Mario Vargas Llosa
Jorge Mario Pedro Vargas Llosa (Arequipa, 28 de març de 1936), més conegut com a Mario Vargas Llosa, és un novel·lista, articulista, assagista i polític peruà,[1] que compta també amb la nacionalitat espanyola des de l'any 1993. Considerat un dels més importants novel·listes i assagistes contemporanis, les seves obres han obtingut nombrosos premis, entre els quals destaquen el Nobel de Literatura de 2010, el Cervantes de 1994 —considerat com el més important en llengua espanyola—, el Príncep d'Astúries de les Lletres de 1986, el Biblioteca Breve de 1962, el Rómulo Gallegos de 1967 i el Planeta de 1993, entre altres.
Com a escriptor, va assolir la fama a la dècada de 1960 amb novel·les com La ciutat i els gossos' (1963), La casa verda (1966) i Conversa a La Catedral (1969). Va continuar escrivint prolíficament en diversos gèneres literaris, com l'assaig, l'article i el teatre. Diverses de les seves obres han estat adaptades al cinema ia la televisió. La majoria de les seves novel·les estan ambientades al Perú i exploren la seva concepció sobre la societat peruana; en canvi, a La guerra de la fi del món (1981), La festa del Boc (2000) i El somni del celta (2010), ubica les trames en altres països.
Com altres autors hispanoamericans, ha participat en política. Després de simpatitzar amb el comunisme durant la seva joventut, a partir de la dècada de 1980 es va adscriure al liberalisme. Va ser candidat a la presidència del Perú a les eleccions de 1990 per la coalició política de centredreta Front Democràtic. Va perdre l'elecció en segona volta enfront del candidat de Cambio 90, Alberto Fujimori.[2]
En 2011 va ser nomenat primer marquès de Vargas Llosa pel rei Joan Carles I d'Espanya.[3][4]
El 2021 va ser elegit membre de la'Acadèmia francesa per ocupar el seient número 18 d'aquesta institució, de la qual és el primer membre que no ha escrit obres en llengua francesa, tot i que la parla amb fluïdesa. Va afavorir tal elecció el que Vargas Llosa fos el primer escriptor de llengua no francesa al qual la prestigiosa col·lecció La Plèiade de Gallimard li ha publicat la seva obra en vida. És el segon llatinoamericà que arriba a l'acadèmia després de l'argentí Héctor Bianciotti.[5] La seva elecció no va estar absenta de polèmica, després de la publicació d'un manifest rebutjant aquest ingrés i qualificant-lo d'«error». Aquests crítics consideren Vargas Llosa com un ultra d'extrema dreta que embruta la institució.[6][7][8]
Biografia
modificaNascut a la ciutat peruana d'Arequipa el 28 de març del 1936. Fill d'Ernesto Vargas Maldonado i de Dora Llosa Ureta, els quals es van separar abans que ell nasqués. Provinent d'una família de classe mitjana, de ben petit va viatjar, amb la seva mare, a la ciutat boliviana de Cochabamba, on va viure tota la seva infància i va cursar els seus primers estudis en el col·legi La Salle d'aquesta ciutat. Durant el govern de José Luis Bustamante y Rivero, el seu avi va obtenir un càrrec polític a la ciutat de Piura, per la qual cosa va retornar al Perú amb tota la seva família, i s'instal·là en aquesta ciutat. El 1946, va conèixer el seu pare, que residia a la ciutat de Lima.
A Piura, va cursar els estudis primaris al col·legi Salesià d'aquesta ciutat. Traslladat a Lima, va estudiar al col·legi La Salle i, durant dos anys, al col·legi Militar Leoncio Prado, on va tenir com a professor de francès el poeta surrealista César Moro.
L'estiu anterior al seu últim any en el col·legi, Vargas Llosa es va iniciar en l'ofici de periodista. Abandonà el col·legi militar per continuar els estudis a la ciutat de Piura, on va treballar en la publicació del periòdic local La Industria i on, d'altra banda, es va portar a terme la representació teatral de la seva primera obra dramàtica, La huida del Inca.
Durant el govern de Manuel A. Odría, va ingressar a la Universitat Nacional Major de San Marcos, on va estudiar alguns cursos de dret i va acabar la carrera de lletres. La seva vocació d'escriptor s'anava consolidant a l'una que la seva carrera com periodista anava cedint pas a les seves noves obligacions.
Trasllat a Europa
modificaEl 1958, va obtenir la beca d'estudis "Javier Prado" que li va permetre viatjar a Madrid a l'any següent. Va cursar estudis de doctorat a la Universitat Complutense de Madrid, i va obtenir el doctorat en filosofia i lletres. El 1959, va publicar un conjunt de contes sota el títol de Los jefes, que va obtenir el Premi Leopoldo Arias, i s'instal·là immediatament a París.
Va suscitar l'atenció com a escriptor per primera vegada amb la seva novel·la La Ciudad y los Perros (1962), basada en les seves pròpies vivències adolescents com a cadet al col·legi Militar Leoncio Prado.
La seva obra sovint critica la jerarquia de castes socials i ètniques vigent encara avui al Perú i a l'Amèrica Llatina. Molts dels seus escrits són de naturalesa autobiogràfica, com La Casa Verde (1966) i La tía Julia y el escribidor (1977). La seva ambiciosa novel·la històrica La guerra del fin del mundo (1981) té lloc en les profunditats del sertao brasiler del segle xix, i es basa en fets autèntics de la història del Brasil.
El 1965, retornà al seu país per contreure matrimoni amb Patricia Llosa, cosina seva, amb la qual va tenir tres fills. Va retornar a Europa, i va residir a París, Londres i Barcelona (de 1970 a 1972 en la Via Augusta i el 1972 i 1974 al carrer d'Osi, 50 3r 2a, a Sarrià). El 1974, va retornar de nou al Perú i va fer incursions en el periodisme televisiu com a conductor del programa polític "La Torre de Babel".
Incursió política
modificaA la dècada de 1980, Vargas Llosa es va tornar políticament actiu i va causar sorpresa per les seves posicions neoliberals de dreta, ja que la intel·lectualitat de l'època es caracteritzava pel seu públic esquerrà.
El 1983, va ser nomenat pel llavors president del Perú, Fernando Belaúnde Terry, president de la comissió investigadora del cas Uchuraccay, la missió de la qual era aclarir l'assassinat de vuit periodistes per part d'uns comuners.
El 1987, davant els intents del govern aprista d'Alan García de nacionalitzar la banca peruana, Vargas Llosa es va perfilar com a líder polític, encapçalant la protesta contra aquesta acció. Va iniciar la seva carrera política i es va presentar com a candidat a la presidència del Perú el 1990. Durant gran part de la campanya electoral, va ser el candidat favorit; no obstant això, el sobtat creixement de la popularitat d'Alberto Fujimori, que fins a 15 dies abans de l'elecció apareixia amb menys del 10% de les preferències, va forçar una segona volta electoral en la qual Vargas Llosa va ser derrotat.
Després de les eleccions, es va instal·lar a la ciutat de Madrid. El govern del PSOE li va concedir la nacionalitat espanyola el 1993, sense que hagués de renunciar a la peruana, per la qual cosa manté totes dues. És membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.
Activisme espanyolista
modificaMario Vargas Llosa és un dels primers firmants del Manifest per la llengua comuna de juny del 2008. El juliol del 2014 va ser un dels signants del manifest que reclamava que el Govern d'Espanya no negociés res amb l'independentisme català.[9]
Els papers de Pandora
modificaDurant l'octubre del 2021, el nom de Vargas Llosa va aparèixer a la investigació duta a terme pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació anomenada papers de Pandora. Hi figura com a titular d'una societat offshore anomenada Melek Investments que fou registrada el 2015 i és valorada en 1,1 milions de dòlars. La companyia es va utilitzar per a gestionar els diners provinents dels drets d'autor dels seus llibres i alhora de la venda de diversos propietats que l'escriptor tenia a la capital espanyola i a Londres.[10]
Retorn a l'escriptura
modifica
Vargas Llosa va tornar a ocupar-se de la literatura amb el seu llibre autobiogràfic El pez en el agua (1993), Los cuadernos de don Rigoberto (1996), i El paraíso en la otra esquina (2002).
Al llarg de la seva carrera literària, Vargas Llosa ha rebut innumerables premis i distincions, en què cal destacar els dos màxims guardons que es concedeixen en l'àmbit de les lletres hispàniques: el Premi Rómulo Gallegos del 1967 i el Premi Cervantes el 1994. Cal destacar també el Premi Nacional de Novel·la del Perú el 1967; el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1986, juntament amb Rafael Lapesa Melgar, pels seus extraordinaris dots de fabulació literària, la riquesa i varietat de la seva obra, animada d'un esperit de llibertat creadora, i el seu domini de l'idioma; i el Premi Planeta del 1993 per la seva novel·la Lituma en los Andes. Va guanyar en dues ocasions el Premi de la Crítica de narrativa en castellà amb La ciudad y los perros (1963) i La casa verde (1966).
L'any 2010, l'Acadèmia Sueca li va concedir el Premi Nobel de Literatura.[11]
Crítiques
modificaEl 2021 i com a contrapartida al seu ingrés a l'Acadèmia Francesa (Académie française, l'acadèmia de la llengua francesa), quatre intel·lectuals francesos van publicar un manifest rebutjant aquest ingrés i qualificant-lo d'«error». Aquests crítics consideren Vargas Llosa com un ultra d'extrema dreta que embruta la institució, entre altres motius pel suport que l'escriptor va donar al candidat ultradretà a la presidència de Xile José Antonio Kast. Van apuntar també a la seva defensa de polítics amb posicions extremistes, així com a la seva implicació personal als «Pandora Papers» per evadir impostos.[6][8]
Obra publicada
modificaFicció
modifica- Los jefes (1959)
- La ciudad y los perros (1963)
- La casa verde (1966), Premi Rómulo Gallegos
- Los cachorros (1967)
- Conversación en La Catedral (1969)
- Pantaleón y las visitadoras (1973)
- La tía Julia y el escribidor (1977)
- La guerra del fin del mundo (1981)
- Historia de Mayta (1984)
- ¿Quién mató a Palomino Molero? (1986)
- El hablador (1987)
- Elogio de la madrastra (1988)
- Lituma en los Andes (1993), Premi Planeta
- Los cuadernos de don Rigoberto (1997)
- La fiesta del chivo (2000) - novel·la sobre la dictadura del general de la República Dominicana, Rafael Leónidas Trujillo.
- El paraíso en la otra esquina (2003) - novel·la històrica sobre Paul Gauguin i Flora Tristán.
- Travesuras de la niña mala (2006)
- El sueño del celta (2010)
- El héroe discreto (2013)
- Cinco esquinas (2016)
Assaig i investigació
modifica- García Márquez: historia de un deicidio (1971)
- Historia secreta de una novela (1971)
- La orgía perpetua: Flaubert y «Madame Bovary» (1975)
- Contra viento y marea. Volúmen I (1962-1982) (1983)
- Contra viento y marea. Volumen II (1972-1983) (1986)
- La verdad de las mentiras: Ensayos sobre la novela moderna (1990)
- Contra viento y marea. Volumen III (1964-1988) (1990)
- Carta de batalla por Tirant lo Blanc (1991)
- Desafíos a la libertad (1994)
- La utopía arcaica. José María Arguedas y las ficciones del indigenismo (1996)
- Cartas a un novelista (1997)
- El lenguaje de la pasión (2001)
- La tentación de lo imposible (2004)
- La civilización del espectáculo (2012)
Teatre
modifica- La señorita de Tacna (1981)
- Kathie y el hipopótamo (1983)
- La Chunga (1986)
- El loco de los balcones (1993)
- Ojos bonitos, cuadros feos (1996)
Autobiografia
modifica- El pez en el agua (1993)
Referències
modifica- ↑ Nobel.- Mario Vargas Llosa obtiene el Nobel de Literatura por su "cartografía del poder". Europapress.com. Consultat el 7 d'octubre de 2010.
- ↑ Gouge, Thomas. Exodus from Capitalism : the end of inflation and debt (en anglès). iUniverse, Inc, 2003, p. 363. ISBN 9780595265657. OCLC 62126709.
- ↑ Real Decreto 134/2011, de 3 de febrero Arxivat 2011-11-19 a Wayback Machine., por el que se le concede el título de marqués de Vargas Llosa; Boletín Oficial del Estado, 04.02.2011; acceso 22.12.2011
- ↑ Mario Vargas Llosa: "Jamás imaginé que me harían marqués", declaraciones al enterarse de la concesión del título nobiliario; RPP, audio y texto, 04.02.2011; acceso 22.12.2011
- ↑ Mario Vargas Llosa a la inmortalidad por su nombramiento al asiento número 18 de la Academia francesa
- ↑ 6,0 6,1 Intelectuales rechazan el ingreso de Vargas Llosa en la Academia Francesa, porque es un ultraderechista y la “ensucia” Arxivat 2021-12-26 a Wayback Machine. En línea el 26 de diciembre de 2021.
- ↑ Intelectuales rechazan el ingreso de Vargas Llosa en la Academia Francesa En línea el 29 de diciembre de 2021.
- ↑ 8,0 8,1 Faire entrer Mario Vargas Llosa à l’Académie française est une erreur (en francés) En línea el 29 de diciembre de 2021.
- ↑ «Un manifiesto antinacionalista se opone a que Rajoy negocie con la Generalitat» (en castellà). [Consulta: 15 juliol 2014].
- ↑ «Vargas Llosa, als Papers de Pandora per una societat amb diners dels drets d'autor». Ccma.cat. [Consulta: 7 octubre 2021].
- ↑ L'escriptor Mario Vargas Llosa obté el Premi Nobel de Literatura 2010 Arxivat 2010-10-08 a Wayback Machine. Vilaweb, 7 d'octubre del 2010.
Vegeu també
modificaEnllaços externs
modifica
- (castellà) Fundació Príncep d'Astúries, Premi Príncep d'Astúries de les Lletres 1986 Arxivat 2010-03-23 a Wayback Machine..
- (castellà) Página oficial de Mario Vargas Llosa.
- «Mario Vargas Llosa» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
- (castellà)
PDF Discurs íntegre de Mario Vargas Llosa en la cerimònia del Premi Nobel.
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Nou premi |
Premi Rómulo Gallegos 1967 |
Succeït per: Gabriel García Márquez Cien años de soledad |
| Precedit per: Miguel Delibes Setién Las ratas |
Premi de la Crítica de narrativa castellana 1964 |
Succeït per: Alejandro Núñez Alonso Gloria en subasta |
| Precedit per: Victor Sawdon Pritchett |
 PEN Club Internacional 1976-1979 |
Succeït per: Per Wästberg |
| Precedit per: Miguel Delibes |
 Premi Cervantes 1994 |
Succeït per: Camilo José Cela |
| Precedit per: Xoán Rof Carballo |
 Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira L 1996- |
Succeït per: ' |
| Precedit per: Fernando Sánchez Dragó La prueba del laberinto |
Premi Planeta 1993 |
Succeït per: Camilo José Cela La cruz de San Andrés |
| Precedit per: Francisco Rico Manrique |
Premi Internacional Menéndez Pelayo 1999 |
Succeït per: José María Jover Zamora |