Elefant asiàtic
L'elefant asiàtic (Elephas maximus), sovint conegut pel nom d'una de les subespècies (elefant de l'Índia), és una de les tres espècies vivents d'elefant i l'única espècie vivent del gènere Elephas. L'espècie es troba principalment a diverses parts de l'Índia, Sri Lanka, Indoxina i a Indonèsia. Es considera una espècie amenaçada, amb una població entre 41.410 i 52.345 individus en estat salvatge.[2]
Elephas maximus  | |
|---|---|
 | |
| Enregistrament | |
| |
| |
| Dades | |
| Període de gestació | 22 mesos |
| Longevitat màxima | 65,5 anys |
| Hàbitat | bosc |
| Pes | 95 kg |
| Nombre de cries | 1 |
| Període | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Espècie amenaçada | |
| UICN | 7140 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Proboscidea |
| Família | Elephantidae |
| Tribu | Elephantini |
| Gènere | Elephas |
| Espècie | Elephas maximus Linnaeus, 1758 |
| Distribució | |
 | |
Aquest animal és fàcil de domesticar i s'ha utilitzat en el sector forestal al sud i al sud-est d'Àsia durant segles i també en cerimònies. Fonts històriques indiquen que a vegades es feien servir durant la temporada de collita, principalment per a batre. Els elefants salvatges són una atracció turística a les zones on és més fàcil veure'ls; per contra, però, poden fer malbé els conreus o entrar als jardins de les aldees.
Descripció
modificaL'elefant asiàtic és més petit que el seu congènere africà. La forma més fàcil de distingir els dos parents és fixant-se en les orelles: les de l'elefant asiàtic són menors. L'elefant asiàtic sòl mesurar entre dos i quatre metres (7-12 peus) d'alçada, i pesar entre 3.000 i 5000 quilograms (de 6500 a 11.000 lliures). L'elefant asiàtic té altres diferències respecte als seus parents africans, entre elles un llom més arquejat cap enrere, un "dit" semi-prènsil a la punta de la trompa, quatre ungles a les potes posteriors en lloc de tres, i 19 parells de costelles en lloc de les 21 que té l'africà. A més, la femella d'elefant asiàtic generalment no té ullals, i si en té amb prou feines són visibles i només es poden observar quan l'elefanta obre la boca. A alguns mascles també els manquen els ullals; a aquests individus se'ls anomena "makhnas" i són especialment comuns entre els exemplars de la població d'elefants de Sri Lanka. D'altra banda, el front té dues protuberàncies semiesfèriques, a diferència del front pla de l'elefant africà.
Les mides dels elefants salvatges eren exagerades al passat. Tanmateix, el rècord d'alçada d'un elefant actual és de 3,6 m. fins a la creu. L'alçada sovint es calcula utilitzant la llei de les polzades de dues vegades la circumferència.[3]
Comportament
modifica
Els ramats d'elefants poden seguir rutes estacionals de migració definides. La migració s'esdevé durant tota la temporada monsònica, sovint entre zones humides i seques, i és la tasca de l'elefant més vell recordar i seguir aquestes tradicionals rutes de migració. Amb l'establiment d'explotacions agrícoles assentades al llarg d'aquestes rutes, els cultius es veien sovint danyats pel pas dels elefants, essent motiu de conflictes, i provocant que en molts casos els elefants acabessin morts. L'elefant asiàtic adult no té depredadors naturals a part de l'home; els elefants joves, en canvi, poden caure víctimes dels tigres.
L'esperança de vida dels elefants asiàtics ha augmentat considerablement, i ara viu una mitjana de 60 anys al medi natural i 80 en captivitat.[4] Aquests paquiderms mengen el 10% del seu pes corporal cada dia, que en el cas dels adults suposa entre 170 i 200 quilograms d'aliments diaris. Necessiten de 80 a 200 litres d'aigua al dia, a part de la que usen per a banyar-se. A vegades esgarrapen el terra a la cerca de minerals.
Els elefants usen infrasons per a comunicar-se. El primer a observar-ho fou el naturalista indi M. Krishnan, i posteriorment va ser estudiat per Katherine Payne.[5]
Cultura popular
modificaL'Avi va ser el primer elefant, d'origen asiàtic, que va tenir el Parc Zoològic de Barcelona.
Referències
modifica- ↑ Entrada «Elephas maximus» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2022].
- ↑ Sukumar, R.. The Living Elephants: Evolutionary Ecology, Behavior, and Conservation. Oxford University Press, Oxford, UK, 2003.
- ↑ Lydekker, R.. The Royal Natural History. Volume 2, 1894.
- ↑ Xoixani, Jehezqel; John F. Eisenberg «Elephas maximus». Mammalian Species, 182, 1982, pàg. 1–8. DOI: 10.2307/3504045.
- ↑ Payne, Katherine. Silent Thunder. Simon & Schuster, 1998. ISBN 0-684-80108-6.
