Ginjoler
|
No s'ha de confondre amb Grup de Música i Teatre El Gínjol. |
|
Aquest article tracta de l'espècie Ziziphus jujuba, per altres espècies anomenades ginjoler vegeu Ziziphus lotus i Ziziphus mauritiana |
Ziziphus jujuba  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | gínjol |
| Planta | |
| Tipus de fruit | drupa |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 63538 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Rosales |
| Família | Rhamnaceae |
| Gènere | Ziziphus |
| Espècie | Ziziphus jujuba (Mill., 1768) |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Rhamnus zizyphus |
| Sinònims | Ziziphus zizyphus (descartat)
|
El ginjoler (Ziziphus jujuba) és un arbust o arbre petit de la família de les Rhamnaceae. És originari de la Xina tot i que es conrea en diversos països de la conca mediterrània des de temps molt antics. El seu fruit, encara que petit, és comestible i es cull a la tardor. De la seva fusta se'n fan instruments musicals com tenores, tibles i gralles. El gínjol ha donat lloc a les següents expressions en català: «Més content (o trempat o eixerit) que un gínjol».[1]
Taxonomia
[modifica]Hi ha molta confusió a la literaturas quant a la taxonomia dels gínjols (Ziziphus spp.). L'origen de ginjoler es confon amb el de l'espècie Ziziphus mauritiana que se suposa que va ser domesticat a l'Índia (Yamdagni 1985; Pareek 2001; Fuller 2006: 51). Així ho testimonien nombroses restes trobades en jaciments neolítics, restes que també trobem en excavacions d'èpoques més recents estenent-se a través de l'Àsia del Sud (Fuller 2002), com de fet també passa amb el ginjoler (Ziziphus jujuba). Però la gran diversitat a la Xina, on existeixen nombrosos cultivars, és de (Ziziphus jujuba Lam.)(sinònim descartat Ziziphus Zizyphus (L.) Karst.) i denota que és allà on té el seu centre d'especiació, concretament a les regions montanes del centre, a les muntanyes Qin Ling i al Nord a Mongòlia i el Tibet (Jin et al., 1999).
Morfologia
[modifica]
És una planta caducifòlia que pot arribar a fer uns 10 m d'altura, amb tronc dret que pot tenir alguns grops i escorça molt clivellada. Les fulles, de 2 a 6 cm, són oval-lanceolades amb el marge finament dentat i d'un color verd clar brillant, alternes i poc peciolades, amb tres nervis principals longitudinals, presenten dues estípules espinoses a la base (però hi ha varietats inermes). Les flors, que apareixen entre abril i maig, són petites, pentàmeres, verdoses i situades en grups, inflorescències cimoses, de 2 a 5 sobre un petit peduncle comú a l'axil·la de les fulles.
Fruit
[modifica]
El fruit és el gínjol, una drupa comestible de forma el·lipsoïdal o globosa, de color rogenc o marronós quan és madur, cap al setembre, i amb un sol pinyol. Es pot assemblar a una poma petita o a una pruna, però el seu gust recorda més aviat al de la poma.
Els gínjols són rics en sucres i mucílags i contenen una important quantitat de vitamina C. Són apreciats pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. La manera de fer preparacions culinàries amb gínjols és similar a les que es fan amb la poma[2] i també les prunes. És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Heròdot. El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i per això n'hi havia als temples de la Prudència. A la regió de l'Emília-Romanya es plantava un ginjoler prop de les cases, a la part mes assoleiada, per portar fortuna. Segons Plini[3] els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.
Tot i que actualment el seu consum és molt reduït a les zones urbanes, encara és costum menjar gínjols a la tardor al Baix Ebre i Montsià, a molts llocs rurals del País Valencià i a la regió de Múrcia. Amb el gínjol es pot preparar l'allioli de gínjol, molt adient per acompanyar verdures bullides.
Actualment al Mediterrani els gínjols es cultiven al Líban, Egipte, Tunísia, Bulgària, Grècia i Itàlia. A Arquà Petrarca, municipi del Vèneto, hi ha molts jardins amb ginjolers. Els gínjols es fan servir per a la preparació de melmelades, licors i un antic xarop, el brodo di giuggiole.
Fusta
[modifica]
Quant a la fusta del ginjoler, s'utilitza per fer instruments musicals com tenores, tibles i gralles.
Ús medicinal
[modifica]El gínjol també s'ha utilitzat com a expectorant i com a remei contra afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i traqueïtis. Té propietats pectorals, emol·lients i demulcents. Les arrels del ginjoler s'han utilitzat contra la febre.
Referències
[modifica]- ↑ Entrada gínjol a diccionari.cat
- ↑ Eliana Thibaut i Comalada, La cuina de la poma: 250 receptes, Cossetània Edicions
- ↑ Plini 15, 65
Bibliografia
[modifica]- World Health Organization. WHO monographs on selected medicinal plants (volume 3) (en anglès). Ginebra: World Health Organization, 2007, p. 390. ISBN 978 92 4 154702 4.
- Rushforth, K. Trees of Britain and Europe. Collins 1999. ISBN 0-00-220013-9.
- Yamdagni, R. (1985) “Ber [Indian jujube]”, in T.K. Bose (ed.) Fruits of India: tropical and subtropical. Naya Prokash, Calcutta. pp.520-536.
- Pareek, O.P. (2001) Ber. University of Southampton, Southampton
- Fuller, D.Q. (2006) Agricultural Origins and Frontiers in South Asia: A Working Synthesis. Journal of World Prehistory 20(1): 1-86
- Fuller, D.Q. (2002) “Fifty years of archaeobotanical studies in India: Laying a solid foundation”, in S. Settar and R. Korisettar (Eds.) Indian archaeology in retrospect, Vol.III: Archaeology and Interactive Disciplines. Manohar, Delhi. pp.247–363.
- Jin, C. et al. (1999) Ethnobotanical studies on wild edible fruits in Southern Yunnan: folk names; nutritional value and uses. Economic Botany 53: 2-14.
- Burrow, T. and M.B. Emeneau (1984) A Dravidian Etymological Dictionary. Oxford University Press, Oxford
