Moires

Les moires (en grec antic Μοῖραι), van ser, en mitologia grega, divinitats, filles de Nix, la Nit, segons Hesíode, i per tant pertanyien a la primera generació divina. Encara que hi ha altres genealogies, una de les quals les fa filles de Zeus i de Temis, i per tant germanes de les Hores, i una altra d'Ananké. Igualment se troben citades al costat de Tique (la sort, la fortuna), que representa una idea semblant.

Representació d'una Moira al Palau de la Moncloa.

Són les deesses del destí de cada persona i de la sort que li correspon en aquest món. Eren imaginades com tres germanes, tres ancianes filadores, anomenades Cloto, Làquesis i Àtropos, que trenen els fils de les vides humanes i després els tallen. A la tradició grega, s'apareixien a l'infant al cap de tres dies que hagués nascut, per fixar el seu destí. Són inflexibles amb el que es teixeix de cada persona, ja que encarnen una llei que ni els mateixos déus poden desobeir sense posar en perill l'ordre de l'univers. Fins i tot Zeus ha de seguir els seus designis, i impedeixen que tal déu o tal altre puguin afavorir els seus protegits.

Sovint són representades com les teixidores del fil de la vida; és a dir, Cloto, la germana petita i la que presencia els naixements, diríem que en el moment que neix una persona comença a teixir el fil de la vida d'aquesta. Llavors, Làquesis, l'encarregada de decidir la durada de la vida de l'individu, teixeix el fil fins als anys que vol que visqui l'home o la dona. I finalment, Àtropos, la germana gran, talla el fil de la vida amb les seves tisores d'or.

Les parques són les divinitats romanes equivalents, encarregades de decidir el destí de les persones. Per part dels romans, també reben uns altres noms: Nona (la menor), Dècima (la mitjana) i Morta (la major).

Vegeu també

• Les nornes, un referent escandinau.
• Les parques, éssers homòlegs en la mitologia romana.
• Les ursitoare, també homòlegs en la mitologia romanesa.

Bibliografia

• Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 152. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 8429741461