EL SENYOR DOMINA L'ESPAI? <*>
"S'atansà a la muralla, i entrà per la porta; travessà el
recinte i arribà a l'entrada del pont Aleshores acudí,
corrent al seu encontre, el senyor, demostrant una gran
joia per la seva arribada. Un noi li prené les armes, un
altre el gringalet, i el tercer li llevà els esperons. El seu
hoste l'agafà, llavors, per la mà i el conduí pel pont. A la
sala de la torre trobaren un bon foc i un bon seient al seu
voltant, cobert de seda púrpura; a un costat acomodaren
al seu cavall al qual havien donat civada i farratge".
El cavaller de respasa (s. XII).
INTRODUCCIÓ.
L'objecte de la nostra comunicació pretén plantejar els condicionants oue incidiren en una certa organització de l'espai rural a les senyories feudals del Baix-Maresme.
Però, i tal com el mateix ü'tol suggereix, analitzar també les relacions de poder i les interconnexions d'aquestes en la voluntat de conformació de l'hàbitat, incidint així en el
modelatge del paisatge agrari, directament o indirectament, però sempre com una conseqüència clara dels interessos de la ideologia dominant El marc cronològic prefixat
arrenca de les primeres manifestacions documentals, a les darreries del s. IX, per a fínalitzar als inicis del XII, quan els comtats ja tenen una estructuració que, en certa forma,
podríem considerar defínitiva.
La primera reflexió que cal fer respon a qui considerem com a senyor. Creure que
sota aquest terme hi ha només el feudal seria un reduccionisme simplista. Pensar a la
vegada que, quan parlem de senyories, el qui té la fortalesa castral és qui organitza el
territori també seria disminuir la complexitat de la qüestió, de la mateixa manera que
presentar la xarxa senyorial com un conjunt homogeni seria oferir un model exageradament elemental i molt allunyat de la realitat de la majoria de les jurisdiccions medievals
de la Catalunya Vella. Consegüentment, hem cregut convenient centrar aquest estudi a
les senyories de Mataró i de Sant VicençA'ilassar, per diverses raons. La primera d'elles
es basa en l'existència d'estudis anteriors (1) sobre els quals es construirà la nostra
aportació; la segona, ve com un intent de conjugar diferents formes i enfocaments metodològics i de repensar els problemes des d'una òptica globalitzant; la tercera, voldria
servir d'exemple i de suggeriment a nous estudis i nous plantejaments del problema que
ens ocupa.
(*)
Comunicació presentada a les Segones Jornades de Joves Historiadors i Historiadores, Barcelona,
octubre 1988).
33
NO EL SENYOR: ELS SENYORS.
Pel que fa al Maresme, i aquest no és un cas isolat i únic (2), ja des de l'inici de
l'organització de les senyories no hi ha un sol dominus que gaudeixi a les seves mans de
tot el territori. Si bé és cert que al 1025 Berenguer Guadall compra (3) a Berenguer I, a
Guisla, la seva esposa, i a Ermessenda, la seva mare, comtes de Barcelona, els feus del
comtat d'Osona i de Barcelona (4), des del començament ens adonem de l'existència
d'altres senyors que palesen la compartimentació del domini. D'antuvi, els eclesiàstics
representats pels monestirs -Sant Cugat, Sant Benet de Bages, Sant Pere de les PueLles,
Sant Salvador de Breda, Santa Maria de Roca Rossa, Sant Pol del Maresme, Santa Anna
de Barcelona, Santa Maria de l'Estany, Sant Marçal del Montseny, Sant Pere de Clarà; però, sobretot, en relació a aquesta contrada, per la gran incidència de la Seu de Barcelona. E>e tota manera, tampoc podem considerar els senyors de l'església com a un
conjunt unitari, perquè hi ha diferències notables entre l'actuació d'uns i d'altres. Així
com la majoria de les institucions monàstiques adoptaren un paper passiu limitant-se a
la conservació de les seves propietats, la Seu emprà una actitud veritablement activa,
que es materialitzà des del primer moment en l'empenta repobladora (5).
Els senyors laics tampoc n'eren uns. Existia, com sabem, una gran jerarquització
social reflectida en la gradació vassallàtica. Els senyors eminents foren, en aquest primer període, el llinatge dels Castellvell. Tanmateix, els castlans dominaren de facto les
senyories, i en aquest marc ens trobem amb els Sant Vicenç (6) a la jurisdicció del
mateix nom, i a altres famílies de la petita noblesa rural, feudataris dels grans, controlant
part del territori. Endebades són senyors de cases fortes constituïdes en caps de quadra
-Cros, Agell, Cerdanyola-; d'altres provenen d'antics elements que componien les hosts
feudals i a qui es concedí terres i propietats -Argentona, Montornès, Vilassar-. Alguns
d'ells venien de branques col.laterals de petits llinatges veïns -Tagamanent, Bell-Uoc,
Centelles, Far-, els quals esdeveniren castlans de fortaleses adoptant amb el mimetisme
més absolut la forma de fer dels més poderosos (7). Però l'escalonament feudal no es
limitava només a la classe social dels bellatores, els qui podien accedir a la categoria de
cavaller, els qui entraven a formar part d'aquest nou orde de la cavalleria a través d'un
ritu d'iniciació, en el qual, es renoven les energies socials i lesfidelitatsal grup de
sociabilitat aristocràtic (8). La dicotomia que sembla existir entre senyor i pagès se'ns
presenta a cops ben confosa, molt poc clara, marcant la distància existent entre el concepte teòric i la realitat històrica.
D'aquesta manera, en un grau inferior apareixen els administradors senyorials, els
batlles, als qui els feudals encomanaren castells i grans extensions del territori. L'origen
d'aquest tercer grup social no es troba ni a la gran ni a la petita noblesa. Cal cercar-lo a
l'alta pagesia nu^, als camperols mésrics,benestants i poderosos -els Pins, batlles de
sac del monestir de Sant Marçal del Montseny; els Batlle i els Flor, batlles dels Sant
Vicenç; els Mataró, Mata, Catà i Llull, batlles del castell de Mataró-. Evidentment, els
pagesos, malgrat gaudir del poder, no apareixen a les fonts literàries de l'època, però no
per aquest fet els hem de deixar de banda. En realitat, i atesa la mentalitat dels cavallers,
abocada al luxe i a una vida on la guerra constituïa la principal ocupació, delegaren la
gestió de la senyoria en mans d'aquests oficials, que foren els veritables controladors de
la pagesia, els qui coaccionaven, explotaven i regulaven el manteniment del sistema (9).
La majoria rebé, amb el càrrec, una concessió de propietats en forma d'alous, generant
34
situacions jurídiques complexes tan abundants a la Catalunya Vella, i que endebades
semblen soqjrenents: el lemença que alhora és aloer d'una sèríe de terres, però subjecte
a tots els maJs usos i a l'adscripció a la gleva a d'altres, i que al mateix temps té sota seu
emflteutes que depenen en certa manera d'ell, i és batlle senyoríal (10).
Cal també, quan parlem dels senyors, considerar un darrer fet: el de la interacció
camp-ciutat, que no podem relegar de cap manera, i menys en tractar del Maresme,
atesa la seva situació geogràfica, tocant a Barcelona. De quina forma la urbs incidí en el
seu entorn, ja des del principi de l'organització del comtat?; o, també, hom pot arribar a
pensar que la ciutat es conformà amb un control del seu territori més proper, sense
considerar les senyories que l'envoltaven?. Com sabem, el debat historiogràfic de les
relacions ciutat-camp ha generat darrerament una fructífera via d'investigació plena de
possibilitats (11), i la incidència d'elements ciutadans vers la ruralia, a la baixa edat
mitjana, és un fenomen constatable amb facilitat (12). Però aquest no és pas el tema que
volem ressaltar. El que ara ens ocupa no són els darrers segles medievals, sinó, al contrari, els primers. I el dubte rau a saber si la ciutat, des de l'inici, exercí algun tipus de
domini o no. Dins d'aquesta problemàtica, cal considerar l'acta de franqueses que al
102S els comtes de Barcelona atorguen als habitants de la ciutat i del comtat (13). El
document presenta un cert nombre de clàusules que permeten definir el contingut mínim de les franquícies, estructurat en privilegis de dret privat i de dret públic. Els primers són relatius al règim especial de la terra i a la llibertat dels habitants: la terra serà
lliure, desgravada de tot cens i la concessió es fa extensiva als béns mobles. Deixant a
part els aspectes formals, veiem a qui es dirigeix la concessió. D'antuvi, a tots els qui
habiten a Barcelona, al seu suburbi, a tot el comtat, i també al castell d'OIèrdula, al
Penedès i al Vallès et aliarum marcarum predicà comitatus, considerant aquestes zones, doncs, com a marques, com a fronteres. Per tant, els comtes sentiren, des del principi de l'organització. La necessitat del control i seguretat de llurs terres, i també de les
que representaven una frontera amb elles. Aquest fet, juntament amb els privilegis de
franquícia concedits al Vallès i al Maresme al mateix període (14), ens parla de la voluntat de re]X)blació, però alhora de voluntat de salvaguarda i d'allunyament efectiu de
tot perill provinent de veïns excessivament forts. Creiem que des d'aquest punt de vista
cal entendre el perquè d'unes senyories tan febles i mancades de jurisdicció plena com
més properes siguin a la ciutat.
NO UN ESPAI: UNS ESPAIS.
La reflexió dels diferents senyors que podien dominar un territori concret ens
porta a considerar com cada un d'ells, o cada grup social incidia sobre un paisatge determinat. És evident que tots tenien en comú una mateixa superestructura marcada per la
ideologia feudal. Nogensmenys, la forma de concretar sobre l'hàbitat i sobre els homes
aquest feudalisme imperant responia a interessos distints, per tant, donà lloc a diferents
models d'actuació. Per a no desvincular-nos de l'esquema precedent, analitzarem les
intervencions operades sobre l'espai físic segons el mateix ordre que hem seguit a l'apartat anterior.
L'acció política s'explica en l'espai com la modificació promoguda des d'un
poder que s'inspira en els valors culturals d'un grup humà, reflectint-ne, teòricament, la
necessitat, les forces internes socials i les seves connexions vitals amb un territori. En
35
l'aspecte organitzatiu més espontani, el factor polític s'expressa com la institucionalització de les relacions socials, econòmiques i religioses que el grup veu encarnades en el
seu representant, en l'àmbit geogràfic on aquestes relacions s'imposen unitàriament. A
l'interior de l'organització feudal, el senyor i els seus intermediaris es conjuntaren amb
les classes dels artesans i els camperols, cadascuna inserida i col·locada en l'espai de
forma corresponent a les pròpies funcions econòmiques. Però es tracta, en aquest cas,
malgrat la seva dispersió als dominis senyoríals, d'un esquema monocèntric i convergent: aquesta és la raó, a nivell d'espai, de la seu del dominus concretada en el castell, a
l'entorn del qual es bastiran, més tard, les residències de la burgesia, de l'artesanat o
dels mercaders.
Pel que fa al món rural català, resta encara un factor a analitzar en profunditat: el
del fenomen, tan seriosament copsat a altres indrets, de Vincasíellamento, com la proliferació dels castells-centre de poder senyorial, amb base a exercitar, comptant amb els
estrats locals, una important funció d'agregació. Tal com exposen Bolós i Pagès (15),
existiren amb seguretat moltes diferències entre Vincastellamento italià i el procés d'encimbellamcnt de la població que es produí a la frontera catalana, encara que en molts
llocs resten molts aspectes difícils de conèixer amb les dades amb les quals comptem a
l'actualitat. No sabem, però, amb absoluta certesa, quan es començaren a bastir els castells del Maresme, malgrat que les primeres dades documentals ens parlin d'una domus
Sancti Vicencü ja al 894 (16). El que sí podem afirmar és que, a partir de l'any mil,
s'opera un canvi social, formant l'estructura del que abans havia estat tan sols necessitat
(17). Els homes s'integren dins d'un entramat de senyories, base constitutiva del que
s'ha anomenat sistema feudal (18). Els milites es fan amb el poder, tenen les armes i els
cavalls, en el món regit per la trilogia tripartita: oratores, bellatores, laboratores, reunits al voltant del mésricque els domina, el senyor, i per sota, els inermes, els dèbils, els
sotmesos, els pobres: la immensa majoria de la societat medieval. La senyoria es concep, doncs, de bell antuvi, com una necessitat militar, que regula aquests grups d'homes, els qui viuen al recer de l'elevació de terra on impera l'habitacle del dominus, la
torre, el castell, aglutinats per la por del més immediat: menjar i sobreviure.
Pierre Bonnassie explica (19) com el conjunt territorial de Barcelona-GironaOsona, a la mort del comte Berenguer Ramon, es troba desmembrat de fet, sinó de dret,
i esdevé pràcticament ingovernable. Fins a mitjan segle XI, a Catalunya hi hagué una
mancança força general de l'autoritat pública. Els poderosos s'irrogaren llavors el costum d'actuar sols i per pròpia iniciativa, i el control comtal sobre les fortaleses es veié
també amenaçat. En conseqüència, els castells del Maresme dependran només dels llinatges que els posseeixen, convertint-se en pràctica usual concedir als membres de la
família, als proximi, els qui formen la parentela, els elements de defensa que estan subjectes al castell, com les domus de les quadres, i també les castlanies. I encara més,
disposen a llur voluntat dels castra, torres, terres i rendes d'aquests: les concedeixen,
infeuden i arrenden, violant la transmissió dels béns fiscals, car tan sols, en un principi,
era el comte qui tenia facultat per procedir a atribucions de terres i rendes públiques.
En relació a l'ordenament de l'espai, l'existència de castells, torres, guaites i fortaleses, ens en defineix un de ben determinat. Però no hi ha només aquestes evidències
com a reflex del poder feudal, ans al contrari. Existeix la dominació política, de la qual
la força és l'emblema, materialitzada en cada detall: els materials constructius -la pedra,
36
distintiu d'habitacle superior-; la ubicació física -sempre en llocs elevats, preeminents; el volum de l'edifici -més ampli, més gran, més compacte-; l'inaccessibilitat -bastiment envoltat de muralles-. Hi ha també un cert tipus de simbologia sensiblement present, en els elements definidors de la fàbrica castral i en els que l'acompanyen, com els
aparells repressius i de càstig: les forques i els costells. I ací tampoc acaba l'exercici del
poder, que no es limita al control dels homes, sinó que s'estén àmpliament a la regulació
de les activitats econòmiques.
A les societats primitives, entre les quals hom pot incloure la pròpiament feudal, el
factor econòmic no podia imposar-se de forma autònoma, hegemònicament sobre els
factors socials, poUtics o religiosos. Encara que les interconnexions entre les classes
socials vinguin donades per una escala jeràrquica dels individus, l'aprofitament dels
mecanismes econòmics, amb tota la complexitat que aquests generen, no existeix com
un fet dirigit solament i exclusivament a aquestafinalitat.El senyor feudal és, en certa
manera, el protagonista de tot un conjunt de relacions existents entre el sòl com a instrument de producció i la societat, en les quals la idea de profit i guany econòmic no té
cabuda: almenys fins a la irrupció de la mentalitat de benefici, pròpia de la burgesia,
quan aquesta, des de l'edat mitjana central, es fa amb la propietat de moltes senyories i
els gestiona segons la seva pròpia òptica. Per tant, i per al període que ens ocupa és
constatable el substancial desinterès vers l'economia senyoríal, com una font d'on extreure un profit, com un mecanisme adequat per a produir riquesa, i aquesta és una de les
característiques de la noblesa dels segles XI-XII, atenta sobretot al poder i al control
físic dels homes (20).
En relació amb la voluntat del dominus a controlar, hem de fer un esment als destrets de la senyoria, veritables indústries medievals al món rural. Detenir el seu domini
i control no era pas qualsevol cosa. Segons Hinojosa (21), que els qualifica de monopolis, no tingué caràcter tutelar, sinófiscal,des de l'origen i al llarg de tota la seva durada;
el que el senyor solia reservar-se més sovint era el de la faTga,fabrica, on el pagès havia
d'arreglar, a la força, les seves eines per al treball del camp i portar a ferrar qualsevol
objecte domèstic que ho requerís. Normalment, com a indemnització per aquest servei,
el camperol estava obligat a pagar un cànon anual, generalment en espècie, anomenat
llossoll, i el mateix passava quan en les senyories el dominus obligava els seus homes a
portar a moldre el blat als seus molins, seus, car era ell qui els havia construït; el pagès,
doncs, devia també prestar un cens per la utilització d'aquests. Com que el senyor tenia
altres ocupacions, no era ell en particular qui menava molins i ferreries, sinó que preferia arrendar-los, en contractes quasi emfítèutics, dels quals treia una participació en llurs
rendiments. El forn, de vegades, també constituí un dels monopolis.
Pel que fa a les característiques dominants de la distribució de l'hàbitat al Maresme medieval, hem d'assenyalar que aquest ve definit per la continuïtat des de l'època
romana, per la concentració en petits nuclis i per la dispersió dels masos. Els feudals
incidiren en l'espai conformant-lo de forma defensiva i militar, i també prenent la iniciativa del bastiment de construccions industrials. Però no generaren, almenys al Maresme, nous centres d'habitacles camperols. És a dir, els agrupaments de caire concentrat no responen a l'actuació dels senyors laics, ni tampoc a l'acció dels monestirs. Les
seves arrels, caldrà cercar-les, consegüentment, a altres grups capaços d'un ordenament
distint del territori.
37
A l'apartat anterior distingíem entre el comportament passiu de les cases monàstiques i l'activitat de la Seu de Barcelona. El paper de l'església, simbolitzat en el nostre
cas per la catedral barcelonina, prendrà una importància capital en el desenvolupament
dels poblats formats per la reunió d'habitacles a l'entorn de llocs de culte: la parròquia.
La parròquia és essencialment medieval i pre-senyoríal, anterior a les circumscripcions
administratives. Va atreure al seu voltant pagesos que formaren un petit nucli de pobladors, el qual es convertí en el centre natural de la vila. Els camperols cercaren la seguretat oferta pel perímetre sagrat de l'església, la sagrera, hereva del moviment de Pau i
Treva, i aquesta seguretat es convertí en un dels mecanismes efectius del procés repoblador (22). El domini de la Seu estava format per explotacions petites o mitjanes, conreades per parcers o a parts de fruits, a vegades pels mateixos anteriors propietaris de les
terres, sota forma úe precària o del servitium, o forma del futur censal: la Seu avançava
una quantitat en una operació qualificada com a compra, però que no ho era, car els
propietaris no perdien cap dret sobre el bé suposadament venut i, no solament en conservaven la possessió, sinó que també el podien llegar o vendre, sempre que fos respectada
l'obligació de satisfer un cens anyal. I així, juntament amb la percepció d'unes rendes
generalment en espècie sobre els esplets, la Seu ampliava el control sobre la terra i sobre
els homes, car el domini eminent, el senioraticwn, restava ja des del moment del pacte
en les seves mans.
En enunciar les diferents classes de senyors, incloíem els batlles i castlans, entenent que aquests exercien, en certa forma, un poder, tal vegada més directe i efectiu que
el dels domini laics i eclesiàstics. Si relacionem aquest poder amb el modelatge de l'espai, també hi trobem uns trets distints, ara molt més imprecisos. No hi ha la imatge
simbòlica del castell o de l'església parroquial com a expressió de potència. Però, malgrat tot, la puixança es transparentava per altres camins, mitjançant altres codis. Els
camperols, empesos per la necessitat de sobreviure, es preocuparen més intensament
pel guany que llurs senyors, perquè d'aquest guany depenia sovint l'esperança de vida.
L'ambició, en conseqüència, es confonia amb la lluita per la supervivència, sense deixar
de generar, en els casos més afavorits, una directriu marcada vers el benefici, aconseguint així, a partir dels fruits del propi treball, un estatus superior dins de la classe pagesa, i -el que era encara més important- una estabilitat material profundament cobejada.
Aquestes actituds es materialitzaren també de forma espacial. Primer, en el gaudi
del bé més preat; la terra (23). Però no només això, sinó que també, a petita escala, l'habitacle transmet el major o menor poder econòmic. Les primeres dades documentals, les
del segle X, ens parlen generalment de cases; a la centúria següent, cases i casals; l'any
1102 trobem esmentat el mot mas per primera vegada. Durant tot el segle, s'empra mas,
casa, casals i mansió (24). A manca d'un estudi més acurat sobre aquest tema específic,
només resta dir que existia una gradació constructiva, de la mateixa manera que palesem a la baixa edat mitjana la diferenciació entre capmàs, mas i borda. A més, la possessió d'una indústria -molins, ferreries- multiplicava les possibilitats de benefici. Per tant,
no resulta contradictori que els mateixos batlles o pagesos rics acaparessin aquestes
fonts de rendes, que es sumaven a les rebudes per l'exercici de llur càrrec (25).
La ciutat, dèiem, incidí sobre el seu espai circumdant tractant de regular des del
principi l'equilibrí de forces del poder. I si en segles posteriors hom pot arribar a parlar
del caràcter de senyoria col·lectiva del dels consells de les ciutats medievals i, per tant
38
la seva vinculació estructural al sistema feudal (26), ja al començament organitzatiu la
urbs modela els camps i els conreus que l'envolten, generant un tipus específic de paisatge agrari, destinat sobretot a cobrir les seves necessitats imperioses d'aprovisionament, car la feblesa del món urbà ve caracteritzada per la manca d'abastiment de productes comestibles. Pel que fa al camp, cap al 1020 es va passar de l'aprofitament dels
recs mulners a la construcció específica de canals de regadiu que cobriren algunes
comarques com el Vallès, el Maresme i el Pla de Barcelona, contrades, totes elles, entorn de la ciutat comtal. D'aquesta manera, els voltants del nucli ciutadà es trobaren
paulatinament plens d'horts, situant-se aquests moltes vegades a l'interior de les sagreres i a les vores dels torrents. Aleshores es configurà el disseny del panorama rural que
esdevindria distintiu a molts indrets de Catalunya: un paisatge de petites parcel·les, on
els arbres fruiters protegeixen els cultius de cols, alls, cebes i hortalisses.
Però l'expansió de l'horticultura no fou pas una acció isolada, sinó que aquesta
anava aparellada amb la de la viticultura, conjuntament amb la dels cereals i la de l'arboricultura. En resum, la producció agrària es veié enfortida durant els segles XI i XII,
més per l'expansió de la superfície rompuda que no pas per una intensificació dels
conreus, és a dir, el major volum productiu resultà d'un augment extensiu, no d'un increment qualitatiu. De tota manera, les causes d'aquest procés vénen infiuïdes per una
demanda més acusada i aquesta, sens dubte, prové de la ciutat que creix i s'alimenta
d'aquest espai rural del qual no pot desvincular-se. I si és important constatar la incidència de la ciutat a nivell d'aprovisionament, així com també ho fou en política demogràfica, també és important no oblidar el seu paper pel que fa al comerç i a la xarxa de
mercats que, sens dubte, anava molt més lluny de les portes urbanes, mantenint una
relació, més o menys estreta, amb els mercats nu^s. En seguiment a aquest punt, i
sobretot pel que fa a la baixa edat mitjana, caldria analitzar les formes de combinació
estructural de la indústria rural i una organització d'un mercat de característiques precapitalistes, com proposa el model proto-industrial elaborat per Medick i Kriedte (27).
CONCLUSIÓ.
En el marge estret d'una comunicació sempre resten les idees només perfilades,
com un suggeriment de la tasca que cal continuar. Aquesta en concret tampoc es surt de
la norma. Tal com hem proposat a la introducció, volíem plantejar el tema de l'espai
feudal des d'enfocaments distints, i alhora portar a la consideració de possibles futurs
treballs com a conseqüència d'aprofundiment de temes puntuals que ara hem enunciat.
D'una banda, l'anàlisi de l'exercici del poder, que cal reconsiderar, conjugant tots els
elements capaços de conformar una realitat històrica específica, defugint els clixés heretats d'una historiografia decimonònica. I alhora, integrant-hi les dades que la documentació ofereix, refusant concepcions massa dualistes o extremadament elementals.
La societat medieval era complexa, i aquesta multiplicitat ens obliga a repensar i a revisar les hipòtesis, com a reflexió indispensable de la informació brindada per les fonts.
Però també cal partir de supòsits mésflexibles,més oberts a les especifitats regionals,
sense imposar models aliens de forma sistemàtica, al marge de tota comparació. En
aquest sentit, és necessari oblidar aquestes dicotomies tan teòriques -monarquia/noblesa, senyor/pagès, ciutat/camp, senyoria/Estat..- que tan poc reflecteixen una realitat
històrica molt més complicada.
39
En relació amb l'espai i el seu ordenament, aquest és un subjecte que demana
estudis monogràfics per a tots i cada un dels seus elements, i en marcs geogràfics diferents, car per a moltes comarques catalanes representa encara una via d'investigació
completament verge. A part de considerar les observacions ja formulades pel que fa al
poder, hi ha aspectes relatius a l'ordenament territorial als quals volem al·ludir especialment Si bé es fa indispensable l'enfocament global del tractament de l'espai, en aquest
hom deuria incloure totes les actuacions -polítiques, econòmiques, socials, religiosessusceptibles de modelar, d'una o altra forma, l'entorn. Aleshores, hom pot efectuar l'anàlisi des de punts de vista múltiples, però no per aquesta causa antagònics. És a dir, és
possible integrar les dades fornides per la cultura material, la documentació escrita,
l'anàlisi geogràfica, l'antropologia, la topo i antroponímia..., així com les prospeccions
aèries, anàlisis edafològiques o pol.líniques, sense oblidar les aportacions de les representacions gràfiques: mapes, plànols i dibuixos. La conjugació de tots aquests elements
i l'estudi pacient de l'evolució dels nostres camps, de ben segur que contribuiran de
forma positiva en un millor coneixement de la pagesia medieval catalana, i de la història
agrària en general.
Coral Cuadrada i Majó
NOTES.
1.- Aquest ha estat l'objecte de la nostra tesi doctoral, El Maresme medieval. Les jurisdiccions
baronals de Mataró i Saní Vicenç/Vilassar (Hàbitat, Economia i Societat, segles XrXIV),
Universitat de Barcelona 1987, Premi Iluro 1987, XXIX convocatòria de Monografia Històrica, Mataró, 1988 (en premsa), i les dades allí recollides ens forneixen de suficients elements de judici. Altres estudis, sobretot concernents al paisatge, cal veure'ls a: El paisatge i
l'organització del territori al Maresme medieval, a El paisatge geogràfic i l'organització del
territori a la Catalunya medieval, llibre col·lectiu editat per Jordi BOLÓS (en premsa); i a
tall de comparació CUADRADA, Coral: Per a una història del paisatge medieval: el mapa
de Puigvert, article per Acta històrica et archaeologicàMediaevalia, Departament d'Història Medieval, Universitat de Barcelona, 1988 (en premsa). Pel que fa a les relacions de jKxler,
veieu CUADRADA, Coral: Poder, produccióny fanúlia en el mundo rural catalàn (s. XIXIV), conferència per al Seminari Relaciones de poder, de producción y de parentesco, dirigit per Reyna Pastor, Departament d'Història Medieval del CSIC, Madrid, 1988 (en premsa).
2.- Comproveu, a nivell comparatiu, el que es dóna a Castella a la mateixa època, MARTÍNEZ
SOPENA, Pascual: La Tierra de Campos Occidental. Poblamiento, poder y comunidad del
sigloXalXIII, Valladolid: InstituciónCultural Simancas, 1985,p. 32M72.
3.- Arxiu de la Corona d'Aragó, en endavant ACA, Feudorum Vicariarum Caíhalonie, vol. IV,
f. 88. Transcrit per CARRERAS i CANDI, Francesc: Argentona Històrica, Barcelona, 1981,
Argentona 1982, p. 101-102.
40
4.- A les panòquies de Sant Sadurní de la Roca, Santa Agnès, Vilalba, Cardedeu, Vilanova,
Llerona, Marata, Sant Esteve del Coll, Sant Julià d'Argentona, Sant Feliu de Cabrera, Òrrius;
i també les esglésies incloses dins del terme del castell de Sant Vicenç: namque ecclesias qui
suní in circuiíu de iamdicto castro sancti Vincencii, qui sunt de prefcao fevo, et de sancto
luliano predicto, sanctique Petro Clerani et sancti Andree Orreos, qui sunt ei subiectas, et
sancti Felici, simul cum subiectis suis eclesiis, idem sancti Cipriani, sanctique lohannis...;
així com el feu d'Osona i el cens d'Alella, en lliure i franc alou, excepte el puig i el castell de
Sant Vicenç.
5.- Els primers establiments constatats a la comarca foren efectuats per la Seu: Arxiu de la Catedral de Barcelona, a continuació ACB, Liber Aníiquitatum II, núm. 436 (1010); núm. 482
(1054); Liber Aníiquitatum III, núm. 159 (1112); núm. 498 (1113).
6.- Un estudi monogràfic sobre la família a CUADRADA, Coral: El linaje de los Sani Vicenç,
senores feudales del Maresme, article per a Hispània, Madrid, 1988 (en premsa).
7.- En aquest context cal entendre les diferents convinences entre els feudals, així com la comanda de castells i torres, com la de Vilassar el 1171, realitzada per Pere de Sant Vicenç a
favor de Pere de Montornès: Hoc est convenientia que estfacta irüer Petrum de sancto Vincencio et Petrum de Montetornes. Ego, quoque, predictus Petrus de sancto Vicencio, comendo tibi, predicto Petro de Montetornes ipsam meam turrim de Vilassar..., donant-li els feus
corresponents a la torre, o sigui, quatre cavalleries: dono tibi fevos ipsius turris, scilicet,
quatuor cavallerias terre... i 11 concedeix, propter amorem et servicium quod núchi feceris,
la cinquena part de tots els establiments i dels esplets: quiníam portem de omnibus estabilimentis... ac habeas quintampartem de omnibus eximentis que inde exierunt. Reté l'estacament del seu batlle de Cabrils; yer la seva banda, Pere de Montornès li defmeix el camp que
Ramon de Vilassar li reclamava i convé la prestació d'hosts, cavalcades, seguiment i
defensa: convenia tibifacere hostes cum tuo coriducto et quodfaciam tibi curiam de cavalcades et sequimenta etplacita, et ero tibi adiuíor, defendere totum honorem quem hodie habes
et in antea cum meo consilio adquiseris cunctos homines velfeminas. Arxiu Patrimonial del
marquès de Bàrbara, en endavant SGV, Llevador de Rèdits de Pere des Bosc, i. 118-119.
8.- RUIZ DOMÈNEC, José Enrique; pròleg a la Crònica de los condes de Hainaut, Madrid: ed.
Siruela, 1987, p. XII. Aquest plantejament, el trobem igualment a La caballería o la imagen
cortesana delmundo, Gènova, 1984, del mateix autor; a FLORÍ, J.: L'Essor de la chevalerie,
Gènova, 1986; i a gran part dels historiadors de les mentalitats.
9.- Una primera aproximació als senyors dels castells, castlans i batlles, la realitzàvem a Els
senyors feudals de Mataró (segles XI-XIV), III Sessió d'Estudis Maíaronins. 10 de maig de
1986. Comunicacions presentades, Mataró, 1987, p. 17-30; reflexions ampliades a la nostra
tesi, op. cit. a la nota 1. D'altres consideracions, sobretot relacionades amb la pagesia, foren
el subjecte presentat al // Col·loqui d'Història Agrària, La pagesia medieval, una classe
homogènia? (anàlisi de la condició social dels pagesos del Maresme, segles XIIl-XIV),
Barcelona, 1986 (en premsa).
10.- Com és el cas de Bernat Flor, batlle del castell de Vilassar, home propi, soliu, afocat i subjecte als mals usos, que declara: ítem, teneo pro dicto castro baiuliam perpetuam in termino
dicti castri, pro qua habent tenere et exercere iuridiccionem in termino dicti castri et reddere
ius et iuslicia ciucumque, et levare et congregaré redditus, census denariorum et partes
expletorum que dantur in grano et pertinetur in areis rusticorum, et propiis sumptibus eorumdem cor/itencium apportare ad dictum castrum, de quibus partibus expletorum habent
pro iure baiulie braciaticum de denariis nil habent..., SGV, Capbreu del castell de Vilassar,
f. 3 9 ^ 0 (1354).
41
11.- Un estat de la qüestió a Catalunya cal veure'l a BUSQUETA i RIU, Joan J.: Algunes consideracions a l'enlornsflel tema 'Ciutat i camp' a la Catalunya baix-medieval, a Burriac,
Mataró: Museu Comarcal del Maresme, 1988, p. 77-82. Un dels darrers treballs a Castella,
des d'aquesta òptica, a CASADO, Hilarío: Senores, mercaderes y campesinos. La comarca
de Burgos afines de la Edad Media, Valladolid: Junta de Castilla y León, 1987. Una exposició molt suggerent de la problemàtica d'intenelació al pròleg de GARCIA, Ferran: Llibre
d'Establiments de Gandia. Imatges i missatges en una vila medieval, Gandia: Arxiu Municipal, 1987, p. 13-33. El paper de centre de la ciutat respecte a \ma. perifèria rural va ser posat
de relleu, jjel cas de València, per IRADIEL, Paulino: En el Mediterràneo occidental peninsular: domirumíes y periferias dominadas en la Baja Edad Media, I Coloquio Internacional
de Historia Econòmica, La periferización del Mediterràneo occidental, Múrcia 1984, Areas.
Revista de Ciencias Sociales, Múrcia, 1985, p. 64-76; on considera, en relació a la tensió
existent entre món urbà i món rural a la baixa edat mitjana, que més val parlar d'interdependència econòmica, de formes diferents d'integració, que no pas de dualisme; de divisió de
treball més que de jjeriferització unilateral.
12.- Aquests han estat aspectes que ja amb anterioritat han copsat la nostra atenció. Vers l'adquisició d'una mentalitat feudal: Pere des Bosc, ciutadà de Barcelona i la compra dels castells
de Sant Vicenç i Vilassar (s. XIV), Acta Mediaevalia, Aimexos d'Arqueologia, núm. 3,1986,
p. 179-199; i amb BUSQUETA i RIU, Joan J.: Els funcionaris regis i la seva implantació en
en Pla de Barcelona i en el Maresme: un grup social a la conquesta de l'entorn rural, L'Avenç, núm. 94,1986, p. 36-41.
13.- ACA, Berenguer Ramon I, perg. 50.
14.- No podem estendre'ns, per evident manca d'espai, en l'evolució de les franqueses del Vallès
i Maresme, i les conseqüències posteriors que aquestes generaren. De tota manera, aquest és
un dels punts tractats a la nostra tesi, op. cit. a la nota 1. La relació entre les franqueses, el
sagramental i el pap>er que ací juga la ciutat de Barcelona ha estat objecte de la nostra comunicació a Les Corts a Catalunya. Congrés d'Història Institucional, Barcelona, 1988, amb el
títol Els greuges del sagramental a les Corts catalanes (s. XIV-XV), (en premsa).
15.- BOLÓS, J.; PAGÈS, M.: El castell i la baronia de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat),
Fortaleses, torres, guaites i castells de la Catalunya Medieval, Annex 3 d'Acta Mediaevalia,
Universitat de Barcelona, 1986, p. 119. En relació al procés d'incastellamienio, veieu TOUBERT, P.: Les structures du Latium medieval. Le Latium meridional et la Sabine du IXe
siècle à lafm du XII siècle. Roma, 1973, especialment p. 303-368. La revisió de la reivindicació dels models regionals com a mode de producció feudal mediterrani, presentada pct
Toubert al Congrés de Roma de 1978, on proposava com a hip)òtesi de treball l'anàlisi d'elements estructurals com el predomini de la petita explotació camfierola, i la concentració de
l'hàbitat al voltant de llocs fortificats -entre d'altres-, cal seguir-la a IRADIEL, P.: Feudalismo agrario y artesanado corporativa, Studia Històrica, v. n, núm. 2, 1984, p. 55-88, especialment p. 72-73. Sobre la importància dels castells en la formació dels dominis feudals,
veieu RIU, M.: L'aportació de l'arqueologia a l'estudi de la formació i expansió del feudalisme català. La formació i expansió delfeudalisme català. Actes del col.loqui organitzat p)el
Col.legi Universitari de Girona (8-11 gener 1985). Estudi General, 5-6,1985-86, p. 27-45.
16.-ACB, 1-3-1.
17.- Així, Pierre Bonnassie insisteix sobre el fet de la revolució feudal a Catalunya, Robert Fossier del concepte d'encel.lament, Toubert sobre el fenomen de Vincastellamento, com ho fa
també Montanari. Veieu BONNASSIE, P.: Catalunya mil anys enrera. Creixement econòmic i adveniment delfeudalisme a Catalunya, de mitjan segle X alfinal del segle XI, Barce42
lona, ed. 62. 1981, 2 vols.; FOSSIER. R.: La infància.... p. 180-414; TOUBERT, P.: Les
structures...; MONTANARI, M.: Campagne medievali. Strutture produttive, rapporti di
lavoro, sisíemi alimentari, Tori: Einaudi, 1984, p. 116.
18.- Sobre la terminologia i el llenguatge historiogràfic a propòsit del 'feudalisme' cal veure les
observacions de IRADIEL, Paulino: Feudalismo agrario..., op. cit.
19.- BONNASSIE. ?.: Catalunya..., U, p. 22-23.
20.- Aquestes consideracions es documenten àmpliament a Itàlia: ens remetem particularment a
MONTANARI, M.: Mutamenti economico-sociali e transformazione del regime alimentaré
dei ceti rurali, Campagne medievali..., p. 147-173. Per veure l'afermament, a la plena i baixa
Edat Mitjana, del nou tipus de propietaris burgesos o ciutadans, portadors de la nova mentalitat econòmica dirigida al guany, veieu CHERUBINI, G.: Signore, contadini, borghesi.
Ricerche sulla società italiana del Basso Medioevo, Florència, 1974. Per la substancial diversitat de comportament amb els senyors sJto-medievals, més atents al poder que al benefici, veure FUMAGALU, F.: Terra e società neWItàlia padana. I secoli IX e X, Tori, 1976, p.
158-159.
21.- DE HINOJOS A, E.: El régimen senorial y la cuestión agrària en Cataluna duranle la Edad
Media, Madrid, 1905, p. 111. Per una explicació més detallada de les indústries del Maresme, veieu CUADRADA, C: Ei paisatge i l'organització..., on s'estudien les primeres concessions, el sistema de reproducció i la ubicació geogràfica de molins, ferreries i forns, reflectits en els mapes que acompanyen al capítol.
22.- Com a exemple del que venim dient, l'establiment a ima casa a Premià, efectuat pel bisbe
Gislabert el 1054: sit donamus vobis ipsis chasalibus ad domos rehedificandum et erigendum et ad construendum in ea, videlicet ratione, ut vos teneatis et possideatis omnibus diebus vite vestre et ad obitum vestrum concedatis ad unum defiliis vestris quale vos eligere
voluerüis, et ipse similiter teneat et possideat omnibus diebus vite sue et ad obitum suum
restituat ad prelibate chanonice, et non abeatis licencia nec vindere nec alienaré nec alium
senioraticumfacere, scilicel in nostra sugeccione teneatis et abealis. Fixem-nos en les condicions: reedificar i construir les cases, posseir-les en vida i Uegar-les a im fill que també en
gaudirà mentre visqui. Quan aquest mori, tomaran a la Seu. Mentre duri l'usdefruit no tenen
llicència per vendre ni anendar, ni de tenir altre senyor. Per tant, asseguren un treball, un
manteniment dels béns i un poblament en dues generacions, recuperant els immobles a la fi
del contracte, a la vegada que la impossibilitat de transmissió i l'obligació d'adscripció al
funde queden ja estretament regulades. També resulta força interessant l'anàlisi de les Uindàries de les cases, irrfra dorruun sancti Petri et sarxti Thome aposiolis. Limiten a l'est in cirrúterio sancti Petri et sancti Thome prelibatoy, al sud, similiter, in ipso cimiterio, passos III
longe depredictum domum; i a l'oest in via quipergitper ipsa villa. (ACB, LiberAntiquitatum II, núm. 482).
23.- L'existència d'alous de considerable importància han estat posats de relleu, i fins i tot en
algun cas excepcional hom ha calculat la superfície aproximada, com és el d'Arsenda a Premià (1069-1070). Veieu FAGES, M.: Sant Pere de Premià. Un exemple de la distribució del
sòl en una comunitat del Maresme a l'Alia Edat Mitjana, Acta Mediaevalia, 7-8,1986-87, p.
81-131. Anàlisis d'altres alous a CUADRADA, C: Documentació medieval. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 31, 1988, p. 36-40.
24.- ACB, Liber Antiquitatum II, núm. 461: vindimus tibi ipsas casas, curtes et orto, cum ipsa
ficulnea et ipso solo vero et ipso torculario; ACB, Liber Antiquitatum II, núm. 490: ad ipsos
casales; ACA, Monacals, Montalegre, núm. 26: ipso manso quefuit de Richer ab Íntegre,
cum suas terminer, ACB, Liber Antiquitatum II, núm. 484: qui sunt apud iamdictas mansiones, et ostios et ianuas etfoveas.
43
25.- En una venda d'un alou a Llavaneres, el 1022, realitj^da pels comtes de Barcelona a favor de
Guillem, anomenat Amat, inclouen masos, aigua i molins (ACA, Berenguer Ramon I, perg.
45); el 1174, Guillem de Castellvell concedeix a Berenguer Llull la batllia de l'honor que té
al terme del castell de Mataró, concedint-li el braçatge sobre els esplets que reculli (ACA,
Alfons I, perg. 155); el 1182 els Tone fan el mateix amb la batllia de la jjarròquia de Civitas
Fracta, aJFavorint Joan de Vallmajor (Museu-Arxiu de Santa Maria, en endavant MASM,
perg. Mwfà, núm. 1). Aquest document reflecteix que Joan serà el seu home SO)MI, fidelis
baiulus, amb l'obligació de viure sempre al mas i transmetre hereditàriament la batllia. Una
confirmació del 1238, ens dóna explicacions més àmplies: de tot el que reculli -esplets de
fruits, pans grossos i petits, vi, censos de diners, capons i altres coses, establiments, vendes,
pagaments per noces i redempcions d'homes- en treu el braçatge i també in perpetuum parts
de porc -corba et templa porciona- i una cistella de raïm. Rep tot l'oli de les oliveres i els
fruits de les figueres i dels altres arbres, i tan sols està obligat a pagar un cens anual d'un
parell de gallines al seu senyor (MASM, perg. Marfà, núm. 8).
26.- BUSQUETA, J. J.: Algunes consideracions..., p. 81.
27.- L'explicació d'aquest model, i del que anomena modelo mercantil y relaciones campo-ciudad, a IRADIEL, P.: Feudalismo agrario..., p. 85-88.
44