[go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Escola Bruguera

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

L'Escola Bruguera, segons expressió encunyada per l'escriptor Terenci Moix, és el conjunt de la producció en el camp del còmic de l'Editorial Bruguera i, molt especialment, a la de contingut humorístic, amb unes característiques formals i temàtiques molt recognoscibles i que va tenir una profunda influència en el desenvolupament del còmic a l'estat Espanyol.

Característiques

[modifica]
Francisco Ibáñez

En el camp del còmic, el paper ocupat per Bruguera durant la postguerra espanyola va ser fonamental. Encara que tenen un lloc destacat en la història del còmic espanyol els quaderns d'aventures editats per Bruguera, com El Cachorro, de Juan García Iranzo, o El Capitán Trueno, de Víctor Mora i Ambrós, els majors esforços dels seus dibuixants es van centrar en els setmanaris humorístics, entre els quals destaquen Pulgarcito, Tío Vivo i El DDT. En aquestes publicacions van col·laborar importants autors de còmic com Peñarroya, Escobar, Vázquez, Ibáñez, i Raf, entre molts altres. Els autors de còmics de Bruguera van configurar un estil fàcilment recognoscible, a mitjan camí entre l'entreteniment infantil i el costumisme satíric. Al bell començament, les historietes tenien una extensió d'una o dues pàgines i eren poc més que el desenvolupament d'un acudit senzill. Amb el pas del temps, van anar enriquint-se els arguments i es van escriure historietes de major extensió.

L'estructura narrativa d'aquests còmics humorístics seguia sempre una mateixa pauta: en començar, es presentava un desig del protagonista, que acabava sempre frustrant-se. El final era quasi sempre desgraciat per al protagonista, el que sovint es reflectia gràficament amb un colp, unes vegades físic (persecució, colp, caiguda), i altres psíquic (estupefacció, sorpresa, decepció). Eren historietes autoconclusives, en les quals l'última vinyeta, que contenia el desenllaç, era la més treballada des del punt de vista gràfic. Es repetien unes mateixes escenes tipus, i s'utilitzava llenguatge polit i paròdic, amb expressions recurrents i poc versemblants (interjeccions com "corcho", "córcholis", "cáspita", "sapristi", etc.)

Els decorats eren fonamentalment urbans, amb fons tot just esbossats, minimalistes i esquemàtics. El grafisme de les historietes se centrava sobretot en les expressions dels personatges, i s'empraven abundantment les onomatopeies i símbols cinètics. Com a conseqüència de la producció a gran escala d'historietes, a partir dels anys 1960, les bafarades van deixar de retolar-se a mà i van passar a mecanografiar-se, el que limitava la seua expressivitat.

La influència de l'humor característic dels còmics de Bruguera és visible encara en sèries de televisió produïdes a Espanya a partir dels anys 1990: per exemple, Aquí no hay quien viva procedeix directament de la historieta d'Ibáñez 13, Rue del Percebe, i Manos a la Obra està inspirada en els personatges de Pepe Gotera y Otilio.

Els personatges

[modifica]

Ja que predominaven les historietes de caràcter costumista, els personatges de la factoria còmica Bruguera eren, en general, un reflex caricaturesc de la societat espanyola de l'època. Són personatges urbans, com començava a ser-lo la major part de la societat espanyola; les incursions de Bruguera en l'àmbit rural són bastant tardanes i ofereixen del camp una imatge sistemàticament negativa. Molts dels personatges masculins treballen com oficinistes, i aguanten estoicament el despotisme dels seus caps; les dones, per descomptat, no treballen (ni tan sols les solteres, com las hermanas Gilda, l'únic horitzó de les quals vital és un matrimoni); els xiquets, inquiets i entremaliats, acaten no obstant això incondicionalment l'autoritat paterna.

La comicitat d'aquests personatges deriva de l'abisme existent entre el que creuen ser -i sovint, diuen ser: el llenguatge és determinant com a element de caracterització d'aquests personatges-, i el que en efecte són. Resulta inevitable veure en açò un comentari de la societat espanyola de l'època, farta de la florida retòrica oficial però desproveïda sovint en els aspectes materials més bàsics. La fam de l'Espanya de postguerra troba una icona característica en el personatge de Carpanta (1947), de Escobar, de la mateixa manera que en Zipi i Zape (1948), del mateix autor, es manifesta la rígida estructura de la família tradicional. Don Pío (1947), de Peñarroya encarna a la perfecció la vida grisa i sense horitzons de la classe mitjana espanyola en els quaranta i primers cinquanta.

No obstant això, ja des dels primers anys de Bruguera sorgeixen personatges que impliquen una transgressió de la norma quotidiana: és el cas de la malvada Doña Urraca (Jorge), o de la majoria de les creacions de Manuel Vázquez, especialment Las hermanas Gilda, primera de les historietes Bruguera que pot veure's com les relacions familiars alberguen tensions destructives. Clar que les germanes Gilda són dues "solterones", el que fa d'elles un blanc fàcil per a la sàtira, i fins i tot ha provocat curioses suspicàcies sobre la veritable índole de la seua relació. Més prolífica va ser la sàtira de la família tradicional, que serà una constant en les historietes còmiques Bruguera durant tota la seua història: almenys quatre famílies convencionals n hi havia a les pàgines dels setmanaris Bruguera: La familia Pepe, d'Iranzo, La família Cebolleta i La família Churumbel, de Vázquez, i La família Trapisonda, d'Ibáñez. Totes tenen com referent La família Ulisses, de Benejam (publicada en les pàgines del TBO, revista competidora de les de Bruguera), però amb una major esperpentificació dels rols familiars.

I si el nucli familiar és seu de conflictes, molt més ho és l'àmbit laboral. La majoria dels personatges barons i adults de Bruguera tenen un treball rutinari i pagat malament, en el qual a més han de suportar els abusos dels seus caps. Un cas paradigmàtic en aquest sentit és el de El repórter Tribulete, de Cifré: el director del periòdic El Chafardero Indomable, on Tribulete treballa com a reporter, el castiga i colpeja amb escandalosa freqüència. Idèntica relació cap-subordinat, encara que menys abundant en colps, pot veure's en Don Pío, Anacleto, agente secreto, o en Mortadel·lo i Filemó. La relació amo/criat també és exposada en algunes sèries, de les quals la més característica és, sens dubte, Petra, criada para todo, de Escobar, que se centra en la vida quotidiana d'una empleada de llar.

Menció especial mereixen els excèntrics personatges de Manuel Vázquez, com Ángel Siseñor, La abuelita Paz o Angelito, que viuen en un món propi, completament despreocupats de la realitat i de les seues convencions. Rompetechos, d'Ibáñez, és un personatge amb unes característiques similars, ja que a causa de la seua atroç miopia té una visió del món completament distorsionada.

Classificació

[modifica]

El 2005, els comissaris de l'exposició La factoria d'humor Bruguera, produïda pel centre de Cultura Contemporània de Barcelona, van proposar classificar als personatges de les historietes còmiques de Bruguera seguint la següent tipologia:[1]

Vides frustrades

[modifica]

Personatges caracteritzats per la frustració de les seues vides. No assoleixen mai el que volen i són uns infeliços:

Herois impossibles

[modifica]

Encara que carregats de bones intencions, només aconsegueixen provocar catàstrofes. Les seues històries són en general paròdies d'altres gèneres (policíac, d'espies, de superherois, etc.):

Feliços i inconscients

[modifica]

Personatges que viuen en el seu propi món, feliços i inconscients, aliens a les normes socials. Entre aquests personatges figuren:

La fraternitat sàdica

[modifica]

Un quart grup el constitueixen els personatges de les sèries enquadrades en l'àmbit familiar. Les relacions dins de les famílies de Bruguera no solen ser gens harmòniques. Destaquen:

Els incompetents

[modifica]

Els personatges que personifiquen la incompetència o desídia laboral i acaben provocant catàstrofes.

Els creadors

[modifica]

Alguns dels més coneguts creadors de l'escola Bruguera són:

Jan (Juan López Fernández)

L'editorial Bruguera comptava amb altres signatures amb menys protagonisme dins de les seues revistes, com Adolfo, Alférez, Allué, Ayné, Carrillo, Casanyes, Cerdán, Cerón, Cubero, Enric de Manuel i González, Esegé, Carlos Fresno, Luis Fresno, García, Garcia Lorente, Gosset, Íñigo, Joso, Karpa, Alfons López, Rafa Vaquer, March, Martínez Osete, Miguel, Muntañola, Nabau, Nicolás, Oli, Pañella, Miquel Pellicer, Jaume Perich, Pineda Bono, Rojas de la Cámara, Jaume Rovira, José Royo, Sabatés, Blas Sanchis, Josep Sanchis, Serna, Sifré, State Keto, Toni, Torá, Torregrosa, Tran.

També varen treballar a Bruguera els guionistes Alonso, Arrufat, Ballestín, Jesús de Cos, Julio Fernández, Rafael González, José María Lladó, Andreu Martín, Armando Matías Guiu, Francisco Pérez Navarro, Jaume Ribera, Sotillos, Montse Vives, entre molts altres.

Les revistes

[modifica]
  • Bravo (1968)
  • Can-Can (1958-1967), altre intent de l'editorial de fer una revista per a adults.
  • Din Dan (1965-1975), que desenvolupava historietes basades en personatges de televisió.
  • El DDT (1951-1977), revista orientada al públic adult.
  • El Campeón (1948-1949): revista de còmics d'aventures, amb alguna historieta humorística.
  • Les revistes destinades al públic femení Sissy (1958) i Lily (1962)
  • Más madera! (1986) va ser l'última revista humorística de l'editorial.
  • Mortadelo (1970-1983): en la seua primera etapa (1970-1983), va ser creada aprofitant l'auge del personatge d'Ibáñez. Després van vindre Súper Mortadelo, en 1972, i Mortadelo Especial, en 1975. En la seua segona etapa (1984-1986) es va fusionar amb Súper Mortadelo mantenint la numeració d'aquesta.
  • Pulgarcito (1921-1986) va ser la capçalera insígnia de Bruguera. Va començar a publicar-se en 1921, quan l'editorial encara s'anomenava "El Gato Negro". Després van vindre, en 1969, Gran Pulgarcito i Súper Pulgarcito.
  • Tio Vivo (1957-1981): en la seua primera etapa (1957-1960), va ser publicada per D.I.R., empresa independent que integraven alguns destacats dibuixants de Bruguera. Després va ser absorbida per Bruguera.
  • Tele Color (1963-1968) revista de còmics que adaptava al còmic dibuixos animats de personatges televisius.
  • Altres personatges d'èxit també van tenir capçalera pròpia: és el cas de Zipi y Zape (1972), Sacarino (1975) i Superlópez (1985).

Notes

[modifica]
  1. ↑ «FACTORÍA DE HUMOR BRUGUERA». Arxivat de l'original el 2007-05-27. [Consulta: 18 febrer 2008].

Bibliografia

[modifica]
  • Guiral, Antoni. Cuando los cómics se llamaban tebeos. La escuela Bruguera (1945-1963). Barcelona: El Jueves, 2004. 
  • Merino, Ana: El cómic hispánico, Cátedra, 2003
  • Guía visual de la Editorial Bruguera (1940-1986), editorial Glénat, 2005
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Escola_Bruguera&oldid=31708782»