocs de senyoriu, dominats per nobles aragonesos, i en contacte més o menys constant amb el veí regne d’aragó. la importància de l’element aragonés en la repoblació del regne de valència s’ha d’explicar perquè aquest territori, que era el punt natural d’eixida amb què aragó podia desplegar l’expansió feudal, va ser el lloc de destinació preferent dels excedents demogràics aragonesos, que procedien sobretot de l’aragó meridional i oriental i de l’alt aragó, mentre que els catalans van poder diversiicar l’expansió colonial, als segles Xiii i Xiv, no sols per valència i múrcia, sinó també per les illes Balears, sardenya, sicília i altres indrets de la mediterrània. ara bé, cal remarcar que la minorització de l’element aragonés al regne de valència va ser una decisió ferma, i interessada, de la monarquia, que no podia acceptar que la noblesa aragonesa passés a controlar el territori conquistat i que, convertint-lo en una prolongació geogràica d’Aragó, arribés a neutralitzar el poder reial. per això Jaume i s’afanyà a reconvertir en «ciutadana» i «catalana» una empresa, almenys inicialment, més tost nobiliària i aragonesa. Bé que ho posen de manifest iniciatives i fets com la promulgació, ja en la primavera de 1239, del Costum de València, a imitació del lleidatà; i l’inici de la datació de la documentació administrativa del nou regne pel sistema català de l’anno Domini, i no de l’Era cristiana, vigent a aragó; la creació, el 1245, d’un autèntic govern municipal, hegemonitzat per la burgesia, a la ciutat de valència, sistema que s’anirà estenent a les viles reials; la conirmació pontifícia de l’adscripció de València a la Província Eclesiàstica tarraconense (1246), després d’un llarg plet amb toledo; la concessió dels Furs en les primeres Corts valencianes, celebrades a Quart (1261), i la seua traducció al romanç català (1261); el manament que els processsos judicials es redactessen en català (1264), etc. No podem parlar de conlicte lingüístic entre català i aragonés al Regne de valència al segle Xiii, tret potser de l’àmbit de la noblesa d’origen arago- maqueta.indd 118 9/9/10 10:45:09 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 119 nés, que impugnava la política social i legislativa dels reis. l’oposició de la noblesa aragonesa a les directrius i les iniciatives de la monarquia –com ara a l’empresa militar de Jaume I a Múrcia– pogué tenir un relex lingüístic en l’ús de l’aragonés en adreçar-se al rei, però no en tenim conirmació documental. en tot cas, els nobles d’origen aragonés en van fer un ús personal, respectat per la monarquia, que no invalidava la consideració del català com a llengua territorial del regne. altrament, entre la majoria dels colons aragonesos, el procés de substitució lingüística no degué revestir cap conlictivitat social, atesa la seua predisposició a adoptar el català; o, almenys, no està documentada. la situació de contacte lingüístic entre l’aragonés i el català al regne de valència fou, al segle Xiii, no sols intensa i constant, sinó dinàmica, per tal com la població tendia a la mobilitat i, doncs, a la barreja lingüística. aquesta situació tingué, com ja s’ha apuntat, unes conseqüències lingüístiques per a totes dues llengües: en el cas de l’aragonés, la interferència cada vegada més intensa del català, l’hibridisme i, inalment, la substitució lingüística; en el cas del català, el reforçament del vocalisme àton i de les preferències lèxiques i formals del català occidental (espill, junc, llegó, onça, plegar ‘arribar’, xic, etc.) en detriment de l’oriental, i la integració en el català, amb diversos graus d’adaptació, de mots aragonesos de diversa mena, com ara foia, bustal, collado, ganado, lloma, solanar, barandat, mallada, etc., un bon nombre dels quals ja estaven documentats al segle Xiii (martines, 2002; 2009) i molts més potser d’ús habitual en la llengua col·loquial de l’època. són trets que, junt amb molts arabismes compartits amb l’aragonés i el català de la Catalunya nova (com algorfa, almàguena, almexia, cafís, dacsa, etc.), han contribuït a conformar la modalitat valenciana del català. en aquest sentit podem intuir que les diferències entre la llengua parlada i els registres escrits més pròxims a la llengua col·loquial devien ser prou més grans que els que relecteixen els documents de l’època, que solen ajustar-se a les pautes de correcció lingüística que emanen de les institucions regnícoles i municipals. unes pautes de «bona llengua», que, amb el temps, han aconseguit diluir en el català de valència la majoria de les petges més visibles de l’aragonés. la recent publicació, sota la coordinació d’enric Guinot (2008-2009), dels llibres de la cort del Justícia del segle Xiii, corresponents a diverses poblacions de regne de valència –concretament el d’alcoi (que conserva el més antic, datat el 1263), el de Cocentaina (des del 1269), el de valència (1279) i el de Sogorb (1286)–, que tan bé relecteixen els avatars de la vida quotidiana, ha permés constatar l’abast de la presència institucional i social de l’aragonés en el nou regne. De l’examen de la documentació conservada es dedueix que el maqueta.indd 119 9/9/10 10:45:09 120 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I català s’imposa com a llengua normal de l’administració de la justícia en totes les poblacions esmentades, llevat de sogorb, independentment de les proporcions de repobladors de l’una i l’altra procedència. la presència del català és quasi exclusiva a la ciutat de valència, però també ho és a alcoi i Cocentaina, migpartides lingüísticament almenys durant les primeres dècades de la seua existència com a viles cristianes del nou regne. així, dels 317 documents del Llibre de la cort del Justícia d’alcoi (1263-1265), suara exhumats per maria Àngels Diéguez (2002), si prescindim dels que van en llatí (40%), només el 12% dels restants usen l’aragonés de manera parcial, bé perquè l’escrivà que passa en net el procés vol reproduir els termes originals en què es presenta el clam, ins i tot relectint literalment, en estil directe o indirecte, les declaracions dels testimonis, bé per distracció o bé perquè desconeix l’equivalent català del mot aragonés. així, podem trobar al document 38, de 1263, que Joana, muller de ramon piquer, que devia ser aragonesa, exclama: «acorret, que mi marido maten!». en el 196, de 1264, observem que l’escrivà reprodueix en aragonés el clam de don eximén péreç de oris, però canvia al català en passar a la part resolutiva de la sentència: [...] por voç e por nom de don Eximén Péreç de Oris, de Çaat Abinfaroin, lo qual estant su vasallo [...] e vino con moros de guerra e li crebantó Vinaluba, su alcarea, e li’n sacó e se levó [...]. On pregue la justícia que lo recapde en guisa que don Eximén pusque aver [...] dret. en el document 223, de 1264, entren en joc un aragonés, estevan roy, i un català, arnald de Calaterrà, i l’escrivà, probablement aragonés, no sols encapçala l’enregistrament del clam en la seua llengua, sinó que hi fa alternar l’aragonés i el català segons si es refereix a l’un o a l’altre: Clama’s Estevan R[oy] de Arnalt de Calaterrà que·l tallà am sos ovellas las olliveras e las igeras e un bancal d’ordi renadiu e el menjaron ollivas. Fia<n>ça per estevan n’a(rnau) Clareçon. respòs en arnalt de Callaterrà \e negà/ que anc no lli tallà ni lli menjà ni lli tallà àrbolles ni res, enforas un bancallet entran. Fo iança de dret en G(uillem) d’Ortoneda per Arna<l>t de Calaterrà. [...] menaças que avia feit a·n Estevan Roy. Fo dema[nat]t de veritat per el sagrament feit \qe avien feit/ e perseverà en lures ditas e dix estevan per veritat que las ovellas suas entraron todas dentro, e·ncara que lli comieron sus ollivas e el blade. e \respòs/ arna<l>t de Callateran que no sap res e fo-lli mandat [que día] miér[coles] que fosen aquí los pastores. en el mateix volum, hi ha documents en català amb incrustacions en aragonés, com crebantado (178), majuelos (224) o sacà (267), que podem intuir maqueta.indd 120 9/9/10 10:45:10 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 121 que són mots que l’escrivà aragonés desconeix en català. però n’hi ha també d’altres tan corrents com suio (102) o nuestros (260), que semblen més tost imputables a descuit. en estudiar els usos lingüístics del volum del Llibre de la cort del Justícia, de Cocentaina, corresponent a 1275-1276, Joan J. ponsoda (1996) constata que els clams interposats pels moros de la moreria de Cocentaina s’expressen invariablement en català; que, pel tipus de cognom toponímic dels repobladors, es pot deduir que 84 persones són de procedència catalana i 86 de procedència no catalana, molt majoritàriament aragonesos; que dels 393 documents examinats, 358 són en català, 31 en llatí i 4 en aragonés, dels quals 3 de procedència forastera; i que només en alguns textos catalans es pot observar la presència escadussera de mots aragonesos més o menys adaptats, com carnero, empenyar o pertenéixer. tot plegat ens permet concloure que, quinze anys després de la carta de poblament de Cocentaina, el català havia estat assumit per tothom, sense cap conlicte aparent, com el romanç propi de l’administració de la justícia. una constatació, aplicable a la major part de les noves viles cristianes, que s’ha d’imputar, raons demogràiques a part, a tres factors: la inluència social i econòmica dominant d’un sector de la població catalanòfona local, la institucionalització del català, amb la traducció dels Furs (1261) i amb les disposicions reials sobre l’ús del romanç català en l’administració judicial (1264), que examinaren més avant, i el pes decisiu de la ciutat de valència, que a la darreria del regnat de Jaume i ja arribava als 20.000 habitants aproximadament. l’hibridisme lingüístic català/aragonés que s’observa en comptasíssims documents dels llibres de la cort del Justícia valencians que ens han arribat no relecteix, per tant, un bilingüisme administratiu català/aragonés, ni menys encara un bilingüisme social simètric, sinó que en semblen només les petges aïllades d’uns documents previs o uns esborranys en aragonés. En teoria, tampoc no podem parlar de conlicte lingüístic entre les llengües dels repobladors i l’àrab de la població autòctona, ja que, en els tractes de rendició, Jaume i garantí als vençuts el respecte a la seua llengua, religió, lleis i costums. en conseqüència, la Cancelleria reial, que se serví inicialment d’intèrprets jueus i posteriorment hi incorporà escrivans musulmans bilingües, adreçà documentació en àrab a les aljames musulmanes. també aquestes es dirigiren al rei en àrab. no cal dir que tant la Cancelleria reial com l’administració regnícola, municipal i senyorial sempre van concedir plena validesa als contractes, les sentències judicials i tota mena de documents públics i privats redactats en àrab. l’àrab continuà sent l’únic vehicle d’expressió de totes les manifestacions de la vida quotidiana, administrativa, religiosa i literària dels mudèjars valencians, tal com posen en evidència el maqueta.indd 121 9/9/10 10:45:10 122 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I Llibre dels feits i els documents de rendició de les poblacions mudèjars de Xarq al-andalus que ens han arribat. en altres mots, l’àrab, a pesar de la «guetització», fou reconegut com a llengua pròpia de les aljames musulmanes. la població arabòfona continuà fent un ús diglòssic de la seua llengua: l’àrab culte, per als àmbits religiós, administratiu, literari i cientíic, i l’àrab vulgar per a les relacions quotidianes. ara bé, en la pràctica, l’àrab es convertí en una llengua dominada dins el conjunt del nou regne, ja que deixà de ser la llengua del sobirà i de l’administració general i, doncs, llengua de prestigi social, i es veié culturalment molt afectat per l’emigració de les elits musulmanes a Granada i el nord d’Àfrica i pel contacte amb els colonitzadors. És presumible un bilingüisme asimètric àrab/català entre aquells sectors masculins de la població mudèjar que, per raons administratives i comercials, mantenien contactes més o menys estrets amb els colons cristians i jueus. alguns col·lectius musulmans van preferir convertir-se al cristianisme arran de les repressions subsegüents a les revoltes musulmanes de 1247 i 1276, i això pogué contribuir a l’inici d’un procés de bilingüització al seu si, però amb un abast que degué ser molt limitat quantitativament i qualitativament. la monarquia, conscient de la feblesa demogràica dels colonitzadors, protegí aquests col·lectius de conversos, tal com palesen, per exemple, les ordres de devolució de béns als neòits de Sollana, Almussafes i Benifaió que van ser perjudicats pels saquejos i les destruccions de béns l’any 1276 (aCa, real Cancelleria, reg. 38, fol. 55, valència, idus octubre 1276) així com als de la moreria de valència (aCa, real Cancelleria, registre 38, fol. 72, valència, 7 kalendes novembre 1276). tanmateix, les conversions, en general individuals i interessades, foren poc nombroses, malgrat els esforços dels dominics, que instituïren un estudi de llengua àrab a Xàtiva per facilitar la predicació del cristianisme entre els musulmans; encara que de la darreria del segle Xiv, ve a tomb recordar ací que el pare del famós poeta Jordi de sant Jordi era un musulmà convers. Fruit d’aquests contactes i connivències és l’important percentatge de mots àrabs que foren integrats en la parla quotidiana dels nouvinguts, com ara algeps, aljamia, algaravia, alqueria, almarjal, atzebib, aljub, almut, albarda, cafís, fanecada, moixama, mostassaf, tafulla, etc., alguns dels quals ja formaven part del lèxic comú d’una gran part dels repobladors que vingueren a valència, ja que majoritàriament procedien de terres on el català i l’aragonés havien estat en contacte amb l’àrab (l’aragó meridional i la Catalunya nova). tot i amb això, el recurs sistemàtic als torsimanys, les referències constants al paper d’intermediaris dels jueus bilingües i dels moros i cristians «llatinats» i la creació d’escoles i de materials per a l’aprenentatge de l’àrab pels dominics amb inalitats proselitistes conirmen, amb totes les matisacions que es maqueta.indd 122 9/9/10 10:45:10 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 123 vulguen, la imatge de la «muralla de la llengua» entre els conqueridors i la població autòctona de Xarq al-andalus que va fer servir Burns. en efecte, el recurs a intèrprets és, al segle Xiii, sistemàtic i no es limita a la documentació oicial sinó a les comunicacions verbals. Així, les negociacions secretes entre Jaume i i el reitó musulmà de múrcia que reporten els capítols 436, 437, 439 i 445 del Llibre dels feits són conduïdes sempre a través de torsimanys; en comentar els preparatius per a la conquesta de Xàtiva, Jaume i recorda que «mentre ensellaven los cavalls e prenien les armes, venc abenferri, e dix-nos a una part, denant lo trujaman nostre, que, si no el talàvem, que ens daria los catius»; i, quan en una intranscendent disputa sobre drets de reg a la safor, el 1244, fou requerit el testimoni oral d’un moro, hom hagué de recórrer a un torsimany per a fer-se entendre. en tot cas, els col·lectius cristians i jueus que dominaven l’algaravia i els col·lectius moros que dominaven l’aljamia afectaven una franja de població demogràicament insigniicant i es limitaven a bilingüisme instrumental i circumstancial. una de les millors proves de l’unilingüisme dels mudèjars valencians del segle Xiii és que totes les expressions espontànies posades en boca seua al Llibre dels feits són en algaravia col·loquial. així, la crònica jaumina reprodueix l’imperatiu verbal amb què el reitó musulmà de mallorca encoratjava els seus a resistir: «roddo!», que el mateix Jaume i ens aclareix que «vol tant dir com: Estar» (és a dir: ‘resistiu’). I, en una altra ocasió, reprodueix la negativa d’un moro a acceptar la rendició: «le, mulex», que el cronista també ens interpreta, «que vol dir: no, senyor!». si la població musulmana hagués parlat el tipus de romanç del sarraí de terol que fa d’intèrpret dels musulmans peniscolans, tan pròxim a l’aragonés, no haurien calgut intèrprets ni la mena de vocabularis que il·lustra l’anomenat Vocabulista in arabico, ni els missioners que es dedicaven a la conversió dels musulmans haurien necessitat escoles d’àrab. sense l’unilingüisme generalitzat dels musulmans valencians en el moment de la conquista jaumina no es podria explicar l’unilingüisme gairebé total de les morisques valencianes del segle Xvi ni la desconeixença absolutament majoritària del romanç entre els moriscos valencians coetanis. si els musulmans haguessen estat mínimament bilingües al segle Xiii, no s’explica la inexistència d’una literatura aljamiada medieval al país valencià tal com la va tenir aragó. als nombrosos testimoniatges sobre la persistència abassegadora de l’àrab entre els mudèjars valencians tres segles després de la conquesta (Barceló / labarta 2009), es poden afegir aquestes notes del dietari d’un mercader milanés que visità el regne de valència a principis del segle Xvi (citat a Ferrando, 1994: 18-19): maqueta.indd 123 9/9/10 10:45:11 124 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I Nel regno de Valentia sono mori ininitti, et li sono molte ville bonissime dove sono quasi tutti mori, et si crede che in esso regno dele tre parte almancho l’una siano mori: et tutti credeno in la sua fede et hano le sue meschitte. Et per potere stare ne la sua fede paghano uno certum quid che non è gran cossa alli signori de quelle ville, et etiam in Valentia propria ne sono asay, ultra illos qui habitant in la moraria, et tutti parlano morescho, licet aliqui eorum sappino parlare spagnollo [=català] entre els contingents repobladors del nou regne, mereixen una atenció especial els jueus i els occitans. la conquesta de valència fou una nova oportunitat de llibertat i prosperitat per als jueus catalans, aragonesos i occitans. una part d’aquests devien ser descendents dels que foren expulsats d’al-andalus a la darreria del segle Xii pel califa almohade Yaqub al-mansur. i van ser nombrosos els que fugien de les terres occitanes en la mesura que França les anava ocupant i on la imposició de l’ortodòxia catòlica anava creant una atmosfera ideològica insuportable. els jueus nouvinguts, que es concentraven, sota la protecció reial, en les jueries o calls de les principals viles, s’expressaven habitualment en les llengües romàniques dels països d’origen, però els contactes amb els àrabs i mudèjars expliquen el seu protagonisme com a torsimanys al segle Xiii. els jueus només utilitzaven l’hebreu en el culte, en la teologia i en certs contextos administratius, jurídics, comercials i ins i tot poètics (Burns, 1988: 184). l’hebreu, a diferència de l’àrab, no fou una llengua utilitzada en la Cancelleria reial ni en cap institució de l’administració regnícola, per bé que els jueus foren una important minoria entre els repobladors del regne de valència: només cal repassar els primers llibres de la cort del Justícia valencians que ens han pervingut per constatar el protagonisme que hi tenen a causa del poder econòmic i dels seus càrrecs administratius. Quant als occitans, és ben coneguda la important aportació militar i repobladora de l’arquebisbe de narbona i de la ciutat de montpeller en els moments inicials del nou regne de valència. De fet, montpeller fou, segons el llibre del repartiment de valència, la ciutat que més cases (156) rebé a valència, després de Barcelona (496), lleida (351) i tortosa (262): aproximadament un 5% de les 2.600 cases de la ciutat. igualment notable va ser la presència dels occitans en quasi totes les comarques valencianes, especialment en algunes, com la vall d’albaida, en què el contingent occità arribà a representar cap al 10% dels repobladors. tanmateix, la proximitat lingüística amb el català i el reduït percentatge de colons d’aquesta procedència expliquen la invisibilitat lingüística dels occitans. en l’àmbit cortesà, es conreava un altre tipus d’occità, la koiné trobadoresca. una part de la poesia culta es componia, es declamava o es cantava en aquest llenguatge artiiciós, que solia rebre el nom maqueta.indd 124 9/9/10 10:45:11 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 125 de llemosí i de provençal. Jaume i, que tenia l’occità com a llengua materna, s’envoltà de trobadors, molts dels quals li recriminaven l’abandonament de la causa occitana, després del fracàs de la intervenció a provença (1245) i de les renúncies territorials del tractat de Corbeil (1258). però, realista, Jaume i preferí consolidar les noves adquisicions territorials hispàniques, i així ho van comprendre altres trobadors, com Cerverí de Girona. aquest trobador residí molts anys a valència al costat de Jaume i, i és ací on va compondre obres tan remarcables com el Maldit ben-dit (1271), primera laudatio en romanç de la ciutat de valència, i la Faula del rossinyol (1273), per tal de celebrar la reconciliació, a Xàtiva, entre el rei i el seu ill, l’infant Pere. una vegada examinades les relacions interlingüístiques al si del nou regne de valència, convé remarcar la posició privilegiada que, com a llengües dels estaments dominants, hi van tenir el llatí i el català. talment com a Catalunya i aragó, el llatí esdevé a valència la llengua culta per antonomàsia de les principals institucions regnícoles: no sols és la llengua de la litúrgia cristiana, sinó també la llengua reservada per als usos administratius més formals i l’absolutament preferida, per a la teologia, el dret i les ciències en general. Com que era la llengua de les qüestions importants, és també la de la documentació millor preservada. A la preferència pel llatí contribuïa no sols l’admiració del dret romà, eix central de la formació dels juristes i notaris, i l’imperi dels usos eclesiàstics i administratius, nacionals i internacionals, sinó també la seua utilitat com a vehicle unitari de comunicació d’una Cancelleria reial que afectava un territori plurilingüe. tant és així que Joaquim miret i sans, que va manejar molts centenars de pergamins i documents en paper de la Cancelleria jaumina, calculà que el 99% estava redactat en llatí. percentatge que només començà a variar, però molt tímidament, en favor del català a la darreria del regnat d’alfons el Franc (1285-1291) i, sobretot, a partir del regnat de Jaume II (1291-1327). Més en concret, Joseina Font ha quantiicat la presència del llatí, el català i l’aragonés en tota la documentació jaumina en aquests termes: d’uns 300 pergamins conservats, només 16 són en català; de 187 cartes, només 18 resten en català, i d’uns 8.000 registres, sols n’apareixen en català 84. no cal dir que, a part d’uns quants documents en aragonés, la resta és en llatí. la preferència pel llatí en la Cancelleria reial, que es prolonga més enllà de mitjan segle Xv, contrasta amb el seu escàs ús a Castella, a causa de les ordinacions d’alfons X en favor del castellà. ara bé, hem de tenir en compte que, si el llatí predomina en la documentació conservada de l’època, aquest predomini no deu relectir les proporcions reals d’ús administratiu, ja que no ens ha arribat la major part de la documentació escrita, en part perquè era generalment en paper, un suport fràgil, però sobretot perquè afecta maqueta.indd 125 9/9/10 10:45:11 126 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I qüestions més aïna efímeres. En tot cas, convé remarcar que una gran part de la paperassa administrativa es redactava originalment en romanç i després, a efectes de registrament seriat, es passava a llatí. almenys és així com sabem que es feia en altres països, com ara Anglaterra (Burns, 1988: 165-167). Durant el regnat de Jaume i, el català començà a compartir amb el llatí la condició de llengua de les institucions del regne, de l’administració municipal, de les relacions comercials, de la ciència i de les lletres. no debades s’han produït uns canvis polítics i econòmics de primer ordre, que situen el rei, la burgesia comercial i els sectors més dinàmics de la noblesa urbana com els sectors socials dominants, que exigeixen l’ús del vulgar. Hi ha dos moments decisius que consagren la majoria d’edat del català com a llengua pròpia del regne: el 1261, en què Jaume i amplià, potser amb la decisiva intervenció de pere albert, el Costum de València per a convertir-lo, traduït al romanç, en els Furs de València, i el 1264, en què reiterava solemnement tant la prohibició als juristes i advocats d’usar el llatí en els escrits davant les corts del justícia com el seu manament anterior que tots els documents i sentències judicials havien de quedar relectits «in romancio in libro Curie». els Furs jaumins van ser ampliats en les Corts de montsó (1289). entre les disposicions dels Furs que preconitzaven l’ús del romanç, voldria destacar aquella que estableix que «metges axí físichs com cirurgians, les receptes que dictaran, hagen a dictar en romanç, declarant lo nom de les herbes e de les altres coses medicinals en lur nom comú e vulgar». els copistes del manuscrit de Benifassà del Furs declaren que l’han traduït «in linguam planam legaliter atque romanam». És tan evident el predomini institucional i social del català i la seua acceptació per part dels aragonesos i de les altres minories repobladores com a llengua pròpia del regne que, quan en qualsevol document emanat de les institucions del regne es parla de «romanç», de «vulgar» o de «pla», no s’entén altra cosa que el català. En boca de Jaume I, el català rep ins i tot el nom de «nostre llatí» (Llibre del feits, cap. 86). a partir dels anys seixanta, la traducció dels Furs al català (i no a l’aragonés) i els successius manaments que en prescrivien l’ús en les sentències judicials consagren, doncs, bàsicament com a praxi, el que avui en diríem «la seua oicialitat» com a llengua pròpia del nou Regne de valència. Com a conseqüència dels canvis econòmics i socials que es van produir a Catalunya, valència i les illes Balears a partir de la segona meitat del segle Xiii, comencen a ser traduïts al català, amb el suport decidit de la monarquia, nombrosos tractats sobre astronomia, astrologia, medicina, alquímia, història natural, aritmètica, menescalia, cetreria i cronologia, sabers pràctics ins aleshores vehiculats en llatí. la jerarquia catòlica també hagué d’adaptar-se a la nova maqueta.indd 126 9/9/10 10:45:12 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 127 situació, més encara quan s’escampaven els corrents religiosos heterodoxos dels càtars i els valdesos, que preconitzaven l’ús del vulgar com a vehicle més idoni per a difondre el seu evangelisme radical. Davant la difusió per les terres catalanes, primer en occità i després en català, del nou testament i d’alguns llibres del vell, la reacció inicial de la jerarquia de la Corona d’aragó fou convocar, el 1235, un concili de la província tarraconense per tal de prohibir a clergues i laics la possessió de textos bíblics «in romancio». la contraofensiva dels bisbes consistí a impulsar l’homilètica, la catequesi i la literatura piadosa i moral en català. la vulgarització dels textos bàsics de la fe i de la litúrgia es va fer generalment per mitjà del gènere anomenat expositio, que consistia a explicar en vulgar un text llatí, frase per frase i paraula per paraula. entre la literatura catequètica més difosa iguraven les exposicions d’alguns textos utilitzats en la missa, com el Pater noster i el Credo, i dels salms penitencials. La lectura de vides de sants en vulgar –a vegades en vers– servia per a ediicar famílies i comunitats religioses, i la circulació d’homiliaris –sovint traduïts de l’occità– va permetre una predicació més eicaç. Des de l’ortodòxia catòlica, van ser sobretot els franciscans i els dominics, els dos grans ordes mendicants del segle Xiii, els que van recórrer al català per difondre unes noves modalitats de pietat, i a l’àrab per mirar de convertir els musulmans. en aquesta darrera comesa destacà fra Ramon Martí, a qui s’ha atribuït la redacció de l’esmentat Vocabulista in arabico. També es tradueixen al català nombrosos textos cientíics i ilosòics en llatí, en àrab i ins i tot en hebreu, i es recorre sovint a l’occità per poder accedir al saber. És així com s’hi produí la vernacularització de la ciència, encara que va ser un procés prou complex, ja que unes vegades es vernacularitza directament en català, però altres voltes és el català el vehicle de transmissió de la ciència àrab o hebrea al llatí. en aquest sentit, són prou coneguts els casos de Berenguer eimeric, ciudatà de valència, que tradueix al català la part del Tasrif d’albucasis relativa a les dietes dels malalts, abans de ser redactada en llatí; de Guillem Corretger, mallorquí establit a valència, que tradueix del latí en romans catalanesch la Chirurgia de teodoric Borgognoni, dedicada a fra andreu d’albalat, bisbe de valència (1248-1276) (Cifuentes, 2004); i, per damunt de tot, el d’arnau de vilanova (c.1240-1311), probablement occità però ciutadà de valència, que, pel seu domini del llatí, l’àrab –sabem que va traduir directament diversos tractats mèdics àrabs al llatí–, l’hebreu, l’occità i el català, va tenir un paper decisiu en la transmissió dels sabers mèdics i teològics de l’època. el contacte quotidià dels savis valencians amb l’àrab els va permetre de tenir un protagonisme destacat dins la Corona d’aragó tant en la transmissió com en la vernacularització del saber. maqueta.indd 127 9/9/10 10:45:12 128 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I Finalment, cal subratllar que el català esdevé també la llengua de la historiograia i de la major part dels gèneres literaris. El Llibre dels feits, obra contada pel rei Jaume i, fou redactada en gran part en terres valencianes, possiblement pel seu notari i familiar pròxim, Jaume sarroca, canonge de valènc ia i futur bisbe d’osca. És probable que integrés materials d’un avui desconegut «llibre que és fet de la conquesta de valència», de què parla ramon muntaner en la seua Crònica. entre les manifestacions paraliteràries del català que assoliren més projecció pública s’han de destacar les narracions versiicades dels esdeveniments militars més importants, que solien recitar els joglars davant audiències socialment molt diverses, així com les manifestacions religioses teatrals o parateatrals amb què el clero mirava de difondre més eicaçment els ensenyaments de l’església. tot plegat permet concloure que, cap a mitjan segle Xiii, el català s’havia emancipat, en gran mesura, del llatí i de l’occità, encara que aquests conservaven intactes el seu prestigi i el seu conreu en els àmbits socialment més enlairats. 3. LA SITUACIÓ LINGÜÍSTICA I SOCIOLINGÜÍSTICA EN L’ETAPA POSTJAUMINA (1276-1305) Després de la deinitiva derrota d’al-Azraq (1276), la paciicació del Regne de valència i la política colonitzadora de pere el Gran (1276-1285), alfons el Franc (1285-1291) i Jaume ii (1291-1327) en permeteren la consolidació política i institucional al si de la Corona d’aragó i com a país de llengua catalana. en les corts de valència de 1283, el rei pere el Gran promulga el Privilegium magnum, pel qual s’estén a tot el regne el model municipal del cap i casal. en les mateixes Corts, el rei pere concedeix llibertat de residència a tots els seus vassalls cristians i jueus, mesura que afavorí no sols els moviments immigratoris, sinó les migracions internes i, doncs, la cohesió lingüística del regne. la territorialització o extensió dels Furs a tot el regne i l’obligatorietat del romanç en les sentències judicials van contribuir també a consolidar la territorialització lingüística del català, ja clarament percebut com a llengua pròpia del regne. la ciutat de valència, que el mateix 1283 es dota del nucli bàsic del Llibre del Consolat de Mar, reïx a convertir-se en el referent polític, econòmic i cultural de tot el regne, no debades autotitulat, des del cap i casal, «Ciutat i regne de valència». els jurats de la ciutat, que ateny els 25.000 habitants en el pas del segle Xiii al Xiv, s’autoerigeixen en portantveus dels interessos del regne, bé que confonent-los amb els del cap i casal (rubio, 2003). maqueta.indd 128 9/9/10 10:45:12 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 129 i el gentilici de la ciutat comença a estendre’s a tots els súbdits no musulmans de Regne de València i ins i tot arriba a aplicar-se al català de tot el país. la consolidació del regne de valència també tingué un vessant territorial. el mateix pere el Gran hi incorporà la vall d’Aiora (1281). El seu ill Jaume ii (1291-1327), en el context de la crisi dinàstica que vivia Castella des de la mort d’alfons X (1284), invocà la donació formal de múrcia que li havien fet els infants de la Cerda, pretendents a aquella corona, a canvi de la seua ajuda, per annexionar aquest regne castellà als dominis de la Corona d’aragó i intitular-se’n rei (1296). l’ocupació es consolidà gràcies a l’important nombre de colons catalans que s’assentaren en la part oriental del regne murcià, tal com l’empordanés ramon muntaner, ciutadà de valència, posà de manifest, el 1325, en la seua Crònica: E com [el rei Jaume] la dita ciutat [de Múrcia] hac presa [l’any 1266], poblà-la tota de catalans, e així mateix oriola, e elx, e alacant, e Guardamar, Cartegènia e los altres llocs. sí, siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [són] vers cataalns e parlen de bell catalanesc del món. ara bé, la segona ocupació del regne de múrcia (1296-1304) provocà un llarg conlicte amb el país veí, que es va resoldre amb la concòrdia de Torrellas (1304), per la qual s’assignava a Jaume ii el que seria la futura governació d’oriola i que comportava el reconeixement de la incorporació d’aiora i el retorn de Villena al Regne de València. Amb les petites modiicacions pactades al tractat d’elx (1305), Cartagena passà al regne de múrcia, ja plenament integrat en els dominis de Castella. tres anys més tard, la zona cedida a Jaume ii fou incorporada formalment al regne de valència com a «governació dellà Xixona». la barreja ètnica de l’efímer regne català de múrcia (1296-1304), al qual Jaume ii havia concedit el Fur nou de la ciutat i regne de múrcia (1296), explica que la seua cancelleria alternés el llatí, l’àrab, el català i el castellà en adreçar-se als vassalls murcians. tanmateix, el canvi més decisiu que s’observa al regne de valència a començament del segle Xiv la seua consolidació com a territori ètnicament català. encara que la repoblació del país ja comença a ser mínimament sòlida a partir del regnat de pere el Gran, només esdevé intensa sota Jaume ii. així i tot, els aproximadament 200.000 habitants que devia tenir aleshores el regne de València encara es distribuïen a parts iguals entre musulmans autòctons i colons dels nord. aquest capgirament ètnic fou possible gràcies a l’estabilitat subsegüent a la deinitiva derrota d’al-Azraq, que provocà una tercera onada emigratòria de musulmans valencians, sobretot cap a Granada, i que, per con- maqueta.indd 129 9/9/10 10:45:12 130 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I tra, hi va atraure nous contingents repobladors, sobretot catalans. són aquestes darreres onades immigratòries les que van consolidar encara més el caràcter bàsicament català del regne de valència i les que van permetre d’assegurar la repoblació cristiana al sud del Xúquer i fer irreversible el nou estatus polític i lingüístic de Xarq al-andalus. a partir del regnat de pere el Gran, es repoblen o es consoliden les repoblacions de llocs com Xixona, Calp, Castalla, Biar, Benidorm, altea, penàguila i pego i es funda la vila Joiosa. D’altra banda, l’ocupació de múrcia per Jaume ii hi va atraure una nova onada immigratòria, que, més que catalanoaragonesa, fou sobretot de colons que ja s’havien establit al regne de valència. en canvi, la reversió de múrcia a Castella va comportar la introducció de nous contingents repobladors castellans, que només aconseguirien capgirar, en favor del castellà, el predomini lingüístic del català en la part oriental d’aquell regne un segle després. la presència d’una toponímia (Calblanque, isla Grosa, etc.) i d’una antroponímia (Zaplana, palao, puche, roche, etc.) de base catalana a múrcia són avui les restes més visibles d’aquells quaranta anys de colonització catalana. La paciicació i la prosperitat econòmica del Regne de València, convertit en terra de promissió per a molts colons de baixa condició social, van afavorir que s’hi establissen també, especialment a la capital i a les viles més importants, repobladors benestants, que ja no es limiten, com abans, a cobrar les rendes que els produïen les cases i les terres adquirides en territori valencià per a després tornar-se’n al lloc d’origen d’origen, sinó que s’hi queden deinitivament. s’hi solen establir no sols els nobles secundogènits, sinó també moltes famílies que són ennoblides pels seus serveis a la monarquia, procedents dels més diversos països, com ara els Roís de Lihori, Maça o Boïl, originaris d’aragó; els montcada, Cardona, Centelles, mercader, escrivà de romaní o vilaragut, de Catalunya; els roís de Corella, de navarra; i els pròixita, Carròs i llòria, d’itàlia. un cas paradigmàtic d’aquestes famílies enlairades que preferiren establir-se en les seues possessions valencianes és la dels march (rodrigo, 1981; Chiner, 1997). pere march ii (c. 1260-1338), notari de Barcelona (com son pare, Pere March I, que no s’ha d’identiicar amb el Petrus Marchi, heretat a Gandia el 1249, que apareix al Llibre del Repartiment) i escrivà de ració i tresorer de la Cancelleria reial, compra al principat el senyoriu d’eramprunyà (1323), però inverteix a valència la major part dels seus guanys: unes quantes cases i dos forns a la ciutat, una alqueria a torrent i el senyoriu d’albalat, dit posteriorment dels Sorells (entre 1327 i 1332). en vista del patrimoni acumulat a València, el seu ill i hereu, Jaume March I (c. 13001376), decideix traslladar-shi a viure, possiblement imitant el que havia fet el seu germà Berenguer march ii, canonge de Barcelona, en adquirir també una maqueta.indd 130 9/9/10 10:45:13 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 131 canongia a València (1305). Jaume March I llegà Eramprunyà al ill gran, Jaume march ii (c. 1335-1410), i al segon, pere march iv (c. 1338-1413), totes les possessions valencianes. tots dos són poetes cortesans ben coneguts. pere march iv, procurador general de l’infant pere de ribagorça, senyor de Gandia, s’hi trasllada a viure (1360) i adquireix el senyoriu de Beniarjó (1376). i és a Gandia o a valència que va veure la llum el famós ausiàs march (14001459). l’allau de repobladors catalanòfons –alguns, recordem-ho, administrativament aragonesos– i la llibertat per a ixar la residència afavoriren la monolingualització dels repobladors cristians en beneici de la llengua majoritària. viles com alcoi i Cocentaina, inicialment migpartides des del punt de vista etnicolingüístic, o les que tenien un alt percentatge d’aragonesos i navarresos, acabaren sent, ja a la darreria del segle Xiii, plenament catalanoparlants. l’aragonés hi esdevingué, en tot cas, una llengua d’ús domèstic i, públicament, d’ús residual, i només reeixirà a mantenir-se com a llengua pública en aquelles poques poblacions de l’interior en què era la llengua habitual del 70%-90% de la població. en els volums dels llibres de cort de la darreria de segle es percep clarament la residualització de l’aragonés, només emprat en alguns documents que afecten persones d’aquesta procedència. És, per exemple, el cas d’una carta del justícia de Castalla, de 1295, que ha quedat copiada en el seu aragonés original en el Llibre de la cort del Justícia de Cocentaina. la tendència a la residualització de l’aragonés és encara més acusada en el Llibre de la cort del Justícia de valència, on costa Déu i ajuda de trobar-ne petges. així, observem que al document 41, de 1280 (Guinot, 2008: i, 64-65), només van en aragonés les 7 primeres línies d’un total de 37. es tracta d’una escriptura de cessió, per un any, dels drets de la tafureria de la ciutat de valència a un grup d’aragonesos per part de don mossé, alfaquim del senyor rei i batle de valència. les línies en aragonés es limiten, en concret, a l’esment de les parts contractuals, de l’import del lloguer i de la forma de pagament. en el document 274, de 1299 (Guinot, 2008: ii, 1115-1117), Guillem Celolm, justícia de valència, designa «partidors e divisors» dels béns del matrimoni format per Jaime Catalan, de monmagriello, i na pelegrina Caxigar, tots dos aragonesos. la petició li l’havia feta, en esdevenir viuda, na pelegrina, que li sol·licitava, en català, que «vós, séyner justícia, [assi]gnets partidors [e divisor]s qui partisquen los dits béns comuns» haguts en el matrimoni. el fragment següent (transcrit per enric Guinot) sembla correspondre a la traducció d’un escrit de l’«alcayt, justícia, jurat e consell de montmegriello» adreçat a Guillem Celolm: maqueta.indd 131 9/9/10 10:45:13 132 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I e d’açò fem testimonio a la dicha pelegrina, muller sua, e a la dicha Jordana, illa del dit en Jayme e de la dita muller sua. Ont rogamos la vostra saviea que, si alguns béns mobles o seyens aincàs del dicti en Jacme Catalan, que sia la vostra saviea e el vostre enseynament que·ls vullos amar e querrer par a las dichas muller e illa sues, porque us fem cert que ellas deven heredar, segunt dret, tots sos béns e pregam-vos que y faç[ats] ço que dret és. E perquè açò sie más irme, fem sagellar la present letra con nostre segell del consell. E si algunes coses vos plau que nós puscham fer, manats-nos, que apparellats som als vostres plaers. es tracta d’un procés de particular interés lingüístic, ja que, per una banda, permet constatar encara l’alternança del català i l’aragonés, així com la inserció de documents en aquesta llengua, i, per altra, mostra alguns dels trets més característics de la modalitat occidental que va imposant-se al regne de valència: absència de confusions de les àtones a i e en posició pretònica i d’oscil·lacions gràiques en la representació dels resultats de la e tònica; conservació sistemàtica del resultat diftongat de –act– (feita), enfront de la preferència per la monoftongació en els textos catalanoorientals coetanis; desinència en –e de la tercera persona del singular de certs temps verbals (sie, demane, etc.), enfront de la desinència en –a de la major part del català oriental; presència de subjuntius en –o (vullos), enfront de la seua absència en el català oriental, i, possiblement, el primer exemple o un dels primers exemples d’incoatius en –isc en el català de valència. a més a més, permet constatar la tendència a la catalanització dels noms propis aragonesos. Cal dir, però, que les interferències esporàdiques de l’aragonés en els documents en català es fan presents ins i tot en documents solemnes, com són alguns pergamins de l’època conservats en l’arxiu de la Corona d’aragó, l’edició dels quals ha preparat enric Guinot. així, n’hi ha un, del 31 de gener de 1292, «feyto en Castalla», en què, a part de la fórmula inicial «sepan todos quantos esta carta veuran», lingüísticament híbrida, apareixen ça i lla, dins un text completament en català, alguna altra paraula o frase aïllada en aragonés («dictos diners», «las ditas fanegadas e ort con entradas e exidas, aguas, céquias e con sus afrontaciones e meloramentz»), imputables a l’autor, Garcia de Daroca, notari públic de Castalla, o a la inluència que exerceix sobre ell l’escrit que li remet Blasco lópez, justícia de Castalla, tots dos aragonesos. en altres pergamins signats pel mateix notari, com ara dos del 27 de novembre de 1294, tant l’un com l’altre «feit en Castalla», trobem, en canvi, escrits en català tant la fórmula inicial («sépien totz quans esta carta veuran») com també part dels mots que en el document de 1292 suara citat apareixen escrits maqueta.indd 132 9/9/10 10:45:13 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 133 en aragonés («ditz ils», «con sus afrontacions e meloramenz»). Ja hem dit que aquesta mena de documents híbrids han de ser explicats pels dèicits de coneixença del català o per distraccions del copista. la situació no és ben bé la inversa al Llibre del Justícia de sogorb, però quasi. la gran majoria de documents que ens n’han arribat (de 1286) van en aragonés. però també hi trobem uns quants casos de documents en català, no sols quan reprodueixen cartes d’un consell municipal o d’un personatge catalanoparlant, sinó quan es recullen les denúncies fetes per catalanoparlants i, ins i tot, castellanoparlants. En aquest darrer cas, el català sol veure’s interferit en diversos graus per l’aragonés del copista. en alguna ocasió, aquestes interferències arriben a produir un text lingüísticament híbrid, com el següent, del 6 de maig de 1286 (transcrit per enric Guinot): Conpareció don Bernat Despí, ciudadano de valència, delant vós, séyner en sancho navarro, justicia de sogorbe a conservación de su derecho, dién e demostran e protestan que·ls béns de Pasqual de Ferrera, inado, e tanbién los béns como seyentes avidos e avederos eren e són encara a sy obligatz en mil e dccc sous reyals de valència, los quales lo dit en pasqual de Ferrera e en Garcia Ximénez ensemps e cascun d’éls per lo tot a sy són obligatz ab carta feita per man d’en Bernat Gauceran, notari de valència, segunt que en aquela plenerament és contengut. on como yo don Bernat Despí, damunt dit, sia primer de temps e mellor en dret que nulla altra persona, soplic e protest a vós, séyner justícia, que los ditos bienes sien e estien secrestatz, ço és, que aquels béns non puxcan seer venutz nin alienatz nin transportatz en ninguna altra persona perquè la min obligación meyns volgués tan e tan entrò que sya satisfeyt e entregat e pagat del damunt deute, e açò dig salvu mon dret en totes coses e per totes. en aquest altre document, del 15 de novembre de 1286 (també transcrit per Guinot), tots els que hi intevenen presenten cognoms castellans o aragonesos i, tanmateix, la llengua és híbrida: Denant [vó]s, don Miguel Sánchez, tinent lugar de don Sancho Navarro, justícia de Sogorbe, pro[posa] clamant donya Marta de Conca contra G(uillem) Juhan airmando contra aquell que com Guillem Juhan tinga I troz de terra forcívolment, lo qual troz de terra és seu, segons que·n la carta qu·ela té d’aquella terra és contengut. Confronta lo damunt dit troz de terra con la sort d’en Juhan de Corbaton e con ortí sanz e con sanz visedo e con el rio. Demana que per vós, damunt dit Justícia, que·l dit G(uillem) li sia condempnat en desenparar lo damunt dit troz de terra e les missions del pleyto feitas e a fer. maqueta.indd 133 9/9/10 10:45:14 134 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I Com ja ha estat dit, la praxi lingüística majoritàriament aragonesa del Llibre del Justícia de sogorb experimenta en ple segle Xiv canvis en favor d’un augment de la presència del català com a llengua administrativa, afavorits no tant pel pes, ben escàs, de la població catalanòfona de la ciutat, com per la creixent percepció del català com a llengua pròpia del regne i de les viles reials. Ja hem avançat que el català que s’anà imposant al regne de valència era de base occidental i hem adduït els factors lingüístics i estructurals que van contribuir-ne al triomf. ara bé, convé no oblidar els factors economicosocials que expliquen el predomini de catalanooccidentals entre els repobladors de valència. no debades va ser lleida una de les ciutats que més suport va prestar a l’empresa jaumina. En efecte, sabem que els excedents demogràics, els paral·lelismes econòmics amb les terres valencianes i les condicions feudals de la Catalunya nova van impulsar molts dels seus habitants a cercar millor fortuna al nou regne. aquest protagonisme repoblador catalanooccidental –reconegut en la historiograia quatrecentista arreu de la Corona d’Aragó, ins i tot al regne de nàpols, sota una formulació llegendària: la de les famoses donzelles de Lleida que haurien anat a repoblar València–, ha estat conirmat per la documentació històrica medieval: un dels testimoniatges més eloqüents n’és el de Francesc sapera, president de les Corts del principat de Catalunya, que, el 1413, en adreçar-se al nou rei Ferran i, va proclamar que «valència fou poblada, aprés la dita conquesta, de ciutadans honrats e altres persones, en molt gran nombre, de la ciutat de lleida». a la vista de tanta unanimitat, no es pot descartar una certa base històrica en l’esmentada llegenda. Hi ha indicis de la contribució d’alguna població catalana al repoblament valencià amb un contingent determinat de dones (Ferrando, 1989a: 422-424). en tot cas, és obvi que, tal com s’ha constatat en altres processos de repoblació, les dones, una vegada consolidada l’ocupació de les terres valencianes, es van anar incorporant al procés repoblador i hi degueren tenir un paper fonamental en la transmissió de la llengua. al segle Xvi, l’eminent historiador aragonés Jerónimo Zurita i, al XX, prestigiosos historiadors catalans, com Jaume vicens vives, Ferran soldevila i Jaume sobrequés, han avalat, des de plantejaments bàsicament socioeconòmics, el protagonisme de la terra Ferma en el repoblament del regne de valència. Des d’altres perspectives, també hi han coincidit, d’una banda, el lleidatà Josep lladonosa (1974: 363-367), que detectà una emigració lleidatana cap a valència «gairebé massiva», sobretot a partir dels anys setanta del segle Xiii, i que féu observar que un bon nombre dels principals càrrecs de la nova administració valenciana van ser ocupats per catalanooccidentals, i, l’altra, el valencià Felipe mateu i llopis (1976), que remarcà els notables paral·lelismes culturals de tota mena entre lleida i valència (porta maqueta.indd 134 9/9/10 10:45:14 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 135 de l’almoina de la seu de valència a imitació de la porta dels Fillols de lleida; sistema de pesos i mesures; advocacions de les parròquies, etc.). no cal dir que la documentació valenciana de l’època, tot i amagar-ne molts aspectes de la variació diatòpica, conirma la similitud de trets lingüístics dels textos valencians del segle Xiii amb els catalanooccidentals coetanis (tal com revela ben explícitament el document 274 del Llibre de la cort del Justícia de valència suara reproduït i comentat) i el predomini d’una antroponímia toponímica de base occidental (agramunt, alberola, Balaguer, Benavent, Claramunt, Camarasa, tàrrega, etc.) (Ferrando, 1989a; Guinot, 1999; torró, 2006). el procés d’integració lingüística que s’observa al regne de valència en el pas del segle Xiii al Xiv a penes afectà la població musulmana. malgrat l’emigració constant de les elits andalusines al magrib i a l’orient i les estratègies de minorització i guetització dutes a terme pels colonitzadors, les comunitats musulmanes del regne de valència van poden mantenir la seua cultura, la seua llengua i la seua fe, i, encara, van poder produir importants igures en el camp de les ciències i, en particular, de la medicina. en aquest sentit, mereix ser recordat el metge crevillentí muhammad al-Xafra (1280-1360), tan present en la memòria dels seus paisans, successivament mudèjars, moriscos i cristians, que, encara avui, una bona part dels valencians, sobretot els de migjorn, l’evoquen, insconscientment, amb l’expressió «sap més que al-safra». no és una casualitat que hagués nascut en el senyoriu musulmà de Crevillent, una mena d’excepcional miniestat musulmà al si del regne de valència, que li permeté ser metge del rais, completar la seua formació a l’orient àrab i exercir la seua professió al Marroc i a Granada, on morí en el viatge de retorn deinitiu de Fes a Crevillent. Ara bé, la cultura dels mudèjars valencians, desproveïda de suport polític, fou una cultura escapçada: amb moltes menys possibilitats que al-Xafra, només alguns dels seus cientíics i teòlegs pogueren traslladar-se als països islàmics, des d’on ben pocs van retornar a la terra d’origen. Encara que els contactes, cada vegada més freqüents, de certs sectors de la població arabòfona amb els colonitzadors cristians van permetre que s’hi poguessen fer entendre en català, no devien ser gaire nombrosos els musulmans bilingües. els llibres de la cort del Justícia són una bona font per a fer-se una idea sumària de l’abast d’aquest bilingüisme, merament instrumental, circumscrit pràcticament només als homes. en el Llibre de la cort del Justícia de València, de 1283-1287 (2008: ii, 376), es constata, però, el cas d’una «mora blancha latinada per nom Faton»: cas femení insòlit, potser explicable perquè era de nissaga eslava. els jueus autòctons valencians continuaren parlant i escrivint, bé que amb graies hebrees, en àrab, tal com s’observa en les talles de l’aljama de Valèn- maqueta.indd 135 9/9/10 10:45:14 136 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I cia de 1299-1302, redactades per Salamó Alazar. Inluïts pels coreligionaris vinguts amb els repobladors cristians i, sobretot, conscients de la necessitat d’adaptar-se a la nova situació política, començaran a adoptar el català des de la darreria del segle Xiii, cosa que els permetrà d’exercir, de manera quasi exclusiva, els càrrecs d’intèrprets entre cristians i musulmans. entre aquests, mereixen ser destacats samuel abenmessé, escrivà major de cartes àrabs de rei pere el Gran, i Abraim Abingalel, diplomàtic al servei del mateix rei. La praxi lingüística de la majoria dels jueus autòctons valencians ins als inicis del segle Xiv conirma la situació generalitzada d’unilingüisme àrab a Sefarad en el moment de la conquesta jaumina. un unilingüisme habitual compatible amb el domini de l’hebreu entre els sectors cultes de les aljames jueves, com posa en evidència, per exemple, el tractat anticristià que va compondre en hebreu, al mateix segle Xiii, el teòleg jueu valencià Yaqub eliabu. una prova de la persistència de l’hebreu en les transaccions entre jueus és que, el 1292, el rei Jaume II ratiicà a les aljames jueves de València que tinguessen efectes legals totes les seues escriptures en hebreu (Hinojosa, 2007: 602-614). la integració lingüística dels occitans degué ser qüestió de pocs mesos, atesos no sols la proximitat lingüística entre català i occità i l’escàs percentatge de repobladors occitans, sinó la persistència de la consciència d’una certa unitat cultural entre catalans i occitans, un bon nombre dels quals, fugint de la repressió francesa a occitània, es refugiaren a la Corona d’aragó i, molt particularment, al regne de valència. no ens consten petges d’occità als llibres de la cort del justícia valencians, si exceptuem alguna graia occitanitzant, habitual en el català de l’època. la integració del català fou tan ràpida i plena que un dels seus usuaris més famosos, l’esmentat arnau de vilanova, va produir una prosa catalana ben madura sintàcticament i molt expressiva estilísticament. el caràcter plenament català del regne de valència –que, anys més tard, concretament el 1383, conirmà Francesc Eiximenis, en constatar que el «poble valencià» era «vengut e exit, per la major partida, de Catalunya»– es posa de manifest de manera ben clara en la praxi lingüística de la Cancelleria reial: quan no és en llatí, la documentació adreçada als valencians i a les seues institucions és indefectiblement escrita en català, no en aragonés, i amb el nom explícit de català, com quan pere el Cerimoniós s’adreça, el 1356, al comte de Dénia «in vulgari tam cathalano» (citat per Colón, 1989: 24). només excepcionalment la Cancelleria reial va emetre alguns documents en aragonés, adreçats a nobles de la zona ponentina del regne de majoria aragonesòfona, en el qual es pot considerar sobretot un ús lingüístic personalitzat. D’altra banda, els nobles aragonesos amb senyorius valencians, si bé solen utilitzar l’aragonés en adreçar-se al rei, començaren a adoptar el català en dirigir-se maqueta.indd 136 9/9/10 10:45:15 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 137 a les institucions del Regne de València i ins i tot a les autoritats dels seus municipis. És el que fa, per exemple, don Jayme Pérez, senyor de Sogorb, ill natural del rei pere el Gran i de llengua materna aragonesa, que s’adreça en català al justícia, al batle i a un ciutadà de sogorb (documents 168, 169, 170 i 174 del Llibre del Justícia de sogorb), actitud en què es podria percebre l’indici d’una progressiva integració dels valencians d’ascendència aragonesa en el projecte polític del regne de valència dissenyat per Jaume i. la consciència de pertànyer a una comunitat administrativa sobirana, com era el regne de valència, va anar guanyant terreny entre els ciutadans valencians en la mesura que aquest es consolidava políticament i econòmicament i en la mesura que els seus habitants, si més no a partir de la tercera generació, anaven aluixant els llaços familiars, jurídics i econòmics amb Catalunya i aragó. Des de l’angle merament lingüístic, no s’hi troben, abans de principis de segle Xiv, mostres d’una consciència onomàstica o lingüística diferencialista respecte a Catalunya, atés que hom homologava «linguae sive nationes», i catalans, valencians i mallorquins se sentien membres de la «nació catalana». si ens atenem a les manifestacions de ramon muntaner, els valencians, com també els catalans i els mallorquins, quan tenien necessitat d’identiicar la seua llengua en relació amb una altra haurien recorregut aleshores a la denominació de catalanesc. així ho fa ell a la seua Crònica (1325) i així ho va fer, per exemple, uns quants anys abans, l’esmentat mallorquí Guillem Corretger en traduir la Chirugia, de teodorico Borgognoni. el nom de catalanesc devia ser, però, una denominació més aïna llibresca. Era més normal que, ja des del segle Xiii, designessen el català, en aquests casos de contrast lingüístic, simplement amb el nom de català. no debades, els seus usuaris valencians eren ills o néts de catalans. Ara bé, no es pot descartar que, a mesura que els hereus d’aquells primers repobladors adquirien consciència de la seua ciutadania valenciana, comencessen a designar la seua parla amb el gentilici propi, valencià, bé que com una mera airmació de pertinença administrativa al regne homònim. això és el podria indicar el recurs al nom de valencianesc en el procés judicial contra Gil de lozano, que se substancià a menorca entre 1343 i 1346, on es va fer constar que la mare d’aquest, na sibil·la, parlava «valencianesch» perquè era d’oriola. la dada apunta que potser ja cap al 1300, els néts dels primers repobladors catalans de valència començaven a manifestar així un cert orgull regnícola. ara bé, el nom particular que hi començava a rebre la llengua catalana no passava de ser un mer recurs identitari, el mateix que permeté a Dant d’airmar que escrivia en «lorentí», sense cap altra connotació lingüística que la de proclamar els seus orígens nadius. un valencianesc, en tot cas, relativament uniforme, gràcies a la inluència de les ciutats i viles maqueta.indd 137 9/9/10 10:45:15 138 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I reials i, de manera especial, a la ciutat de valència, i sentit sempre com una denominació integradora dels diversos components ètnics de la societat valenciana d’aleshores i, alhora, neutralitzadora de les diversitats d’origen. un cas ben diferent del de la mallorca d’aleshores, on, com ha posat de manifest antoni mas, el gentilici català servia als mallorquins per a reairmar la seua nissaga principatina en oposició als nouvinguts d’altres indrets. amb alfons el Liberal i, sobretot, amb Jaume ii, que organitza l’arxiu reial, la Cancelleria comença a fer un ús, encara molt minoritari però prou constant, de les dues llengües romàniques de la Corona d’aragó, de manera que ja hi són perceptibles els trets més característics de la prosa cancelleresca, basada en els millors usos urbans de Barcelona i valència (Ferrando, 2004; Feliu / Ferrer / iglésias, 2008). l’escrivania reial de valència, ocupada durant molts anys, i segles, pels descendents de Guillem escrivà, notari de Jaume i, va contribuir a la cohesió de la scripta cancelleresca. així com la ciutat de Mallorca es beneiciava directament del mestratge literari de Ramon Llull, també València es va beneiciar de l’excel·lent prosa catalana d’Arnau de vilanova, metge de reis i papes, i del prestigi del seu bisbe (1276-1288) i conseller reial, Jaspert de Botonac, probablement gironí, el qual, al parer de miquel Batllori, hauria estat el veritable redactor del Llibre del rei En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, tradicionalment atribuït a un desconegut Bernat Desclot. tant si l’autor l’és Botonac com si n’és el seu protegit Bernat escrivà, natural d’es Clot (rosselló) però establit a Xàtiva, tal com proposa miquel Coll i alentorn, el fet evident és que la crònica del rei pere revela connexions valencianes i un bon coneixement de la seua geograia. I, a propòsit d’aquestes vinculacions, no podem perdre de vista que, uns quants anys després de l’època que estudiem, concretament el 1325, el gironí ramon muntaner, ciutadà de valència, redactava a Xirivella (Horta de valència) la seua Crònica. els successors de pere el Gran foren també autèntics mecenes de la cultura. així, el 1287, el rei alfons el Liberal feia traduir del francés la Bíblia. amb la creació de l’estudi General de lleida (1300), Jaume ii facilità a molts estudiants valencians –atés que ja no havien de desplaçar-se necessàriament a tolosa, montpeller o Bolonya– l’accés a una formació universitària de qualitat, especialment en els camps de la medicina i del dret canònic i civil. en aquest darrer camp senyorejà encara el llatí. a valència excel·leix com a comentarista dels Furs Guillem Jàfer, vicecanceller de Jaume ii, cappare d’una família de prestigiosos juristes homònims. el rei pere el Gran i el seu ill Jaume II, autors ells mateixos d’algunes composicions trobadoresques, van fer llargues estades al cap i casal del regne i van protegir la lírica cortesana en occità, que també conrearen els infants Frederic (el futur Frederic maqueta.indd 138 9/9/10 10:45:15 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 139 iii de sicília) i pere, germans de Jaume ii. valència també començà enjorn a convertir-se en un dels principals centres receptors i difusors del lul·lisme, on el recurs al vulgar s’imposava com una necessitat ineludible. en aquest context de creixent protagonisme cultural de la ciutat de valència, cal subratllar la seua inluència cabdal en la coniguració d’un acurat model urbà de llengua, esdevingut ben d’hora un referent per al conjunt del regne. en són testimonis eloqüents la documentació emanada dels escrivans de la sala de la Ciutat (rubio, 2003) i de la Cort del Justícia i la prosa administrativa que observem, per exemple, en el nucli primitiu del Llibre del Consolat de Mar (1283). La inluència del model lingüístic de la ciutat de valència damunt les principals ciutats i viles del regne va contribuir, sens dubte, no sols al procés de koineïtzació de la llengua, sinó a l’elaboració d’un model lingüístic unitari per al conjunt dels regnes de llengua catalana, que, obviant deliberadament els particularismes locals, potser més importants del que deixen entreveure els documents, van produir una prosa administrativa i una literatura extraordinàriament rica entre els segles Xiv i Xv. Bé que ho reconeix el cronista muntaner en constatar com aprengueren el català els cavallers italians Corral llança i roger de llòria, tots dos heretats al regne de València: «Nodriren-se tota hora ab lo senyor infant [en Pere d’Aragó]: enaixí apreseren del català de cascun lloc de Catalunya e del regne de valència tot ço que bon e bell era, e així cascun d’ells fo lo pus perfet català que anc fos e ab pus bell catalanesc». BIBLIOGRAFIA BaDia i marGarit, (1981): Gramàtica històrica catalana, valència, 3 i 4.. BarCeló, Carme (1979): «la llengua àrab al país valencià (segles viii-Xvi)», Arguments, iv, 123-149. — (1984): Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, valència, universitat. — (2010): Àrab i català: contactes i contrastos, valència / Barcelona, institut interuniversitari de Filologia valenciana (iiFv) / publicacions de l’abadia de montserrat (pam). — / laBarta, ana (2009): Arxivos moriscos. Textos árabes de la minoría islámica valenciana (1401-1608), valència, universitat. Bramon, Dolors (1977): «Una llengua, dues llengües, tres llengües», en [Pere Sisé], Raons d’identitat del País Valencià, valència, tres i Quatre. maqueta.indd 139 9/9/10 10:45:15 140 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I — (1995): «la llengua dels jueus valencians» en Jordi Colomina (ed.): Llengües en contacte als regnes de València i de Múrcia (segles Xiii-XV), alacant, universitat, 29-49. BruGuera. Jordi (ed.) (1991): Llibre dels fets del rei en Jaume, 2 volums, Barcelona, Barcino. Burns, robert ignatius (1979): «la muralla de la llengua. el problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de valència», L’Espill, 1/2, 15-35. — (1981): Jaume i i els valencians del segle Xiii, valència, tres i Quatre. — (1987): Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, valència, Eliseu Climent editor [Versió original: 1984]. — (1988): Societat i documentació, volum i, València, Tres i Quatre [Versió original: 1985]. — (1990): L’islam sota els croats, volum i, València, Tres i Quatre [Versió original: 1973]. CaBanes, Desamparados (1977): El «repartiment» de la ciudad de Valencia, valència, anubar (col·lecció temas valencianos). Casanova, emili (2001): «llengües en contacte a l’edat mitjana al regne de valència: el cas de l’aragonés i del castellà», en maria antònia Cano et alii (eds.): Les claus del canvi lingüístic, alacant, iiFv, 135-159. CiFuentes, Lluís (2004): «L’ús del català en els textos cientíics durant la baixa edat mitjana i el primer renaixement», en Joan vernet i ramon parÉs (dirs.), La ciència en la història dels Països Catalans, vol. i, valència, institut d’estudis Catalans / publicacions de la universitat de valència, 327-361. Colomina, Jordi (ed.) (1996): Llengües en contacte als Regnes de València i Múrcia (segles Xiii-XV), alacant, universitat. Colón, Germà (1989): Español y catalán, juntos y en contraste, Barcelona, ariel. — (1997): Estudis de ilologia catalana i romànica, valència / Barcelona, iiFv / pam. — / martÍneZ, tomàs (eds.) (2008): El rei Jaume i. Fets, actes i paraules, Castelló / Barcelona, Fundació Germà Colón / pam. Coromines, Joan (1970): Estudis de toponímia catalana, vol. ii, Barcelona, editorial Barcino. De melCHor, vicent De (1995): «el paper de les dones en el xoc de dialectes durant el regne de valència constituent (1238-c.1400)», Journal of Hispanic Research 3 (1994-1995), 1-12. De riQuer, martí (1964): Història de la literatura catalana, iii vols., Barcelona, Ariel maqueta.indd 140 9/9/10 10:45:16 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 141 DiÉGueZ, maria Àngels (2002): Clams i crims en la València medieval segons el llibre de cort de Justícia (1279-1321), alacant, Departament de Filologia Catalana. De epalZa, mikel (1984): «los bereberes y la arabización del país valenciano», en Miscel·lània Sanchis Guarner, volum i, valència, universitat, 91-100. — / lloBreGat, enric (1982): «¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? proceso de islamización del levante de la península (sharq al-andalus)», Revista del instituto de Estudios Alicantinos, 36, 7-31. Feliu, Francesc / Ferrer, Joan / iGlÉsias, narcís (2008): «entre el mite i la realitat. la llengua de la Cancelleria reconsiderada», Estudis de llengua i literatura catalanes, lvi, Miscel·lània Joaquim Molas, 1, 221-249. FerranDo, antoni (dir.) (1978): Llibre del Repartiment de València, valència, vicent García editores. — (1989a): «la formació històrica del valencià», en antoni Ferrando (ed.): Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Àrea 7. Història de la Llengua (1986), valència, institut de Filologia valenciana, 399-428. — (1989b): «les interrelacions lingüístiques en la valència doscentista. Comentaris a les aportacions de robert i. Burns», Afers. Fulls de recerca i pensament, 7, 215-229. — (1994): «un mossàrab valencià a l’època de Jaume i?», Saó, Els mossàrabs valencians, Monogràics 21, 14-21. — (2004): «la constitució d’un corpus de documents de cancelleria reial de la Corona d’aragó, eina imprescindible per a l’estudi de la norma cancelleresca», en Juan antonio Barrio (ed.): Los cimientos del Estado en la Edad Media. Cancillerías, notariado y privilegios reales en la construcción del Estado en la Edad Media, Alcoi, Maril. — / esCartÍ, v. J. (eds.) (2008): Jaume i, El Llibre dels fets, estudi introductori i modernització lingüística per a. F. i v. J. escartí, valència, institució alfons el magnànim. — / niColÀs, miquel (2005): Història de la llengua catalana, Barcelona, universitat oberta de Catalunya / pòrtic. FraGo, Juan antonio (1986): «Castellano y aragonés en el antiguo reino de valencia», en Federico Corriente et alii, Las lenguas prevalencianas, alacant, universitat, 45-64. Furió, antoni (1995): Història del País Valencià, valència, institució alfons el magnànim. Fuster, Joan (1962): Nosaltres els valencians, Barcelona, edicions 62. maqueta.indd 141 9/9/10 10:45:16 142 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I GalmÉs De Fuentes, Álvaro (1986): «el mozárabe de valencia», en Federico Corriente et alii, Las lenguas prevalencianas, alacant, universitat, 15-44. — (1992): ressenya a L. Peñarroja, «El mozárabe de Valencia (Nuevas cuestiones de fonología mozárabe», Aljamía, 4, 62-63. GómeZ Casañ, rosa (1988): Aproximación a la historia lingüística del Alto Palancia entre los siglos Xiii y XVi, sogorb, ajuntament. GriFFin, David (1958-1960): «los mozarabismos del Vocabulista atribuído a ramón martí», Al-Andalus, XXiii (1958), 251-337; XXiv (1959), 85-124, 333-380; XXv (1960), 93-170. GuiCHarD, pierre (2001): Al-Andalus frente a la conquista cristiana, valència, universitat. Guinot, enric (1991): Cartes de poblament medievals valencianes, valència, Generalitat valenciana. — (1999): Els fundadors de regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval. 2 volums, valència, eliseu Climent editor. — (2002): «el repoblament aragonès: colonització i llengües (segles Xii-Xiii)», Caplletra, 32 (primavera 2002), 85-94. — (coord.) (2008): Llibre de la cort del Justícia de València. 3 volums, valència, universitat. — (coord.) (2010): Pergamins, processos i cartes reials. Documentació dispersa valenciana del segle Xiii, valència, universitat. — / torró, Josep (eds.) (2007): Repartiments a la Corona d’Aragó (Segles Xii-Xiii), valència, universitat. HinoJosa, José (2007): La judería de València en la edad media, valència, ajuntament. iBn amira al-maHZumÍ (2008): Kitab Tarih Mayurqa. Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca, estudi i edició per muhammad Ben ma’mar, palma, presidència de les illes Balears / universitat de les illes Balears. Jaume i (1991): El Llibre dels fets del rei Jaume, edició a cura de Jordi Bruguera, vol. ii, Barcelona, Barcino. laÍneZ, Josep Carles (2009): «la valència de Carles recio», Levante, 28-ii-2009, 4. llaDonosa, Josep (1974): Història de Lleida, tàrrega, F. Camps Calmet. lópeZ elum, pedro (1995): La conquista y repoblación valenciana durante el reinado de Jaime i, valència, Federico Doménech. lópeZ roDrÍGueZ, Carlos / Ferrer, ramon (2008): El Llibre del Repartiment. El naixement d’un Regne, valència, Generalitat valenciana, Biblioteca valenciana. maqueta.indd 142 9/9/10 10:45:17 DE XARQ AL-ANDALUS A REGNE DE VALÈNCIA 143 martines, Josep (coord.) (2002): «el català i l’aragonés: història d’un contacte multisecular», Caplletra 32 (primavera). — (2002): «l’aragonés i el lèxic valencià. una aproximació», Caplletra 32 (primavera), 157-201. — (2009): «el contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià: inluència sobre el lèxic», Caplletra 46 (primavera), 61-88. — (en premsa): El lèxic català i l’aragonés. Un contacte multisecular, valència, universitat. mateu Y llopis, Felipe (1976): Lérida y sus relaciones con Valencia, lleida, institut d’estudis ilerdencs. monGa, luigi (ed.) (1985): Un mercante di Milano in Europa: diario di viaggio del primo Cinquecento, milà, edizioni universitarie Jaca. naDal, Josep maria / prats, modest (1982): Història de la llengua catalana, volum i, Barcelona, edicions 62. narBona, rafael (2008): Privilegios y pergaminos de Jaime i en el Archivo Municipal de Valencia, valència, ajuntament. peñarroJa, leopoldo (1990): El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe, madrid, Gredos. ponsoDa, Joan Josep (1996): El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (12691295), Alcoi, Maril. raFanell, august (1993): «el mossàrab i la llengua dels valencians», Revista de Catalunya, 79, 31-51. riera, Jaume (1994): «un sant mossàrab del segle Xvii», Saó, Els mossàrabs valencians, Monogràics 21, 33-35. roDriGo, mateu (1981): «sobre l’ascendència d’ausiàs march», Revista de Filología Valenciana, vii, 4, 321-372. rosselló BorDoY, Guillem (2007): El islam en las islas Baleares, mallorca, universitat. ruBiera, maría Jesús (1985): La taifa de Denia, alacant, institut Juan Gilalbert. ruBio, agustín (2003): Epistolari de la València medieval, volum i, valència / Barcelona, iiFv / pam. — / roDriGo, mateu (1997): Antroponímia valenciana del segle XiV, valència / Barcelona, iiFv / pam. sanCHis Guarner, manuel (1949): introducción a la historia lingüística de Valencia, valència, institució alfons el magnànim. maqueta.indd 143 9/9/10 10:45:17 144 LA LLENGUA CATALANA EN TEMPS DE JAUME I — (1955): «els parlars romànics anteriors a la reconquista de valència i mallorca», en Actas y memorias. Vii Congreso internacional de Lingüística Románica, vol. ii, Barcelona, 447-482. — (1961): Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la reconquista, valència, Diputació provincial. — (1967): La llengua dels valencians, valència, l’estel. — (1980): Aproximació a la història de la llengua catalana, Barcelona, salvat. solDevila, Ferran (1971): Les quatre grans Cròniques, Barcelona, editorial selecta. torró, Josep (2006): El naixement d’un colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), valència, universitat. — (coord.) (2009): «els cristians d’al-andalus. llengua, política i societat», Monogràic d’Afers. Fulls de recerca i pensament, 61 (2008), 573-622. trenCHs, Josep (1986): «els Llibres de Repartiment i la toponímia i onomàstica: unes notes a propòsit de dues recents edicions», Societat d’Onomàstica. Butlletí interior, XXiv (juny), 596-602. uBieto, antonio (1975): Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, València, Anubar [amb reedicions ampliades 1976, 1977, i Saragossa, 1979]. maqueta.indd 144 9/9/10 10:45:17