menja

Potser volíeu: menjà

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈmeɲ.ʒə/
	balear /ˈməɲ.ʒə/, /ˈmeɲ.ʒə/
Occidental:	/ˈmeɲ.d͡ʒa/

• Etimologia: Deverbal de menjar, segle XX.

Nom

menja f. ‎(plural menges)

1. Menjar, especialment un de bo.

   «S'assegueren en l'herba seca del marjal per a enllestir les menges que duyen en llurs cistellons.» (Lluís G. Pla, Catalana (pàg. 107), volum IV.)

2. Acte de menjar, alimentació.
3. (mallorquí) Esca que es posa a la llosa per tal d'atreure els animals.

Compostos i expressions

• N'hi ha per la menja: es diu d'una cosa de menjar que n'hi ha només prou per a acabar-se la gana.

Verb

menja

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de menjar.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb menjar.

Variants

• minja, variant fonètica d'alguns parlars occidentals

Derivats

• menjacapellans
• menjafestucs
• menjafigues
• menjamiques
• menjamoixines
• menjamosquits
• menjapà
• menjapinyols
• menjavents

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB, Optimot

Català antic

Verb

menja

1. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present d'indicatiu de menjar
2. segona persona singular (tu) de l'imperatiu de menjar