Oualata

Oualata

ولاته (ar)
Tipus	comuna de Mauritània
Localització
17° 18′ 00″ N, 7° 01′ 30″ O
República islàmica	Mauritània
Regió	Hodh Oriental
Població humana
Població	13.000 (2008)
Identificador descriptiu
Fus horari	UTC±00:00

Walata (Oulata)

Oualata (o Walata, en àrab:) és una ciutat i un municipi de la regió (wilaya) d'Hodh Ech Chargui, al sud de Mauritània. Com els d'Ouadane, Chinguetti i Tichitt, el ksour (poble fortificat) d'Oualata està inscrit a la llista del Patrimoni mundial de la Unesco des de 1996.

Història

Hauria estat poblada inicialmente per un poble agropastoral parent dels mandé soninke que van viure als promontoris rocosos de Tichitt-Oualata i Tagant a la moderna Maurtitània. Els Soninkés hi van construir una de les més antigues ciutats del continent africà. La ciutat actual va ser fundada al segle VII i integrada a l'Imperi de Ghana sent una ciutat de gran riquesa a causa del comerç. Va ser destruïda el 1076.

Va ser restaurada el 1224, tornant a ser un lloc comercial a les rutes del Sàhara, reemplaçant a Awdogast (Aoudaghost) com a lloc principal del sud del Sàhara per estació de termini de ruta i sent també un centre religiós. Al segle xiv fou part de l'Imperi de Mali. La ruta comercial començava a Sigilmasa i passava per Taghaza amb les seves mines de sal, acabant a Oulata. Ibn Batutta va fer aquesta ruta el 1325 quan va anar a Mali i va tardar 25 dies de Sigilmasa a Taghaza on va restar 10 dies. Després es va aturar tres dies a l'oasi de Tasarahla (probablement Bir al-Ksaib) on es preparava la darrera i més difícil etapa de 10 dies fins al final del trajecte; un home era enviat per davant per obtenir aigua i portar-la a la caravana a 4 dies del seu destí; en total el trajecte durava uns dos mesos. Els habitants eren musulmans i principalment de l'ètnia masufa; les dones gaudien d'independència i respecte; la ciutat la descriu breument: "La meva estada a Iwalatan (Oualata) va durar uns 50 dies i vaig ser acollit amb honor i allotjat pels habitants; era un lloc molt calorós on hi havia poques palmeres a l'ombre de les quals es cultivaven melons; l'aigua sortia de sota terra i hi havia bon nombre de cabres".

A la segona meitat del segle xv Tombuctú va substituir progressivament a Oualata que va declinar en importància. Fins aquest temps va conèixer el seu apogeu, quan caravaners i estudiosos hi feien etapa i l'anomenaven riba de l'eternitat. A l'inici del segle xvi fou visitada per Lleó l'Africà (vers 1509-1510) que la descriu al seu llibre "Descripció de l'Àfrica": "El regne de Walata és un regne petit i me condició mediocre comparat amb altres regnes dels negres; de fet només hi ha tres llocs habitats que són tres poblacions importants i la resta són cabanes en mig de les palmeres".

La ciutat vella cobreix una àrea de 6,00 x 300 metres, i una part està actualment en ruïnes. Els edificis d'arenes estan coberts de blanc i decorats amb dissenys geomètrics. La mesquita està avui dia a l'extrem est de la ciutat però antigament hauria estat rodejada d'altres edificis. L'historiador francès Raymond Mauny estimava la seva població a l'edat mitjana entre 2.000 i 3.000 habitants. Avui dia Oualata allotja un Museu del Manuscrit i és coneguda per la molt decorativa arquitectura vernacular. Fiu declarada Patrimoni de la Humanitat el 1996 junt a Ouadane, Chinguetti i Tichitt.

Patrimoni

Una façana decorada

Oualata se singularitza per les façanes de les seves cases que estan ricament decorades i són repintades després de cada estació de pluges.

Bibliografia

• Sylvie Amblard-Pison, Communautés villageoises néolithiques des Dhars Tichitt et Oualata (Mauritanie), J. & E. Hedges, Oxford, 2006, 351 p. (text agafat d'una tesi d'Art i Arqueologia presentada a la Universitat de París nº 1 el 1999)
• Alassane Harouna Boye, J'étais à Oualata : le racisme d'État en Mauritanie (prefaci de Samba Thiam), L'Harmattan, Paris, Montréal, 1999, ISBN 2-7384-7329-6
• Ethmane Ould Dadi, Oualata : une nouvelle approche des sources d'une cité de Mauritanie orientale, Université Paris 1, 1982, (Mémoire de Maîtrise d'Histoire)
• Djinn Jacques-Meunié, Cités caravaniéres de Mauritanie : Tichite et Oualata, CNRS, Paris, 1957, 17 p. (extracte del Diari de la Societat dels africanistes, XXVII, 1, pàg. 19-35)
• Paul Marty, Les Chroniques de Oualata et de Nema (Soudan français), Paul Geuthner, Paris, 1927 (extracte de la Revue des études islamiques, 1927, cahiers III et IV, pàgs. 355-575
• Théodore Monod, Un épisode de la conquête du Soudan (Oualata, 1912), Junta de Investigações coloniais, Lisboa, 1952 (tiré à part de Conferência Internacional dos Africanistas Ocidentais em Bissau, 1947, vol. V, 2a parte, Lisboa 1952, p. 433-435)
• Michal Tymowski, Famines et épidémies à Oualata et à Tichit au XIX^e siècle (extracte d'Africana Bulletin (Varsovia), 1978, numéro 27, pàgs. 35-53

Filmografia

• Oualata ou la loi du Coran; Oualata ou le temps suspendu, pel·lícules documentals realitzades per Pierre Barde, CNRS Diffusion, Meudon, 1976 (VHS)