La Cara Fosca de les Lletres

Després de dotze dies de navegació, la retina de Josep Maria de Sagarra per fi deixa enrere el Mediterrani i s'obre a tots els blaus de l'Atlàntic. És el 1937 i acaba de passar la nit de Cap d'Any a bord del Commissaire Ramel, on s'ha embarcat fugint de la guerra que comença a incendiar el continent europeu. Però el seu exili es converteix immediatament en lluna de mel. D'aquest viatge singular en va sortir La ruta blava, la crònica vibrant d'un català pel món. Hi ha la salabror picant del port de Marsella, la corba insular de les Antilles i la gran poesia mecànica del canal de Panamà. També el cor sobre el Pacífic, on vola l'albatros baudelerià i els tripulants s'aboquen a vils sainets després de tants dies a alta mar. Destinació final: Tahití. Llavors el que prometia ser el paradís autèntic, entre lagons fúlgids i cocoters, es converteix en una cosa encara més interessant: en un país real. És tot un món que desfila pel seu quadern, ple de comerciants xinesos, hotelers txecoslovacs, turistes americans fets de sucre, vells amb barba blanca i pareu, i les dues criatures de qui Sagarra es fa amic al món petit de Bora Bora… Fins que la retina s'acostuma a la llum de nous colors, i ja trobes a faltar els de casa: "Per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè, a mesura que he anat penetrant dintre el gust d'aquest país, m'he convençut que més m'estimo morir fusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia." D'aquesta matèria estan fets els grans viatges.

Ara que les xarxes bullen amb discussions sobre l'estat del català, recuperem l'epistolari entre dos Joans il·lustres i no gaire amants de la diplomàcia: el filòleg Coromines i l'escriptor Sales. Durant gairebé quaranta anys, Joan Coromines i Joan Sales van mantenir una correspondència en què s'ocupaven de tota mena de qüestions sociolingüístiques. ¿Pot el català aspirar a ser una llengua plenament usual com les altres o s'ha de conformar amb ser una llengua literària? I entre carta i carta, una estona s'esbatussen per si ha de ser "per" o "per a" i l'altra es fan companyia en l'exili. Un volum perquè els que debaten sobre l'estat del català —i de la nació— hi suquin pa.

Hi ha figures que sense haver arribat a publicar, tenen un gran impacte en el seu panorama literari: és el cas de Pere Vives. Company de Joaquim Amat-Piniella i Agustí Bartra als camps de concentració, els nazis el van assassinar a Mauthausen injectant-li benzina al cor, escena recreada a K.L. Reich. Els únics textos que ens queden de Vives són les cartes que va enviar a la mare i la germana des dels camps francesos. També la correspondència amb un Agustí Bartra que tot just començava a publicar poemes. Commou veure com fins i tot en les condicions més extremes de l'exili, la literatura continua sent al centre de la conversa. Per això aquest volum inclou les primeres versions d'alguns poemes de Bartra comentades per Vives. I un pròleg de qui s'ha encarregat d'editar-lo, Marta Marín-Dòmine, experta en literatura concentracionària i autora de Fugir era el més bell que teníem.