Farinera borda
Amanita phalloides  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Dades | |||||||||
| Font de | farinera borda | ||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Agaricales | ||||||||
| Família | Amanitaceae | ||||||||
| Gènere | Amanita | ||||||||
| Espècie | Amanita phalloides Link, 1833 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus phalloides | ||||||||
| Sinònims | Amanita phalloides var. alba Amanita phalloides var. euphalloides Amanita phalloides var. moravecii Amanita phalloides var. pulla Amanita phalloides var. striatula Amanita viridis Agaricus phalloides
| ||||||||
La farinera borda, cogoma verda,[1] farinera verinosa, farinot o pentinella borda o cogoma borda (Amanita phalloides) és un bolet de l'ordre de les agaricals, que a vegades pot adoptar forma de fal·lus. És altament tòxica, i la responsable de la majoria de morts per la intoxicació en la ingesta de bolets.[2] Conté dos tipus de toxines: fal·lotoxines i amatoxines. El seu component tòxic principal és l'α-amanitina.
La farinera borda apareix preferentment en terrenys àcids i boscos de roure o avellaner però pot aparèixer també en pinedes calcàries. És un fong micorrizogen associat amb simbiosi a aquests arbres. Es troba d'estiu a la tardor.
Es pot confondre amb bolets del gènere Agaricus (xampinyons) amb altres del gènere Amanita, amb Macrolepiota procera, Russula virescens i fins i tot amb la llenega; tot i que aquesta no té ni volva ni anell, el capell de la farinera borda s'hi assembla quan és jove i està cobert per una substància enganxatosa com la llenega.
Al llarg de la història hi ha hagut varis personatges il·lustres que han mort per enverinament a causa d'aquest bolet. Sembla que Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei pel qual apostaren els territoris de la Corona d'Aragó durant la Guerra de Successió, va morir intoxicat per la farinera borda. Destaquen altres personatges famosos com l'emperador romà Claudi, tot i no estar tan clar que fos per aquest bolet o per un verí posat en un plat de bolets.[4]
Descripció
[modifica]L'Amanita phalloides és un bolet gros, el capell fa entre 5 i 15 cm de diàmetre. Primer és hemisfèric i després agafa una forma plana.[5] De color pot ser groguenc o verd oliva però hi ha una varietat completament blanca. Les làmines són blanques. El peu o estípit és blanc amb taques grises i fa de 8 a 15 cm de llarg i d'1 a 2 cm de gruix amb una mena de sac o volva a la base. La volva pot faltar si no s'ha agafat el bolet sencer.
Té un gust prou bo, amb un agradós perfum de rosa quan és jove que esdevé molt desplaent envellint, però no s'ha de tastar per a identificar-la.
Existeix igualment una forma rara de farinera borda enterament blanca (A. phalloides f. alba) descrita per Max Britzelmayr,[6][7] tanmateix, té un estatut encara tèrbol. Se'n troba sovint per mitjà d'espècimens de color totalment normal. Ha estat descrita el 2004 com a varietat distinta d’Amanita verna var. alba.[8] Les «veres» Amanita verna emergeixen a la primavera i es coloren de groc al contacte d'una solució d'hidròxid de potassi (KOH), contràriament a les farineres verinoses (Amanita phalloides).[9]
Creix a la tardor en els alzinerars, suredes i les màquies.
Toxicitat
[modifica]S'han fet molts estudis sobre la toxicitat d'aquest bolet però no hi ha antídot. S'estima que 30 grams (mig bolet) són suficients per matar una persona. En molts casos cal un trasplantament de fetge, i la supervivència a la intoxicació està molt relacionada amb el fet d'acudir ràpidament als serveis mèdics. La toxicitat no es redueix ni per cocció, ni fregint ni assecant el bolet.
Símptomes
[modifica]Com que sembla que té un gust bastant bo i que els símptomes tarden entre 6 i 24 hores a aparèixer, la perillositat augmenta. Inicialment els símptomes són de naturalesa gastrointestinal amb còlics biliars dolor abdominal, diarrea aquosa i vòmits que poden portar a la deshidratació i en casos severs a la hipotensió, taquicàrdia, hipoglucèmia i problemes d'acidesa. Aquests primers símptomes desapareixen en la segona fase, dos o tres dies després d'ingerir el bolet però després es deteriora el fetge i torna a haver-hi diarrees, deliris i coma entre altres. La mort generalment succeeix entre 6 i 16 dies a partir de l'enverinament.[10]
Referències
[modifica]- ↑ Gràcia i Barba, Enric. La Clau dels Bolets. Volum 2. El Papiol: efadòs, 2022, p. 112. ISBN 978-84-19239-32-7.
- ↑ Benjamin, Denis R. «12. Amatoxin Syndrome: Poisoning by the Amanitins». A: Mushrooms: poisons and panaceas -- a handbook for naturalists, mycologists and physicians. New York: W.H. Freeman, 1995, p. 198-241. ISBN 9780716726005.
- ↑ Trim, Geoffrey M; McKeown, Robin V; Le Couteur, David G; Lepp, Heino; Hall, Matthew J «Poisoning by Amanita phalloides (“deathcap”) mushrooms in the Australian Capital Territory» (en anglès). Medical Journal of Australia, 171, 5, 9-1999, pàg. 247–249. DOI: 10.5694/j.1326-5377.1999.tb123631.x. ISSN: 0025-729X.
- ↑ Wasson, Robert Gordon «The death of Claudius, or mushrooms for murderers». Botanical Museum Leaflets, Harvard University, 23, 3, 1972, pàg. 101-128. ISSN: 0006-8098.
- ↑ Bresinsky, A.; Besl, H. A Colour Atlas of Poisonous Fungi. Wolfe Publishing, 1990, p. 26–9. ISBN 0-7234-1576-5.
- ↑ (anglès) Rodham E. Tulloss (Fr.:Fr.) Vincle Arxivat 2012-08-25 a Wayback Machine.. Amanita Studies site
- ↑ Jordan, Peter. The Ultimate Mushroom Book: The Complete Guide to Identifying, Picking and Using Mushrooms - a Photographic A-Z of Types and 100 Original Recipes (en anglès). Lorenz Books, 1995. ISBN 978-1-85967-092-7.
- ↑ Neville, Pierre; Poumarat, Serge. Fungi Europaei: Amaniteae (en francès). Candusso, 2004. ISBN 978-88-901057-3-9.
- ↑ (anglès) Rodham E. Tulloss Amanita verna (Bull.: Fr.) Lam.. Amanita Studies site.
- ↑ Fineschi, V.; Di Paolo, M.; Centini, F. «Histological criteria for diagnosis of amanita phalloides poisoning». Journal of Forensic Sciences, 41, 3, 5-1996, pàg. 429–432. ISSN: 0022-1198. PMID: 8656182.
