[go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Refused

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióRefused
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusgrup de música
grup de rock Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1991, Umeå Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Activitat1992 Modifica el valor a Wikidata –
Segell discogràficEpitaph Records
Equal Vision Records
Burning Heart Records Modifica el valor a Wikidata
GènereHardcore punk Modifica el valor a Wikidata
Influències
Format per
Lloc webofficialrefused.com Modifica el valor a Wikidata
Facebook: RefusedBand X: refused Instagram: refusedfreedom Bandcamp: refused Spotify: 5sdxGvwxI1TkTA6Pu2jnTb Apple Music: 6731856 Last fm: Refused Musicbrainz: 42884e27-dfb8-453d-990f-2ffd90bc2d1a Songkick: 88426 Discogs: 219574 Allmusic: mn0000885375 Deezer: 1400 Modifica el valor a Wikidata

Refused[1][2][3] és un grup suec de hardcore punk format a la ciutat d'Umeå el 1991.[4] Està compost pel cantant Dennis Lyxzén,[5][6] el guitarrista Kristofer Steen, el bateria David Sandström i el baixista Magnus Flagge. El guitarrista Jon Brännström va ser-ne membre des del 1994 fins que va ser acomiadat a finals de 2014. Les seves lletres són sovint de naturalesa contestatària i d'orientació política d'extrema esquerra, i es van associar durant una època amb la subcultura straight edge.

Un cop recuperats de l'atac de cor patit pel cantant Dennis Lyxzén el 2024,[7] Refused va anunciar una gira de comiat nord-americana per als mesos de maig i abril de l'any següent amb el títol de «Refused Are Fucking Dead... And This Time They Really Mean It», i una edició especial del seu aclamat The Shape Of Punk To Come amb versions dels grups Gel, Quicksand, Brutus, Snapcase, Idles, Ho99o9, Fucked Up, Zulu, Cold Cave, IGORR, Cult of Luna i Touché Amoré.[8]

Història

[modifica]

El grup va publicar el seu àlbum de debut This Just Might Be... the Truth el 1994. Va continuar amb Songs to Fan the Flames of Discontent (1996) i cinc EP. El 1998, Refused va publicar The Shape of Punk to Come, que va ampliar el seu so amb influències jazz i electròniques, no obstant inicialment va tenir una discreta acollida comercial i crítica. El grup es va dissoldre poc després durant la seva gira posterior. Malgrat l'èxit contemporani limitat, Refused va influir en el desenvolupament de la música punk rock en les dècades posteriors.[9][10]

La història de l'últim concert de Refused a Virgínia suspès per la policia aviat es va fer popular,[9] així com The Shape of Punk to Come. Un any després del seu llançament, l'àlbum va passar de 1.400 a 21.000 unitats venudes als Estats Units d'Amèrica, i l'any 2000 va pujar a 28.000 còpies.[11] A partir d'aleshores, molts artistes notables van començar a elogiar la banda i els nouvinguts els van citar com a influència.

El cantant principal Dennis Lyxzén va formar The (International) Noise Conspiracy poc després, mentre que els altres membres, a més d'aventurar-se en els seus propis projectes, van formar el grup TEXT. L'any 2007, Dennis Lyxzén i David Sandström van reformar breument el seu projecte paral·lel a Refused, Final Exit, que existia a mitjans de la dècada del 1990 i originàriament estava format per membres de Refused i Abhinanda, amb cada membre assumint un paper diferent al que tenien a Refused: Sandström a la veu i Lyxzén al baix. A partir del maig de 2008, Lyxzén i Sandström van formar un nou grup de hardcore amb el nom d'AC4.[12] Kristofer Steen es va traslladar al Comtat d'Orange, per assistir-hi a l'escola de cinema,[13] i va fer un documental sobre l'últim any d'existència del grup anomenat Refused Are Fucking Dead, que es va estrenar el 2006.[11]

El 2012, el grup es va reformar i va començar una gira de reunió, i més endavant va publicar els àlbums Freedom (2015)[14] i War Music (2019).

Estil musical

[modifica]

Refused va començar com una fresh-faced positive hardcore band i la seva música es va tornar cada cop més progressiva i radical, igual que les seves lletres.[15] El disc This Just Might Be... the Truth es va caracteritzar pel seu massive hardcore sound,[16] principalment influenciat per diverses bandes de l'escena hardcore de Nova York com Earth Crisis. A Songs to Fan the Flames of Discontent, Refused té un estil més pesat i complex, que generalment s'atribueix a la seva inspiració en Slayer, i Lyxzén va adoptar una forma de cantar cridant.[16][17] Amb el tercer àlbum, The Shape of Punk to Come, «va fer el salt cap al desconegut», ja que el grup barrejava el seu estil anterior amb progressions d'acords poc ortodoxes, sampleig, «textures ambientals, trencaments de jazz», electrònica i monòlegs, i altres desviacions de la música punk hardcore.[15][18][19]

Les lletres de Refused se centren en la política d'extrema esquerra, inspirant-se en l'anarquisme i el socialisme.[20] En el moment del seu primer àlbum el grup ja tenia un fort component antisistema.[16] Els membres del grup eren tots vegans fins al seu darrer concert el 1998 i un parell de les seves cançons tracten aquest tema.[21] Avui, alguns d'ells ja no segueixen aquest estil de vida.[22] En les seves actuacions en directe el vocalista Lyxzén sol pronunciar discursos polítics entre cançons.[23]

Refused ha citat grups i artistes com a influències, com ara Fugazi, Slayer,[24] Born Against[25][26] i Manliftingbanner.[27] Lyxzén també ha citat els projectes d'Ian Svenonius[28] com a influències personals, mentre que Sandström ha esmentat Snapcase.[29]

Cronologia

[modifica]

Discografia

[modifica]

Àlbums d'estudi

[modifica]
  • This Just Might Be... the Truth (1994)
  • Songs to Fan the Flames of Discontent (1996)
  • The Shape of Punk to Come (1998)
  • Freedom (2015)[30]
  • War Music (2019)

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Music Faith Exclusive | Interview with». Musicfaith.com. Arxivat de l'original el 13 February 2007. [Consulta: 27 novembre 2017].
  2. ↑ King, Kat. «Interview with Nick Hipa of As I Lay Dying». seymourduncan.com, 07-08-2012. Arxivat de l'original el 11 August 2012. [Consulta: 27 novembre 2017].
  3. ↑ Murphy, Tom. «Scott Ian of Anthrax on Worship Music, comic books, Doctor Who, VH1 and interviewing Ozzy». Westword. Arxivat de l'original el 5 June 2016. [Consulta: 2 desembre 2017].
  4. ↑ «Refused Announce Their Final Festival Show In Sweden» (en anglès), 05-03-2024. [Consulta: 4 setembre 2024].
  5. ↑ «Refused frontman Dennis Lyxzén suffers massive heart attack» (en anglès), 13-06-2024. [Consulta: 4 setembre 2024].
  6. ↑ Orzeck, Kurt. «Interview: Refused Say 'Revolution Isn’t Going to Happen Overnight'» (en anglès americà), 18-07-2024. [Consulta: 4 setembre 2024].
  7. ↑ «Dennis Lyxzén de Refused sufre un ataque al corazón» (en castellà). Mondo Sonoro, 14-06-2024. [Consulta: 20 setembre 2024].
  8. ↑ «Refused se despedirán con Idles, Quicksand, Touché Amoré y otros» (en castellà). Mondo Sonoro, 11-09-2024. [Consulta: 20 setembre 2024].
  9. ↑ 9,0 9,1 Anthony, David. «With Freedom, Refused tries to kill its legacy». The A.V. Club, 30-06-2015. [Consulta: 29 novembre 2017].
  10. ↑ Daniel P. Carter. «My thoughts on the Refused reformation». Rock Sound. Arxivat de l'original el 9 September 2012. [Consulta: 1r desembre 2017].
  11. ↑ 11,0 11,1 Ozzi, Dan. «REFUSED: Pop Songs for the Revolution». Noisey. Arxivat de l'original el 1 July 2015. [Consulta: 2 desembre 2017].
  12. ↑ Mokas, Apostolis. «AC4: Umeå Hardcore Punk». DIY Conspiracy. Keep It Real Fanzine, 05-02-2014. [Consulta: 17 juny 2021].
  13. ↑ Icarus, Aaron. «Kristofer Steen (Refused)». Buddyhead, 31-05-2002. Arxivat de l'original el 20 July 2011. [Consulta: 26 juny 2015].
  14. ↑ Lamington23. «Refused on lying, selling outand Taylor Swift». FasterLouder.com.au, 24-06-2014. Arxivat de l'original el 28 June 2015. [Consulta: 28 juny 2015].
  15. ↑ 15,0 15,1 Edwards, Tim. «Refused @ Fieri Arena Milano, Italy June 4, 2012». Ineffecthardcore.com. Arxivat de l'original el 29 November 2017. [Consulta: 29 novembre 2017].
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Anderson, Jason. «This Just Might Be... The Truth - Refused | Songs, Reviews, Credits, Awards». AllMusic. [Consulta: 2 juliol 2015].
  17. ↑ Jones, Nicholas. «Refused, The Greatest Punk Moments», 08-11-2012. Arxivat de l'original el 29 November 2017. [Consulta: 29 novembre 2017].
  18. ↑ Butler, Blake. «Refused | The Shape of Punk to Come». AllMusic. Arxivat de l'original el 29 November 2017. [Consulta: 29 novembre 2017].
  19. ↑ Heller, Jason. «Refused: The Shape Of Punk To Come». The A.V. Club, 08-06-2010. Arxivat de l'original el 3 de desembre 2017. [Consulta: 1r desembre 2017].
  20. ↑ Kuhn, 2010, p. 58, 59.
  21. ↑ Kuhn, 2010, p. 54.
  22. ↑ Jönson, Kirsti. «Dennis Lyxzén on life in Sweden's grooviest, socialist rock band: The (International) Noise Conspiracy». Shanghaiist, 01-10-2009. Arxivat de l'original el 25 May 2012. [Consulta: 27 novembre 2017].
  23. ↑ Westley, Nathan. «Ripping up the rule book on Good Friday: Refused live in Brighton». Thelineofbestfit.com. Arxivat de l'original el 1 December 2017. [Consulta: 29 novembre 2017].
  24. ↑ Bray, Ryan. «Refused's Dennis Lyxzén Revisits Fugazi's Red Medicine». Consequence of Sound, 30-06-2015. [Consulta: 28 novembre 2017].
  25. ↑ Bogosian, Dan. «Refused’s David Sandström and Dennis Lyxzén: The Changing Shape of Punk». Consequence of Sound, 23-06-2015. Arxivat de l'original el January 27, 2024. [Consulta: 11 maig 2024].
  26. ↑ Kuhn, 2010, p. 56.
  27. ↑ Arold. «The (International) Noise Conspiracy: music mixed with politics». Asice.net. Arxivat de l'original el 25 December 2008. [Consulta: 28 novembre 2017].
  28. ↑ «No Cheap Holiday, These Other People's Ecstasy: A 2014 Dennis Lyxzen Interview». Dayafterdaydc.wordpress.com, 01-03-2014. Arxivat de l'original el 28 November 2017. [Consulta: 28 novembre 2017].
  29. ↑ Ozzi, Dan. «Progression Through Unlearning, Snapcase's Timeless Hardcore Classic, Turns 20». Noisey.vice.com. Vice, 31-03-2017. [Consulta: 28 novembre 2017].
  30. ↑ Freire, Juan Manuel. «El problema són els polítics, no són els veïns», 04-10-2015. [Consulta: 4 setembre 2024].

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Refused&oldid=34098761»