Duke Ellington
Edward Kennedy "Duke" Ellington, més conegut com a Duke Ellington fou un compositor, director d'orquestra i pianista estatunidenc de jazz. És considerat un dels més importants i influents compositors de jazz de la història, al costat de Louis Armstrong i Charlie Parker. El seu biògraf, Derek Jewell, afirma que Ellington va poder arribar a escriure unes 2.000 peces musicals durant tota la seva vida.
Primers anys
modificaEllington era fill de James Edward Ellington, un majordom de la Casa Blanca, i de Daisy Kennedy Ellington. Des de molt jove, l'ambient confortable en el qual va viure li va facilitar, amb set anys, començar a rebre lliçons de piano amb Willie Smith, i a escriure música en la seva adolescència. En 1917 va deixar l'institut en el qual estudiava, i va passar a dedicar-se per complet a la música. El seu debut professional es va produir amb disset anys, a la seva ciutat natal. Des dels seus inicis es va veure influenciat per un gènere musical molt popular a principis de segle, el ragtime, estil essencialment pianístic derivat del jazz.
A partir de 1919 va començar a tocar amb diverses bandes de la zona de Washington DC, però al setembre de 1923 va decidir traslladar-se permanentment a Nova York amb The Washingtonians, el quintet al qual pertanyia. Al cap de poc temps es van convertir en el grup resident del club The Hollywood Club de Times Square (més tard conegut com The Kentucky Club o també the Club Kentucky). El novembre de 1924 van realitzar els seus primers enregistraments, utilitzant diferents pseudònims per a cadascuna de les companyies amb les quals van tocar. "East St. Louis Toodle-oo", una de les seves primeres grans produccions, enregistrada en 1926, i és un exemple del denominat estil "jungle" (jungla) que tocaven. Obres com aquesta van fer que la fama de l'agrupació, ja sota la batuta artística d'Ellington, fora creixent. Posteriorment, el seu pas pel famós "Cotton Club" de Harlem, que va durar tres anys a partir de la seva entrada el 4 de desembre de 1927, va convertir a Ellington en un músic de gran renom en tot els Estats Units per la retransmissió radiofònica de moltes de les seves actuacions. Durant aquesta etapa, el 1929, el quintet va actuar interpretant música de George Gershwin en el musical de Broadway Show Girl. També van actuar en diverses pel·lícules. Diverses gires pels Estats Units i Europa van fer créixer notablement la seva fama.
Peces musicals de l'època, com Mood Indigo (1930) o Sophisticated lady (1933), van gaudir un notable èxit, marcant el començament d'una època daurada de les big band i especialment per a Ellington. A poc a poc es van anar incorporant nous membres a l'agrupació, i el que era originalment un quintet en les seves primeres aparicions en el Cotton Club, va arribar a ser fins a dotze músics.
Maduresa artística
modificaA partir de meitat de la dècada de 1940 es va produir un gir en el sentit de les seves composicions, que van passar a ser més formals i de major alè temàtic: Black, Brown and Beix (1944), Frankie and Johnnie (1945) o Deep South Suite (1946). Els gustos del públic canviaven, orientant-se més cap a formacions amb major pes d'un instrument solista i de menor nombre de components, conseqüència tot de la revolució bop, però Ellington va romandre lleial a la seva concepció i forma d'entendre la música, donant pas en la seva banda a músics de la talla dels saxofonistes Johnny Hodges i Paul Gonsalves o el trompetista Cootie Williams com mostra del nivell d'exigència d'aquesta.[1]
Nou inici de la seva carrera
modificaEl Festival de Jazz de Newport de 1956 va catapultar a la fama novament a The Washingtonians, iniciant una diverses gires pel món que van augmentar el seu ja per si mateix notòria fama mundial. En 1959, la composició de les bandes sonores de les pel·lícules Anatomia d'un assassinat, i, un any després, Paris Blues (Un dia tornaré), van ser part de la seva incursió en el camp de la música cinematogràfica. La dècada de 1960 va despertar l'interès de Duke Ellington en la música litúrgica. Va compondre peces com "In the beggining of God", reproduïda públicament per primera vegada en 1965 en la catedral de San Francisco, i va romandre al capdavant de la seva orquestra fins a la seva defunció, moment en el qual va prendre el relleu el seu fill Mercer Ellington. Simultàniament, també va gravar amb una extensa sèrie de músics més joves i de reconegut talent: John Coltrane, Max Roach o Charlie Mingus.
Últims anys
modifica
Al final de la seva vida van arribar els majors reconeixements a la seva carrera, tenint en el seu haver els títols de Doctor honoris causa per les Universitats de Howard en 1963, i de Yale en 1967, a més de la Medalla Presidencial de l'Honor atorgada en 1969. Va Ser nomenat membre de l'Institut Nacional de les Arts i les Lletres dels Estats Units en 1970, i en 1971 va passar a ser el primer músic de jazz membre de la Reial Acadèmia de la Música d'Estocolm. Va Estar nominat en 1965 per a rebre el Premi Pulitzer, però la seva candidatura va ser rebutjada, a la qual cosa va reaccionar amb una de les seves frases més famoses: "El destí està sent amable amb mi. No vol que jo sigui famós massa jove". Va morir un 24 de maig de 1974, víctima d'un càncer de pulmó agreujat per una pneumònia. Les seves restes reposen en el Woodlawn Cemetery, en la ciutat de Nova York.
Selecció discogràfica
modifica- 1924: The blues I Love to sin, utilitzant per primera vegada la veu humana d'Adelaida Hall en el jazz. Aquest àlbum fou Qualificat per la critica com <violentament expressionista>(²)
- 1947: Daybreak Express (RCA)
- 1950: Masterpieces by Ellington (Columbia)
- 1953: Ellington Uptown (Sony International)
- 1956: Ellington at Newport [live] (Columbia)
- 1957: Such Sweet Thunder (Columbia/Legacy)
- 1958: Black, Brown and Beige [live] (Columbia/Legacy)
- 1958: Newport Jazz Festival (1958) [live] (Columbia)
- 1960: Three Suites (Columbia)
- 1960: The Nutcracker Suite (Columbia)
- 1960: Peer Gynt Suite/Suite Thursday (Columbia)
- 1961: First Time! The Count Meets the Duke (Columbia)
- 1962: Money Jungle (Blue Note)
- 1962: Duke Ellington and John Coltrane (Impulse!)
- 1963: The Great Paris Concert [Atlantic] [live] (Atlantic)
- 1966: Ella & Duke at the Cote D'azur [live] (Verve)
- 1966: Sacred Music [live] (RCA)
- 1967: Johnny Come Lately (RCA)
- 1967: ... and His Mother Called Him Bill (Bluebird/RCA)
- 1969: The Intimate Ellington (Original Jazz Classics)
- 1973: Eastbourne Performance [live] (RCA)
Referències
modifica- (²)Enciclopèdia Espasa Apèndix A-Z, pàg. 662 (ISBN 84-239-7591-6)
Bibliografia
modifica- Ellington, Mercer, y Dance, Stanley: Duke Ellington. Una biografía íntima. Barcelona, Parsifal, 1992. ISBN 84-87265-30-8.
- Sánchez, Leo: Lunas de papel y polvo de estrellas. Compositores y letristas en la edad de oro del musical. Lleida, Milenio (Colección Música), 2005. ISBN 84-9743-172-3.
